Arxiu del blog

dilluns, 7 de març del 2016

Dolors Piera Llobera

MEÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

28: DOLORS PIERA I LLOBERA

 

Dolors Piera i Llobera (Puigverd d'Agramunt, 1910 - Santiago de Xile, 2002) fou mestra, sindicalista i dirigent del PSUC. Fundadora de FETE-UGT, fou Secretaria General de la Unió de Dones de Catalunya i la primera dona regidora a l'Ajuntament de Barcelona (1937-1939) pel PSUC.
El seu pare, un mestre progressista, li va transmetre la passió per la pedagogía. Va estudiar magisteri a l' Escola Normal de Lleida, entre els anys 1924 al 1928 on en plena dictadura del general Primo de Rivera hi havia un grup de mestres renovadors i introductors del mètode Montessori. Molts d'ells van ser desterrats o se'ls va obrir expedient, com al seu mateix pare. Malgrat el clima polític advers, Piera i el seu pare van assistir a les activitats organitzades a l'Ateneu Lleidatà i van formar part dels fundadors del grup Batec, defensor de l'escola laica i única i introductor del mètode pedagògic de Célestin Freinet.
Dolors va exercir de mestra en diverses poblacions catalanes, com Barcelona o Vilafranca del Penedès, i després de traslladar-se a Barcelona va guanyar una plaça a l'escola pública el 1931. S'afilià a la FETE -UGT (Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança) i a partir de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestra a Vilafranca del Penedès. El mateix any es casà civilment amb el mestre Ramon Costa Jou -el seu primer marit-, també difusor del projecte freinetià i ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que tenia la redacció al seu domicili. Durant el Bienni Negre Dolors va ser denunciada, però la sanció quedà limitada a una amonestació administrativa.
El 1935 passà a ocupar la Secretaria General de la FETE a Barcelona, representà Catalunya al Congrés Estatal dels sindicats de mestres celebrat a Madrid el 1936 i fou la redactora, juntament amb el seu marit, de l'òrgan del sindicat L'Escola Proletària. L’any 1935 va ingressar
a la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els
sindicats afins. En començar la guerra, Piera va retornar urgentment de les colònies escolars i el 19 de juliol el delegat de la Internacional comunista al PSUC 
va convèncer-la de que es fes càrrec de la Sectorial Femenina del Partit. Ho va
acceptar. En el Primer Comitè Central la van nomenar membre del Comitè
Executiu. La conjuntura bèl·lica va propiciar l’ascens polític de Piera i va
desplaçar-se a Barcelona. El seu nom va aparèixer vinculat constantment amb
les tasques d’organització femenines. Es va fer càrrec de la comissió o secció
femenina del partit. També van produir-se modificacions personals, ja que Piera
va estrènyer relacions amb Pere Aznar Seseres, que participava en el CADCI i
va contribuir a la fundació del PSUC. Piera va participar com a secretària a la
Unió de Dones de Catalunya. L’octubre de 1937, va ser nomenada a proposta del PSUC consellera municipal de l’Ajuntament de Barcelona, (va ser la primera regidora de l'Ajuntament de Barcelona en tota la seva història) des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Perduda la guerra, inicià el seu exili a França. Un cop arribada allí, s’instal·là a
Perpinyà, on va retrobar-se amb altres dirigents del PSUC per reorganitzar les
actuacions. Les col.laboracions periodístiques en forma d'articles, cròniques i informes firmades per Dolors Piera apareixen sovint en la premsa del PSUC, especialment 'Treball', l'órgan central.  Dolors, però, seguia en contacte amb el Comitè Central establert a Tolosa. En aquesta localitat va ser acollida per una família de ferroviaris, a l’ajut dels quals corresponia amb la cooperació en les feines de la casa i impartint classes d’espanyol als nens. Detinguda arran de la invasió nazi de França durant la Segona Guerra Mundial, va estar empresonada quatre mesos. En sortir-ne, viatjà amb el seu germà Josep fins a la República Dominicana i finalment s'instal·là a Xile on es reuneix amb el seu company, Pere Aznar i Seseres i neixen els seus fills. Allà treballa novament de mestra. Justament va ser en els anys 1942 i 1943, quan la guerra mundial va començar a mostrar signes clars a favor de la victòria aliada, el moment en què les divisions entre el món polític de l’exili van ser més evidents i van marcar dues postures irreconciliables. Els desacords de la parella Piera-Aznar amb Carrillo per solidaritzar-se amb les opinions de
Comorera, van deteriorar les relacions d’aquests militants amb el partit.
Finalment tots dos van ser expulsats del PSUC cap al mitjans dels anys 40, però van ingressar en el Moviment Socialista que nombrosos exmilitants comunistes, com Miquel Serra Pàmies, expulsats també del partit arrel de la lògica de l'Stalinisme, havien organitzat a Mèxic.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI. - See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
Allà treballa novament de mestra, essent sotsdirectora de l'Escuela Bialik i, més endavant, directora del Colegio Andersen. A Xile, organitzà el primer Congreso de Mujeres de Santiago, i manté activa la seva militància feminista. També va ser una de les dinamitzadores del Centre Català de Santiago de Xile.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.   - See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.   - See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
Visità Barcelona el 1977, on participà en la manifestació de l'Onze de setembre. Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002, als 92 anys, envoltada per l'estimació de les seves 2 filles, Núria i Roser, 8 nets i 11 besnets; La mort li arribà a Santiago de Xile, la ciutat que la va acollir en el seu exili. Mai va perdre l'interès pels esdeveniments polítics mundials i especialment a Catalunya, ni tampoc mai va abandonar la seva militància feminista i d'esquerres, el seu amor per l'Educació i la Pedagogía, l'empeny transformador a partir de l'escola i la cultura, ni la nostàlgia de no haver-se retrobat mai més amb la seva família.
Un carrer al poble de Preixens, una escola pública d'infantil i primària a Vilafranca del Penedès, i un centre d'igualtat d'oportunitats per les dones a lleida, duen el seu nom.

Per saber-ne més:

Quién fue Dolors Piera. Universitat de Lleida

Mestres de la República: Dolors Piera i Llobera.

Dones del PSUC

UGT de Catalunya: Dolors Piera

Dolors Piera: mestra i revolucionària.

 

Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002. Neix en una família de tradició republicana. L’avi matern, Pau Llobera, va ser milicià voluntari durant la Primera República i un dels fundadors del Centre Republicà de Puigverd d’Agramunt. El pare, mestre progressista, estava amatent a les orientacions de la pedagogia renovadora i preocupat per les condicions de vida i les necessitats de les famílies dels seus alumnes. Dolors va passar bona part de la primera infantesa en una aula, suplint, fins i tot si calia, al seu pare. Estudia a l’Escola Normal de Lleida entre els anys 1924 i 1928 on té com a professora Pepita Uriz.  
Les mesures de control polític i de repressió de les manifestacions de catalanitat empeses des del directori militar de Miguel Primo de Rivera (1923-1925) desvetllen l’oposició d’un jovent amb esperit nacionalista i socialitzant que aprofita els cercles culturals o l’excursionisme per dur a terme petites accions de refús a les imposicions dictatorials. Aquests aires d’oposició varen arribar a l’Escola Normal on, un sector del professorat, minoritari però molt actiu, va saber establir ponts de relació amb els alumnes inquiets i va potenciar les actituds crítiques.
De la seva banda, l’Ateneu Lleidatà va acollir un seguit d’activitats que varen tenir transcendència en els futurs mestres. Cal destacar les conferències sobre educació de l’any 1926, on van participar Alexandre Galí, Rafael Campalans i Pere Bosch i Gimpera. Dolors i el seu pare es reunien els dijous i els diumenges al Cafè Express de Lleida amb altres mestres inquiets i així, a poc a poc, anaren consolidant el projecte del grup Batec, “una revolta pacífica de mestres digne de ser imitada”, segons Alexandre Galí. Dolors Piera va ser una de les animadores d’aquest grup que tenia un significatiu rerefons polític per la defensa de l’escola laica i única. Alhora coneix i porta a la pràctica les idees del pedagog Célestin Freinet.  
Comença la seva vida professional als 18 anys, a l’Escuela Nacional de Niñas del carrer Xuclà de Barcelona, impregnada de les experiències viscudes a la Normal de Lleida i animada per les mateixes inquietuds del grup Batec. El 1929 però, es va guanyar la plaça de mestre interina del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona creat el 1916, un projecte educatiu coordinat per Manuel Ainaud que preveia la construcció de grans edificis escolars i, pel que fa als continguts, se’n reivindicava la catalanització i la projecció cívica i que va permetre establir unes escoles públiques diferents de les escoles “nacionals”.  
Comença una etapa en què Dolors pren contacte amb dones significades del moviment feminista i intensifica la seva formació política. Obté el primer lloc per incorporar-se a una plaça en propietat i retorna als seus escenaris de joventut. Durant el curs 1931-1932 exerceix de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, el curs següent, a Balaguer. Es retroba amb una admirada mestre, Pepita Uriz, fundadora del que va esdevenir el gran sindicat unitari de mestres, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT). Dolors Piera decideix afiliar-s’hi i militar activament.
El juliol de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestre de l’Escola graduada de Vilafranca del Penedès. El seu pensament queda reflectit en un article que publica a la revista Nova Cultura, “L’anima de l’escola”, on reflexiona entorn de la superació dels límits estrets de l’escola tradicional amb les noves exigències de continguts d’aprenentatge, de mètodes renovadors d’ensenyament, d’edificis dignes i dotacions adequades de laboratoris i biblioteques. L’ànima de l’escola només podia subministrar la feina del mestre apuntalada per uns ideals. Seves són les paraules “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. Durant el bienni negre (1934-36) l’expedienten per exercir la tècnica Freinet. 
Es casa civilment a Vilafranca l’any 1934 amb qui va ser el seu primer company, Ramon Costa-Jou, mestre com ella. La parella formarà un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió del mètode Freinet. Ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que es va publicar entre 1935 i 1936. A casa seva hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE. Les inquietuds de la jove mestre troben en el medi pagès de Vilafranca els motius que la van empènyer des del compromís i la militància sindical a les responsabilitats polítiques. Es mou en cercles afins al Bloc Obrer i Camperol. Forma part de la comissió receptora dels nens asturians fills dels represaliats dels fets d’Astúries l’any 1934. Amb el seu company entren al comitè d’ajuts dels presos de la comarca el mateix any.  
El 1935 passa a ocupar la Secretaria General de la FETE-UGT de Barcelona, mentre n’era president Ramon Torroja i representa Catalunya en el congrés estatal de sindicats de mestres celebrat a Madrid el juny de 1936 i és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París La FETE va viure des de 1934 una radicalització que accentua el caràcter antifeixista de la seva lluita per davant del reformisme que l’havia caracteritzat. Aquesta tendència s’intensificarà a partir del començament de la guerra. Pocs dies després de l’inici de la guerra el sindicat es reorganitzarà en la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i Dolors Piera va ser elegida secretària de la Secció de Mestres Nacionals de Barcelona. L’FCTE va celebrar el seu primer i únic congrés a Barcelona el gener de 1938. 
De la responsabilitat sindical, Piera va passar a la militància política. L’any 1935, juntament amb una vintena de dissidents del Bloc Obrer i Camperol, ingressa en la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els sindicats afins. Posteriorment, els resultats de les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, estimula la fusió de les dues branques organitzades del socialisme català, la Federació Socialista Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i de dos partits amb afinitats amb el comunisme soviètic, el Partit Proletari, alguns dirigents del qual procedien d’Estat Català i amb un cert arrelament al CADCI, i la secció a Catalunya del Partit Comunista, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que va assumir com a premissa fundacional el caràcter nacional català. 
En produir-se el cop d’estat del 18 de juliol s’incorpora al Comitè Revolucionari de Vilafranca. Tal com ella evocava, una de les primeres tasques que li fou encomanada va ser neutralitzar la intimidació dels forasters de la CNT-FAI que arribaven de Barcelona. Al cap de pocs dies de l’aixecament feixista va anar a la seu del Comitè de Barcelona del PSUC a demanar ajuda; d’allí va sortir amb vint fusells.  La guerra va accelerar la seva carrera política amb unes responsabilitats encomanades pel partit estretament vinculades a la necessitat d’orientar la població i canalitzar les seves forces per fer front a l’ofensiva enmig de canvis radicals determinats per la situació bèl·lica. “Després del 19 de juliol estava a Vilafranca del Penedès, fent de mestre i de secretària del Front Popular. Foren tres sessions les que em va dedicar Ernst Geroe, delegat de la Internacional Comunista al PSU de C., per tal de convèncer-me de fer-me càrrec de la Secció Femenina del partit. No m’interessava el treball amb les dones ni em sentia preparada per realitzar-lo. Amb tot, vaig acceptar. Era molt difícil no acceptar les seves raons. Sempre vaig comptar amb dones valuoses i entusiastes. Els companys em tractaren com igual a ells. Mai no vaig sentir cap mena de discriminació. En el 1r comitè central em nomenaren membre del comitè executiu”.
La direcció del partit li atribueix així mateix la responsabilitat d’emprendre la tasca de creació d’una de les organitzacions més emblemàtiques durant la guerra, la Unió de Dones de Catalunya, de caràcter clarament polític i amb una voluntat d’implicar directament les dones en el combat contra el feixisme. Compagina aquesta responsabilitat amb tasques periodístiques i publicistes. També van produir-se modificacions en el seu itinerari personal, ja que des de 1938 Dolors Piera va estrènyer les seves relacions personals amb Pere Aznar, membre del comitè central i responsable de la Direcció General de Treball i Assistència Social, i que alhora presidí durant tota la guerra el CADCI, on va dirigir les seccions d’Organització i Treball, que no van passar a la UGT.
Dolors Piera va ser una de les ambaixadores habituals de les dones de Catalunya a l’estranger, i pels seus càrrecs sindicals i de partit va haver d’assumir el paper de representant en trobades internacionals. Així, el 1937 acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern de París. L’octubre de 1937 es nomenada consellera de Barcelona i l’agost de 1938, consellera-regidora de Cultura des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Col·labora amb la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. Es manté en el càrrec fins l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el gener de 1939. És de les últimes en abandonar l’ajuntament. “El dia que caigué Barcelona, Colomer es féu càrrec de l’alcaldia i Artur Martorell, cap de les oficines de Cultura, li presentà els papers habituals que representaven una hora de firma. Deixàrem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia després d’avisar els companys que romanien al casal del Partit”. 
La creixent dependència de la URSS, la influència estalinista i l’atribució de les responsabilitats per la derrota, entre altres raons, provoca fortes tensions internes en el si del PSUC. En aquest context el partit envia Pera Aznar a Xile mentre que Dolors restava sola a França. “Des de París, l’any 1939, dubtàrem de la confiança de les dues direccions quan enviaren pel juliol a Pere per tal d’ajudar a la recepció dels refugiats del Winnipeg. Per què ell i Artur Cussó i no nosaltres dos? Hi vèiem mala intenció.” Intenta acomodar-se a la vida de la clandestinitat a França, en unes circumstàncies en les qual els seus càrrecs polítics anteriors pesaven com una possible condemna.
Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes. “Al meu germà, el qual s’escapà del camp de concentració, i a mi ens detingueren el 12 de setembre, pocs dies després d’haver començat la segona guerra mundial. Jo treballava a l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància sense sou però vivíem del que cobrava el meu marit com a diputat, que no podíem justificar perquè la Secretaria dels Diputats estava en clandestinitat. La presó fou molt dura. Estava atapeïda.”  Quan en surt, ella i el seu germà es veuen obligats a marxar de França. “Ens donaren vuit dies per sortir de França (cas contrari l’havien de repatriar a Espanya on estava conceptuada pel Tribunal de Responsabilidades Políticas com a “roja peligrosa”). Estava a punt de partir el “Cuba” noliejat per la SERE a la República Dominicana, però les llistes ja estaven fetes. Vam tenir la sort que les feia un amic del meu marit el qual, en conèixer la nostra situació, esborrà dos inscrits i hi posà els nostres noms. Així amb uns diners que ens donaren els nostres padrins d’Angers poguérem sortir d’aquell malson”.
Finalment, els març de 1940 pot reunir-se a Santiago de Xile amb el seu company Pere Aznar tot pensant que seria una estada provisional.  “Amb tot, vam seguir actuant. L’any 41 Comorera volgué que m’encarregués de la direcció del Partit. Per la posició de la URSS no podíem estar al Centre Català. Fundàrem Amics de Catalunya amb molt èxit”. La seva vida seguia girant entorn de la política del partit, amb actuacions paral·leles i compartides amb Pere Aznar i vinculades a la tasca de reorganització dels nuclis catalans procedents de la immigració anterior i dels refugiats polítics recents, amb l’objectiu d’estimular el suport a la lluita antifeixista a la pròpia terra, Catalunya, amb l’esperança del retorn.
En la primera etapa de l’exili, Dolors Piera seguia compromesa amb el partit i amb la línia del Komintern, malgrat les disputes enceses dins els rengles del comunisme espanyol i català i les anàlisis i estratègies antitètiques del món de l’exili republicà respecte a la guerra desplegada a Europa. (El 1940 el secretari general de la UGT de Catalunya, Miquel Ferrer és expulsat mentre intentava amb Víctor Colomer articular una federació d’entitats catalanes a Americà, tal i com es pot veure a la biografia de Miquel Ferrer). Les discrepàncies esclaten quan envien a Pere Aznar a l’Argentina clandestinament, sense directrius d’actuació. “Es complien tres mesos fatídics i res. Li vaig posar un telegrama: “Vine!”. Es vengué.” La tornada d’Aznar a Xile va provocar un autèntic daltabaix i va ser causa imminent de la seva expulsió. En l’informe es feia constar també com aquest fet podria afectar els comportaments de Dolors Piera.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.  

- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
2. PIERA LLOBERA, Dolors
Lloc i data de naixement
Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910- Santiago
de Xile, 20 de gener 2002.
Dades bàsiques sobre la família d’origen
El seu avi, Sebastià Piera Erola, va donar a la Dol
ors les primeres lliçons de
solfeig. Els seus pares eren Antoni Piera Pujol i C
ecília Llobera Muntaner. El
seu pare, proper al republicanisme, era mestre i ha
via exercit a diferents pobles
de Catalunya abans de tenir plaça a Santa Maria de
Meià, on complementava
les seves tasques docents amb les obligacions de se
cretari de l’Ajuntament. El
seu germà, Sebastià Piera, va ser un dirigent del P
SUC.
Estudis
Magisteri

78
Treball
Va començar a exercir de mestra l’1 de desembre de
1928, amb 18 anys, a
Vilanova de la Barca. El curs 1931-1932 va treballa
r d’interina a Bell-lloc
d’Urgell. El 5 de juliol de 1934 va prendre plaça d
efinitiva a l’Escola graduada
de Vilafranca del Penedès, localitat on es va trasl
ladar a viure.
Militància
Durant la República milità a la FETE (Federación Es
pañola de Trabajadores de
la Enseñanza), sindicat de mestres adscrits a la UG
T. L’any 1935 va ingressar
a la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de
catalanitzar el partit i els
sindicats afins. En començar la guerra, Piera va re
tornar urgentment de les
colònies escolars i el 19 de juliol el delegat Inte
rnacional comunista al PSUC la
va convèncer de que es fes càrrec de la Secció Feme
nina del Partit. Ho va
acceptar. En el Primer Comitè Central la van anomen
ar membre del Comitè
Executiu. La conjuntura bèl·lica va propiciar l’asc
ens polític de Piera i va
desplaçar-se a Barcelona. El seu nom va aparèixer v
inculat constantment amb
les tasques d’organització femenines. Es va fer càr
rec de la comissió o secció
femenina del partit. També van produir-se modificac
ions personals, ja que Piera
va estrènyer relacions amb Pere Aznar Seseres, que
participava en el CADCI i
va contribuir a la fundació del PSUC. Piera va part
icipar com a secretària a la
Unió de Dones de Catalunya. L’octubre de 1937, va s
er anomenada consellera
municipal de l’Ajuntament de Barcelona, des d’eon v
a desplegar una intensa
activitat per poder atendre les necessitats més urg
ents de la població refugiada
i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciu
tat. Perduda la guerra, inicià el
seu exili a França. Un cop arribada allí, s’instal·
là uns dies en un hotel de
Perpinyà, on va retrobar-se amb altres dirigents de
l PSUC per reorganitzar les
actuacions. Dolors, però, seguia en contacte amb el
Comitè Central establert a
Tolosa. En aquesta localitat va ser acollida per un
a família de ferroviaris, a l’ajut
dels quals corresponia amb la cooperació en les fei
nes de la casa i impartint
classes d’espanyol als nens. Però se sentia persegu
ida i va emprendre el camí
cap a la República Dominicana i Xile. Justament va

Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002. Neix en una família de tradició republicana. L’avi matern, Pau Llobera, va ser milicià voluntari durant la Primera República i un dels fundadors del Centre Republicà de Puigverd d’Agramunt. El pare, mestre progressista, estava amatent a les orientacions de la pedagogia renovadora i preocupat per les condicions de vida i les necessitats de les famílies dels seus alumnes. Dolors va passar bona part de la primera infantesa en una aula, suplint, fins i tot si calia, al seu pare. Estudia a l’Escola Normal de Lleida entre els anys 1924 i 1928 on té com a professora Pepita Uriz.  
Les mesures de control polític i de repressió de les manifestacions de catalanitat empeses des del directori militar de Miguel Primo de Rivera (1923-1925) desvetllen l’oposició d’un jovent amb esperit nacionalista i socialitzant que aprofita els cercles culturals o l’excursionisme per dur a terme petites accions de refús a les imposicions dictatorials. Aquests aires d’oposició varen arribar a l’Escola Normal on, un sector del professorat, minoritari però molt actiu, va saber establir ponts de relació amb els alumnes inquiets i va potenciar les actituds crítiques.
De la seva banda, l’Ateneu Lleidatà va acollir un seguit d’activitats que varen tenir transcendència en els futurs mestres. Cal destacar les conferències sobre educació de l’any 1926, on van participar Alexandre Galí, Rafael Campalans i Pere Bosch i Gimpera. Dolors i el seu pare es reunien els dijous i els diumenges al Cafè Express de Lleida amb altres mestres inquiets i així, a poc a poc, anaren consolidant el projecte del grup Batec, “una revolta pacífica de mestres digne de ser imitada”, segons Alexandre Galí. Dolors Piera va ser una de les animadores d’aquest grup que tenia un significatiu rerefons polític per la defensa de l’escola laica i única. Alhora coneix i porta a la pràctica les idees del pedagog Célestin Freinet.  
Comença la seva vida professional als 18 anys, a l’Escuela Nacional de Niñas del carrer Xuclà de Barcelona, impregnada de les experiències viscudes a la Normal de Lleida i animada per les mateixes inquietuds del grup Batec. El 1929 però, es va guanyar la plaça de mestre interina del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona creat el 1916, un projecte educatiu coordinat per Manuel Ainaud que preveia la construcció de grans edificis escolars i, pel que fa als continguts, se’n reivindicava la catalanització i la projecció cívica i que va permetre establir unes escoles públiques diferents de les escoles “nacionals”.  
Comença una etapa en què Dolors pren contacte amb dones significades del moviment feminista i intensifica la seva formació política. Obté el primer lloc per incorporar-se a una plaça en propietat i retorna als seus escenaris de joventut. Durant el curs 1931-1932 exerceix de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, el curs següent, a Balaguer. Es retroba amb una admirada mestre, Pepita Uriz, fundadora del que va esdevenir el gran sindicat unitari de mestres, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT). Dolors Piera decideix afiliar-s’hi i militar activament.
El juliol de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestre de l’Escola graduada de Vilafranca del Penedès. El seu pensament queda reflectit en un article que publica a la revista Nova Cultura, “L’anima de l’escola”, on reflexiona entorn de la superació dels límits estrets de l’escola tradicional amb les noves exigències de continguts d’aprenentatge, de mètodes renovadors d’ensenyament, d’edificis dignes i dotacions adequades de laboratoris i biblioteques. L’ànima de l’escola només podia subministrar la feina del mestre apuntalada per uns ideals. Seves són les paraules “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. Durant el bienni negre (1934-36) l’expedienten per exercir la tècnica Freinet. 
Es casa civilment a Vilafranca l’any 1934 amb qui va ser el seu primer company, Ramon Costa-Jou, mestre com ella. La parella formarà un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió del mètode Freinet. Ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que es va publicar entre 1935 i 1936. A casa seva hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE. Les inquietuds de la jove mestre troben en el medi pagès de Vilafranca els motius que la van empènyer des del compromís i la militància sindical a les responsabilitats polítiques. Es mou en cercles afins al Bloc Obrer i Camperol. Forma part de la comissió receptora dels nens asturians fills dels represaliats dels fets d’Astúries l’any 1934. Amb el seu company entren al comitè d’ajuts dels presos de la comarca el mateix any.  
El 1935 passa a ocupar la Secretaria General de la FETE-UGT de Barcelona, mentre n’era president Ramon Torroja i representa Catalunya en el congrés estatal de sindicats de mestres celebrat a Madrid el juny de 1936 i és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París La FETE va viure des de 1934 una radicalització que accentua el caràcter antifeixista de la seva lluita per davant del reformisme que l’havia caracteritzat. Aquesta tendència s’intensificarà a partir del començament de la guerra. Pocs dies després de l’inici de la guerra el sindicat es reorganitzarà en la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i Dolors Piera va ser elegida secretària de la Secció de Mestres Nacionals de Barcelona. L’FCTE va celebrar el seu primer i únic congrés a Barcelona el gener de 1938. 
De la responsabilitat sindical, Piera va passar a la militància política. L’any 1935, juntament amb una vintena de dissidents del Bloc Obrer i Camperol, ingressa en la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els sindicats afins. Posteriorment, els resultats de les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, estimula la fusió de les dues branques organitzades del socialisme català, la Federació Socialista Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i de dos partits amb afinitats amb el comunisme soviètic, el Partit Proletari, alguns dirigents del qual procedien d’Estat Català i amb un cert arrelament al CADCI, i la secció a Catalunya del Partit Comunista, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que va assumir com a premissa fundacional el caràcter nacional català. 
En produir-se el cop d’estat del 18 de juliol s’incorpora al Comitè Revolucionari de Vilafranca. Tal com ella evocava, una de les primeres tasques que li fou encomanada va ser neutralitzar la intimidació dels forasters de la CNT-FAI que arribaven de Barcelona. Al cap de pocs dies de l’aixecament feixista va anar a la seu del Comitè de Barcelona del PSUC a demanar ajuda; d’allí va sortir amb vint fusells.  La guerra va accelerar la seva carrera política amb unes responsabilitats encomanades pel partit estretament vinculades a la necessitat d’orientar la població i canalitzar les seves forces per fer front a l’ofensiva enmig de canvis radicals determinats per la situació bèl·lica. “Després del 19 de juliol estava a Vilafranca del Penedès, fent de mestre i de secretària del Front Popular. Foren tres sessions les que em va dedicar Ernst Geroe, delegat de la Internacional Comunista al PSU de C., per tal de convèncer-me de fer-me càrrec de la Secció Femenina del partit. No m’interessava el treball amb les dones ni em sentia preparada per realitzar-lo. Amb tot, vaig acceptar. Era molt difícil no acceptar les seves raons. Sempre vaig comptar amb dones valuoses i entusiastes. Els companys em tractaren com igual a ells. Mai no vaig sentir cap mena de discriminació. En el 1r comitè central em nomenaren membre del comitè executiu”.
La direcció del partit li atribueix així mateix la responsabilitat d’emprendre la tasca de creació d’una de les organitzacions més emblemàtiques durant la guerra, la Unió de Dones de Catalunya, de caràcter clarament polític i amb una voluntat d’implicar directament les dones en el combat contra el feixisme. Compagina aquesta responsabilitat amb tasques periodístiques i publicistes. També van produir-se modificacions en el seu itinerari personal, ja que des de 1938 Dolors Piera va estrènyer les seves relacions personals amb Pere Aznar, membre del comitè central i responsable de la Direcció General de Treball i Assistència Social, i que alhora presidí durant tota la guerra el CADCI, on va dirigir les seccions d’Organització i Treball, que no van passar a la UGT.
Dolors Piera va ser una de les ambaixadores habituals de les dones de Catalunya a l’estranger, i pels seus càrrecs sindicals i de partit va haver d’assumir el paper de representant en trobades internacionals. Així, el 1937 acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern de París. L’octubre de 1937 es nomenada consellera de Barcelona i l’agost de 1938, consellera-regidora de Cultura des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Col·labora amb la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. Es manté en el càrrec fins l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el gener de 1939. És de les últimes en abandonar l’ajuntament. “El dia que caigué Barcelona, Colomer es féu càrrec de l’alcaldia i Artur Martorell, cap de les oficines de Cultura, li presentà els papers habituals que representaven una hora de firma. Deixàrem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia després d’avisar els companys que romanien al casal del Partit”. 
La creixent dependència de la URSS, la influència estalinista i l’atribució de les responsabilitats per la derrota, entre altres raons, provoca fortes tensions internes en el si del PSUC. En aquest context el partit envia Pera Aznar a Xile mentre que Dolors restava sola a França. “Des de París, l’any 1939, dubtàrem de la confiança de les dues direccions quan enviaren pel juliol a Pere per tal d’ajudar a la recepció dels refugiats del Winnipeg. Per què ell i Artur Cussó i no nosaltres dos? Hi vèiem mala intenció.” Intenta acomodar-se a la vida de la clandestinitat a França, en unes circumstàncies en les qual els seus càrrecs polítics anteriors pesaven com una possible condemna.
Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes. “Al meu germà, el qual s’escapà del camp de concentració, i a mi ens detingueren el 12 de setembre, pocs dies després d’haver començat la segona guerra mundial. Jo treballava a l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància sense sou però vivíem del que cobrava el meu marit com a diputat, que no podíem justificar perquè la Secretaria dels Diputats estava en clandestinitat. La presó fou molt dura. Estava atapeïda.”  Quan en surt, ella i el seu germà es veuen obligats a marxar de França. “Ens donaren vuit dies per sortir de França (cas contrari l’havien de repatriar a Espanya on estava conceptuada pel Tribunal de Responsabilidades Políticas com a “roja peligrosa”). Estava a punt de partir el “Cuba” noliejat per la SERE a la República Dominicana, però les llistes ja estaven fetes. Vam tenir la sort que les feia un amic del meu marit el qual, en conèixer la nostra situació, esborrà dos inscrits i hi posà els nostres noms. Així amb uns diners que ens donaren els nostres padrins d’Angers poguérem sortir d’aquell malson”.
Finalment, els març de 1940 pot reunir-se a Santiago de Xile amb el seu company Pere Aznar tot pensant que seria una estada provisional.  “Amb tot, vam seguir actuant. L’any 41 Comorera volgué que m’encarregués de la direcció del Partit. Per la posició de la URSS no podíem estar al Centre Català. Fundàrem Amics de Catalunya amb molt èxit”. La seva vida seguia girant entorn de la política del partit, amb actuacions paral·leles i compartides amb Pere Aznar i vinculades a la tasca de reorganització dels nuclis catalans procedents de la immigració anterior i dels refugiats polítics recents, amb l’objectiu d’estimular el suport a la lluita antifeixista a la pròpia terra, Catalunya, amb l’esperança del retorn.
En la primera etapa de l’exili, Dolors Piera seguia compromesa amb el partit i amb la línia del Komintern, malgrat les disputes enceses dins els rengles del comunisme espanyol i català i les anàlisis i estratègies antitètiques del món de l’exili republicà respecte a la guerra desplegada a Europa. (El 1940 el secretari general de la UGT de Catalunya, Miquel Ferrer és expulsat mentre intentava amb Víctor Colomer articular una federació d’entitats catalanes a Americà, tal i com es pot veure a la biografia de Miquel Ferrer). Les discrepàncies esclaten quan envien a Pere Aznar a l’Argentina clandestinament, sense directrius d’actuació. “Es complien tres mesos fatídics i res. Li vaig posar un telegrama: “Vine!”. Es vengué.” La tornada d’Aznar a Xile va provocar un autèntic daltabaix i va ser causa imminent de la seva expulsió. En l’informe es feia constar també com aquest fet podria afectar els comportaments de Dolors Piera.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.  

Biografia extreta del llibre de Cèlia Cañellas i Rosa Toran Dolor Piera. Mestre, política i exiliada, Ajuntament de Barcelona. Institut d’Educació. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 
- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002. Neix en una família de tradició republicana. L’avi matern, Pau Llobera, va ser milicià voluntari durant la Primera República i un dels fundadors del Centre Republicà de Puigverd d’Agramunt. El pare, mestre progressista, estava amatent a les orientacions de la pedagogia renovadora i preocupat per les condicions de vida i les necessitats de les famílies dels seus alumnes. Dolors va passar bona part de la primera infantesa en una aula, suplint, fins i tot si calia, al seu pare. Estudia a l’Escola Normal de Lleida entre els anys 1924 i 1928 on té com a professora Pepita Uriz.  
Les mesures de control polític i de repressió de les manifestacions de catalanitat empeses des del directori militar de Miguel Primo de Rivera (1923-1925) desvetllen l’oposició d’un jovent amb esperit nacionalista i socialitzant que aprofita els cercles culturals o l’excursionisme per dur a terme petites accions de refús a les imposicions dictatorials. Aquests aires d’oposició varen arribar a l’Escola Normal on, un sector del professorat, minoritari però molt actiu, va saber establir ponts de relació amb els alumnes inquiets i va potenciar les actituds crítiques.
De la seva banda, l’Ateneu Lleidatà va acollir un seguit d’activitats que varen tenir transcendència en els futurs mestres. Cal destacar les conferències sobre educació de l’any 1926, on van participar Alexandre Galí, Rafael Campalans i Pere Bosch i Gimpera. Dolors i el seu pare es reunien els dijous i els diumenges al Cafè Express de Lleida amb altres mestres inquiets i així, a poc a poc, anaren consolidant el projecte del grup Batec, “una revolta pacífica de mestres digne de ser imitada”, segons Alexandre Galí. Dolors Piera va ser una de les animadores d’aquest grup que tenia un significatiu rerefons polític per la defensa de l’escola laica i única. Alhora coneix i porta a la pràctica les idees del pedagog Célestin Freinet.  
Comença la seva vida professional als 18 anys, a l’Escuela Nacional de Niñas del carrer Xuclà de Barcelona, impregnada de les experiències viscudes a la Normal de Lleida i animada per les mateixes inquietuds del grup Batec. El 1929 però, es va guanyar la plaça de mestre interina del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona creat el 1916, un projecte educatiu coordinat per Manuel Ainaud que preveia la construcció de grans edificis escolars i, pel que fa als continguts, se’n reivindicava la catalanització i la projecció cívica i que va permetre establir unes escoles públiques diferents de les escoles “nacionals”.  
Comença una etapa en què Dolors pren contacte amb dones significades del moviment feminista i intensifica la seva formació política. Obté el primer lloc per incorporar-se a una plaça en propietat i retorna als seus escenaris de joventut. Durant el curs 1931-1932 exerceix de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, el curs següent, a Balaguer. Es retroba amb una admirada mestre, Pepita Uriz, fundadora del que va esdevenir el gran sindicat unitari de mestres, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT). Dolors Piera decideix afiliar-s’hi i militar activament.
El juliol de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestre de l’Escola graduada de Vilafranca del Penedès. El seu pensament queda reflectit en un article que publica a la revista Nova Cultura, “L’anima de l’escola”, on reflexiona entorn de la superació dels límits estrets de l’escola tradicional amb les noves exigències de continguts d’aprenentatge, de mètodes renovadors d’ensenyament, d’edificis dignes i dotacions adequades de laboratoris i biblioteques. L’ànima de l’escola només podia subministrar la feina del mestre apuntalada per uns ideals. Seves són les paraules “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. Durant el bienni negre (1934-36) l’expedienten per exercir la tècnica Freinet. 
Es casa civilment a Vilafranca l’any 1934 amb qui va ser el seu primer company, Ramon Costa-Jou, mestre com ella. La parella formarà un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió del mètode Freinet. Ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que es va publicar entre 1935 i 1936. A casa seva hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE. Les inquietuds de la jove mestre troben en el medi pagès de Vilafranca els motius que la van empènyer des del compromís i la militància sindical a les responsabilitats polítiques. Es mou en cercles afins al Bloc Obrer i Camperol. Forma part de la comissió receptora dels nens asturians fills dels represaliats dels fets d’Astúries l’any 1934. Amb el seu company entren al comitè d’ajuts dels presos de la comarca el mateix any.  
El 1935 passa a ocupar la Secretaria General de la FETE-UGT de Barcelona, mentre n’era president Ramon Torroja i representa Catalunya en el congrés estatal de sindicats de mestres celebrat a Madrid el juny de 1936 i és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París La FETE va viure des de 1934 una radicalització que accentua el caràcter antifeixista de la seva lluita per davant del reformisme que l’havia caracteritzat. Aquesta tendència s’intensificarà a partir del començament de la guerra. Pocs dies després de l’inici de la guerra el sindicat es reorganitzarà en la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i Dolors Piera va ser elegida secretària de la Secció de Mestres Nacionals de Barcelona. L’FCTE va celebrar el seu primer i únic congrés a Barcelona el gener de 1938. 
De la responsabilitat sindical, Piera va passar a la militància política. L’any 1935, juntament amb una vintena de dissidents del Bloc Obrer i Camperol, ingressa en la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els sindicats afins. Posteriorment, els resultats de les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, estimula la fusió de les dues branques organitzades del socialisme català, la Federació Socialista Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i de dos partits amb afinitats amb el comunisme soviètic, el Partit Proletari, alguns dirigents del qual procedien d’Estat Català i amb un cert arrelament al CADCI, i la secció a Catalunya del Partit Comunista, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que va assumir com a premissa fundacional el caràcter nacional català. 
En produir-se el cop d’estat del 18 de juliol s’incorpora al Comitè Revolucionari de Vilafranca. Tal com ella evocava, una de les primeres tasques que li fou encomanada va ser neutralitzar la intimidació dels forasters de la CNT-FAI que arribaven de Barcelona. Al cap de pocs dies de l’aixecament feixista va anar a la seu del Comitè de Barcelona del PSUC a demanar ajuda; d’allí va sortir amb vint fusells.  La guerra va accelerar la seva carrera política amb unes responsabilitats encomanades pel partit estretament vinculades a la necessitat d’orientar la població i canalitzar les seves forces per fer front a l’ofensiva enmig de canvis radicals determinats per la situació bèl·lica. “Després del 19 de juliol estava a Vilafranca del Penedès, fent de mestre i de secretària del Front Popular. Foren tres sessions les que em va dedicar Ernst Geroe, delegat de la Internacional Comunista al PSU de C., per tal de convèncer-me de fer-me càrrec de la Secció Femenina del partit. No m’interessava el treball amb les dones ni em sentia preparada per realitzar-lo. Amb tot, vaig acceptar. Era molt difícil no acceptar les seves raons. Sempre vaig comptar amb dones valuoses i entusiastes. Els companys em tractaren com igual a ells. Mai no vaig sentir cap mena de discriminació. En el 1r comitè central em nomenaren membre del comitè executiu”.
La direcció del partit li atribueix així mateix la responsabilitat d’emprendre la tasca de creació d’una de les organitzacions més emblemàtiques durant la guerra, la Unió de Dones de Catalunya, de caràcter clarament polític i amb una voluntat d’implicar directament les dones en el combat contra el feixisme. Compagina aquesta responsabilitat amb tasques periodístiques i publicistes. També van produir-se modificacions en el seu itinerari personal, ja que des de 1938 Dolors Piera va estrènyer les seves relacions personals amb Pere Aznar, membre del comitè central i responsable de la Direcció General de Treball i Assistència Social, i que alhora presidí durant tota la guerra el CADCI, on va dirigir les seccions d’Organització i Treball, que no van passar a la UGT.
Dolors Piera va ser una de les ambaixadores habituals de les dones de Catalunya a l’estranger, i pels seus càrrecs sindicals i de partit va haver d’assumir el paper de representant en trobades internacionals. Així, el 1937 acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern de París. L’octubre de 1937 es nomenada consellera de Barcelona i l’agost de 1938, consellera-regidora de Cultura des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Col·labora amb la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. Es manté en el càrrec fins l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el gener de 1939. És de les últimes en abandonar l’ajuntament. “El dia que caigué Barcelona, Colomer es féu càrrec de l’alcaldia i Artur Martorell, cap de les oficines de Cultura, li presentà els papers habituals que representaven una hora de firma. Deixàrem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia després d’avisar els companys que romanien al casal del Partit”. 
La creixent dependència de la URSS, la influència estalinista i l’atribució de les responsabilitats per la derrota, entre altres raons, provoca fortes tensions internes en el si del PSUC. En aquest context el partit envia Pera Aznar a Xile mentre que Dolors restava sola a França. “Des de París, l’any 1939, dubtàrem de la confiança de les dues direccions quan enviaren pel juliol a Pere per tal d’ajudar a la recepció dels refugiats del Winnipeg. Per què ell i Artur Cussó i no nosaltres dos? Hi vèiem mala intenció.” Intenta acomodar-se a la vida de la clandestinitat a França, en unes circumstàncies en les qual els seus càrrecs polítics anteriors pesaven com una possible condemna.
Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes. “Al meu germà, el qual s’escapà del camp de concentració, i a mi ens detingueren el 12 de setembre, pocs dies després d’haver començat la segona guerra mundial. Jo treballava a l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància sense sou però vivíem del que cobrava el meu marit com a diputat, que no podíem justificar perquè la Secretaria dels Diputats estava en clandestinitat. La presó fou molt dura. Estava atapeïda.”  Quan en surt, ella i el seu germà es veuen obligats a marxar de França. “Ens donaren vuit dies per sortir de França (cas contrari l’havien de repatriar a Espanya on estava conceptuada pel Tribunal de Responsabilidades Políticas com a “roja peligrosa”). Estava a punt de partir el “Cuba” noliejat per la SERE a la República Dominicana, però les llistes ja estaven fetes. Vam tenir la sort que les feia un amic del meu marit el qual, en conèixer la nostra situació, esborrà dos inscrits i hi posà els nostres noms. Així amb uns diners que ens donaren els nostres padrins d’Angers poguérem sortir d’aquell malson”.
Finalment, els març de 1940 pot reunir-se a Santiago de Xile amb el seu company Pere Aznar tot pensant que seria una estada provisional.  “Amb tot, vam seguir actuant. L’any 41 Comorera volgué que m’encarregués de la direcció del Partit. Per la posició de la URSS no podíem estar al Centre Català. Fundàrem Amics de Catalunya amb molt èxit”. La seva vida seguia girant entorn de la política del partit, amb actuacions paral·leles i compartides amb Pere Aznar i vinculades a la tasca de reorganització dels nuclis catalans procedents de la immigració anterior i dels refugiats polítics recents, amb l’objectiu d’estimular el suport a la lluita antifeixista a la pròpia terra, Catalunya, amb l’esperança del retorn.
En la primera etapa de l’exili, Dolors Piera seguia compromesa amb el partit i amb la línia del Komintern, malgrat les disputes enceses dins els rengles del comunisme espanyol i català i les anàlisis i estratègies antitètiques del món de l’exili republicà respecte a la guerra desplegada a Europa. (El 1940 el secretari general de la UGT de Catalunya, Miquel Ferrer és expulsat mentre intentava amb Víctor Colomer articular una federació d’entitats catalanes a Americà, tal i com es pot veure a la biografia de Miquel Ferrer). Les discrepàncies esclaten quan envien a Pere Aznar a l’Argentina clandestinament, sense directrius d’actuació. “Es complien tres mesos fatídics i res. Li vaig posar un telegrama: “Vine!”. Es vengué.” La tornada d’Aznar a Xile va provocar un autèntic daltabaix i va ser causa imminent de la seva expulsió. En l’informe es feia constar també com aquest fet podria afectar els comportaments de Dolors Piera.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.  

Biografia extreta del llibre de Cèlia Cañellas i Rosa Toran Dolor Piera. Mestre, política i exiliada, Ajuntament de Barcelona. Institut d’Educació. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 
- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002. Neix en una família de tradició republicana. L’avi matern, Pau Llobera, va ser milicià voluntari durant la Primera República i un dels fundadors del Centre Republicà de Puigverd d’Agramunt. El pare, mestre progressista, estava amatent a les orientacions de la pedagogia renovadora i preocupat per les condicions de vida i les necessitats de les famílies dels seus alumnes. Dolors va passar bona part de la primera infantesa en una aula, suplint, fins i tot si calia, al seu pare. Estudia a l’Escola Normal de Lleida entre els anys 1924 i 1928 on té com a professora Pepita Uriz.  
Les mesures de control polític i de repressió de les manifestacions de catalanitat empeses des del directori militar de Miguel Primo de Rivera (1923-1925) desvetllen l’oposició d’un jovent amb esperit nacionalista i socialitzant que aprofita els cercles culturals o l’excursionisme per dur a terme petites accions de refús a les imposicions dictatorials. Aquests aires d’oposició varen arribar a l’Escola Normal on, un sector del professorat, minoritari però molt actiu, va saber establir ponts de relació amb els alumnes inquiets i va potenciar les actituds crítiques.
De la seva banda, l’Ateneu Lleidatà va acollir un seguit d’activitats que varen tenir transcendència en els futurs mestres. Cal destacar les conferències sobre educació de l’any 1926, on van participar Alexandre Galí, Rafael Campalans i Pere Bosch i Gimpera. Dolors i el seu pare es reunien els dijous i els diumenges al Cafè Express de Lleida amb altres mestres inquiets i així, a poc a poc, anaren consolidant el projecte del grup Batec, “una revolta pacífica de mestres digne de ser imitada”, segons Alexandre Galí. Dolors Piera va ser una de les animadores d’aquest grup que tenia un significatiu rerefons polític per la defensa de l’escola laica i única. Alhora coneix i porta a la pràctica les idees del pedagog Célestin Freinet.  
Comença la seva vida professional als 18 anys, a l’Escuela Nacional de Niñas del carrer Xuclà de Barcelona, impregnada de les experiències viscudes a la Normal de Lleida i animada per les mateixes inquietuds del grup Batec. El 1929 però, es va guanyar la plaça de mestre interina del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona creat el 1916, un projecte educatiu coordinat per Manuel Ainaud que preveia la construcció de grans edificis escolars i, pel que fa als continguts, se’n reivindicava la catalanització i la projecció cívica i que va permetre establir unes escoles públiques diferents de les escoles “nacionals”.  
Comença una etapa en què Dolors pren contacte amb dones significades del moviment feminista i intensifica la seva formació política. Obté el primer lloc per incorporar-se a una plaça en propietat i retorna als seus escenaris de joventut. Durant el curs 1931-1932 exerceix de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, el curs següent, a Balaguer. Es retroba amb una admirada mestre, Pepita Uriz, fundadora del que va esdevenir el gran sindicat unitari de mestres, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT). Dolors Piera decideix afiliar-s’hi i militar activament.
El juliol de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestre de l’Escola graduada de Vilafranca del Penedès. El seu pensament queda reflectit en un article que publica a la revista Nova Cultura, “L’anima de l’escola”, on reflexiona entorn de la superació dels límits estrets de l’escola tradicional amb les noves exigències de continguts d’aprenentatge, de mètodes renovadors d’ensenyament, d’edificis dignes i dotacions adequades de laboratoris i biblioteques. L’ànima de l’escola només podia subministrar la feina del mestre apuntalada per uns ideals. Seves són les paraules “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. Durant el bienni negre (1934-36) l’expedienten per exercir la tècnica Freinet. 
Es casa civilment a Vilafranca l’any 1934 amb qui va ser el seu primer company, Ramon Costa-Jou, mestre com ella. La parella formarà un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió del mètode Freinet. Ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que es va publicar entre 1935 i 1936. A casa seva hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE. Les inquietuds de la jove mestre troben en el medi pagès de Vilafranca els motius que la van empènyer des del compromís i la militància sindical a les responsabilitats polítiques. Es mou en cercles afins al Bloc Obrer i Camperol. Forma part de la comissió receptora dels nens asturians fills dels represaliats dels fets d’Astúries l’any 1934. Amb el seu company entren al comitè d’ajuts dels presos de la comarca el mateix any.  
El 1935 passa a ocupar la Secretaria General de la FETE-UGT de Barcelona, mentre n’era president Ramon Torroja i representa Catalunya en el congrés estatal de sindicats de mestres celebrat a Madrid el juny de 1936 i és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París La FETE va viure des de 1934 una radicalització que accentua el caràcter antifeixista de la seva lluita per davant del reformisme que l’havia caracteritzat. Aquesta tendència s’intensificarà a partir del començament de la guerra. Pocs dies després de l’inici de la guerra el sindicat es reorganitzarà en la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i Dolors Piera va ser elegida secretària de la Secció de Mestres Nacionals de Barcelona. L’FCTE va celebrar el seu primer i únic congrés a Barcelona el gener de 1938. 
De la responsabilitat sindical, Piera va passar a la militància política. L’any 1935, juntament amb una vintena de dissidents del Bloc Obrer i Camperol, ingressa en la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els sindicats afins. Posteriorment, els resultats de les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, estimula la fusió de les dues branques organitzades del socialisme català, la Federació Socialista Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i de dos partits amb afinitats amb el comunisme soviètic, el Partit Proletari, alguns dirigents del qual procedien d’Estat Català i amb un cert arrelament al CADCI, i la secció a Catalunya del Partit Comunista, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que va assumir com a premissa fundacional el caràcter nacional català. 
En produir-se el cop d’estat del 18 de juliol s’incorpora al Comitè Revolucionari de Vilafranca. Tal com ella evocava, una de les primeres tasques que li fou encomanada va ser neutralitzar la intimidació dels forasters de la CNT-FAI que arribaven de Barcelona. Al cap de pocs dies de l’aixecament feixista va anar a la seu del Comitè de Barcelona del PSUC a demanar ajuda; d’allí va sortir amb vint fusells.  La guerra va accelerar la seva carrera política amb unes responsabilitats encomanades pel partit estretament vinculades a la necessitat d’orientar la població i canalitzar les seves forces per fer front a l’ofensiva enmig de canvis radicals determinats per la situació bèl·lica. “Després del 19 de juliol estava a Vilafranca del Penedès, fent de mestre i de secretària del Front Popular. Foren tres sessions les que em va dedicar Ernst Geroe, delegat de la Internacional Comunista al PSU de C., per tal de convèncer-me de fer-me càrrec de la Secció Femenina del partit. No m’interessava el treball amb les dones ni em sentia preparada per realitzar-lo. Amb tot, vaig acceptar. Era molt difícil no acceptar les seves raons. Sempre vaig comptar amb dones valuoses i entusiastes. Els companys em tractaren com igual a ells. Mai no vaig sentir cap mena de discriminació. En el 1r comitè central em nomenaren membre del comitè executiu”.
La direcció del partit li atribueix així mateix la responsabilitat d’emprendre la tasca de creació d’una de les organitzacions més emblemàtiques durant la guerra, la Unió de Dones de Catalunya, de caràcter clarament polític i amb una voluntat d’implicar directament les dones en el combat contra el feixisme. Compagina aquesta responsabilitat amb tasques periodístiques i publicistes. També van produir-se modificacions en el seu itinerari personal, ja que des de 1938 Dolors Piera va estrènyer les seves relacions personals amb Pere Aznar, membre del comitè central i responsable de la Direcció General de Treball i Assistència Social, i que alhora presidí durant tota la guerra el CADCI, on va dirigir les seccions d’Organització i Treball, que no van passar a la UGT.
Dolors Piera va ser una de les ambaixadores habituals de les dones de Catalunya a l’estranger, i pels seus càrrecs sindicals i de partit va haver d’assumir el paper de representant en trobades internacionals. Així, el 1937 acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern de París. L’octubre de 1937 es nomenada consellera de Barcelona i l’agost de 1938, consellera-regidora de Cultura des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Col·labora amb la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. Es manté en el càrrec fins l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el gener de 1939. És de les últimes en abandonar l’ajuntament. “El dia que caigué Barcelona, Colomer es féu càrrec de l’alcaldia i Artur Martorell, cap de les oficines de Cultura, li presentà els papers habituals que representaven una hora de firma. Deixàrem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia després d’avisar els companys que romanien al casal del Partit”. 
La creixent dependència de la URSS, la influència estalinista i l’atribució de les responsabilitats per la derrota, entre altres raons, provoca fortes tensions internes en el si del PSUC. En aquest context el partit envia Pera Aznar a Xile mentre que Dolors restava sola a França. “Des de París, l’any 1939, dubtàrem de la confiança de les dues direccions quan enviaren pel juliol a Pere per tal d’ajudar a la recepció dels refugiats del Winnipeg. Per què ell i Artur Cussó i no nosaltres dos? Hi vèiem mala intenció.” Intenta acomodar-se a la vida de la clandestinitat a França, en unes circumstàncies en les qual els seus càrrecs polítics anteriors pesaven com una possible condemna.
Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes. “Al meu germà, el qual s’escapà del camp de concentració, i a mi ens detingueren el 12 de setembre, pocs dies després d’haver començat la segona guerra mundial. Jo treballava a l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància sense sou però vivíem del que cobrava el meu marit com a diputat, que no podíem justificar perquè la Secretaria dels Diputats estava en clandestinitat. La presó fou molt dura. Estava atapeïda.”  Quan en surt, ella i el seu germà es veuen obligats a marxar de França. “Ens donaren vuit dies per sortir de França (cas contrari l’havien de repatriar a Espanya on estava conceptuada pel Tribunal de Responsabilidades Políticas com a “roja peligrosa”). Estava a punt de partir el “Cuba” noliejat per la SERE a la República Dominicana, però les llistes ja estaven fetes. Vam tenir la sort que les feia un amic del meu marit el qual, en conèixer la nostra situació, esborrà dos inscrits i hi posà els nostres noms. Així amb uns diners que ens donaren els nostres padrins d’Angers poguérem sortir d’aquell malson”.
Finalment, els març de 1940 pot reunir-se a Santiago de Xile amb el seu company Pere Aznar tot pensant que seria una estada provisional.  “Amb tot, vam seguir actuant. L’any 41 Comorera volgué que m’encarregués de la direcció del Partit. Per la posició de la URSS no podíem estar al Centre Català. Fundàrem Amics de Catalunya amb molt èxit”. La seva vida seguia girant entorn de la política del partit, amb actuacions paral·leles i compartides amb Pere Aznar i vinculades a la tasca de reorganització dels nuclis catalans procedents de la immigració anterior i dels refugiats polítics recents, amb l’objectiu d’estimular el suport a la lluita antifeixista a la pròpia terra, Catalunya, amb l’esperança del retorn.
En la primera etapa de l’exili, Dolors Piera seguia compromesa amb el partit i amb la línia del Komintern, malgrat les disputes enceses dins els rengles del comunisme espanyol i català i les anàlisis i estratègies antitètiques del món de l’exili republicà respecte a la guerra desplegada a Europa. (El 1940 el secretari general de la UGT de Catalunya, Miquel Ferrer és expulsat mentre intentava amb Víctor Colomer articular una federació d’entitats catalanes a Americà, tal i com es pot veure a la biografia de Miquel Ferrer). Les discrepàncies esclaten quan envien a Pere Aznar a l’Argentina clandestinament, sense directrius d’actuació. “Es complien tres mesos fatídics i res. Li vaig posar un telegrama: “Vine!”. Es vengué.” La tornada d’Aznar a Xile va provocar un autèntic daltabaix i va ser causa imminent de la seva expulsió. En l’informe es feia constar també com aquest fet podria afectar els comportaments de Dolors Piera.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.  

Biografia extreta del llibre de Cèlia Cañellas i Rosa Toran Dolor Piera. Mestre, política i exiliada, Ajuntament de Barcelona. Institut d’Educació. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 
- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf
Puigverd d’Agramunt, 21 de juliol de 1910 – Santiago de Xile, 20 de gener de 2002. Neix en una família de tradició republicana. L’avi matern, Pau Llobera, va ser milicià voluntari durant la Primera República i un dels fundadors del Centre Republicà de Puigverd d’Agramunt. El pare, mestre progressista, estava amatent a les orientacions de la pedagogia renovadora i preocupat per les condicions de vida i les necessitats de les famílies dels seus alumnes. Dolors va passar bona part de la primera infantesa en una aula, suplint, fins i tot si calia, al seu pare. Estudia a l’Escola Normal de Lleida entre els anys 1924 i 1928 on té com a professora Pepita Uriz.  
Les mesures de control polític i de repressió de les manifestacions de catalanitat empeses des del directori militar de Miguel Primo de Rivera (1923-1925) desvetllen l’oposició d’un jovent amb esperit nacionalista i socialitzant que aprofita els cercles culturals o l’excursionisme per dur a terme petites accions de refús a les imposicions dictatorials. Aquests aires d’oposició varen arribar a l’Escola Normal on, un sector del professorat, minoritari però molt actiu, va saber establir ponts de relació amb els alumnes inquiets i va potenciar les actituds crítiques.
De la seva banda, l’Ateneu Lleidatà va acollir un seguit d’activitats que varen tenir transcendència en els futurs mestres. Cal destacar les conferències sobre educació de l’any 1926, on van participar Alexandre Galí, Rafael Campalans i Pere Bosch i Gimpera. Dolors i el seu pare es reunien els dijous i els diumenges al Cafè Express de Lleida amb altres mestres inquiets i així, a poc a poc, anaren consolidant el projecte del grup Batec, “una revolta pacífica de mestres digne de ser imitada”, segons Alexandre Galí. Dolors Piera va ser una de les animadores d’aquest grup que tenia un significatiu rerefons polític per la defensa de l’escola laica i única. Alhora coneix i porta a la pràctica les idees del pedagog Célestin Freinet.  
Comença la seva vida professional als 18 anys, a l’Escuela Nacional de Niñas del carrer Xuclà de Barcelona, impregnada de les experiències viscudes a la Normal de Lleida i animada per les mateixes inquietuds del grup Batec. El 1929 però, es va guanyar la plaça de mestre interina del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona creat el 1916, un projecte educatiu coordinat per Manuel Ainaud que preveia la construcció de grans edificis escolars i, pel que fa als continguts, se’n reivindicava la catalanització i la projecció cívica i que va permetre establir unes escoles públiques diferents de les escoles “nacionals”.  
Comença una etapa en què Dolors pren contacte amb dones significades del moviment feminista i intensifica la seva formació política. Obté el primer lloc per incorporar-se a una plaça en propietat i retorna als seus escenaris de joventut. Durant el curs 1931-1932 exerceix de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, el curs següent, a Balaguer. Es retroba amb una admirada mestre, Pepita Uriz, fundadora del que va esdevenir el gran sindicat unitari de mestres, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT). Dolors Piera decideix afiliar-s’hi i militar activament.
El juliol de 1934 va prendre possessió de la plaça definitiva de mestre de l’Escola graduada de Vilafranca del Penedès. El seu pensament queda reflectit en un article que publica a la revista Nova Cultura, “L’anima de l’escola”, on reflexiona entorn de la superació dels límits estrets de l’escola tradicional amb les noves exigències de continguts d’aprenentatge, de mètodes renovadors d’ensenyament, d’edificis dignes i dotacions adequades de laboratoris i biblioteques. L’ànima de l’escola només podia subministrar la feina del mestre apuntalada per uns ideals. Seves són les paraules “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. Durant el bienni negre (1934-36) l’expedienten per exercir la tècnica Freinet. 
Es casa civilment a Vilafranca l’any 1934 amb qui va ser el seu primer company, Ramon Costa-Jou, mestre com ella. La parella formarà un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió del mètode Freinet. Ambdós van ser els principals animadors de la revista Colaboración, que es va publicar entre 1935 i 1936. A casa seva hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE. Les inquietuds de la jove mestre troben en el medi pagès de Vilafranca els motius que la van empènyer des del compromís i la militància sindical a les responsabilitats polítiques. Es mou en cercles afins al Bloc Obrer i Camperol. Forma part de la comissió receptora dels nens asturians fills dels represaliats dels fets d’Astúries l’any 1934. Amb el seu company entren al comitè d’ajuts dels presos de la comarca el mateix any.  
El 1935 passa a ocupar la Secretaria General de la FETE-UGT de Barcelona, mentre n’era president Ramon Torroja i representa Catalunya en el congrés estatal de sindicats de mestres celebrat a Madrid el juny de 1936 i és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París La FETE va viure des de 1934 una radicalització que accentua el caràcter antifeixista de la seva lluita per davant del reformisme que l’havia caracteritzat. Aquesta tendència s’intensificarà a partir del començament de la guerra. Pocs dies després de l’inici de la guerra el sindicat es reorganitzarà en la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament i Dolors Piera va ser elegida secretària de la Secció de Mestres Nacionals de Barcelona. L’FCTE va celebrar el seu primer i únic congrés a Barcelona el gener de 1938. 
De la responsabilitat sindical, Piera va passar a la militància política. L’any 1935, juntament amb una vintena de dissidents del Bloc Obrer i Camperol, ingressa en la Federació Catalana del PSOE amb la intenció de catalanitzar el partit i els sindicats afins. Posteriorment, els resultats de les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, estimula la fusió de les dues branques organitzades del socialisme català, la Federació Socialista Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, i de dos partits amb afinitats amb el comunisme soviètic, el Partit Proletari, alguns dirigents del qual procedien d’Estat Català i amb un cert arrelament al CADCI, i la secció a Catalunya del Partit Comunista, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que va assumir com a premissa fundacional el caràcter nacional català. 
En produir-se el cop d’estat del 18 de juliol s’incorpora al Comitè Revolucionari de Vilafranca. Tal com ella evocava, una de les primeres tasques que li fou encomanada va ser neutralitzar la intimidació dels forasters de la CNT-FAI que arribaven de Barcelona. Al cap de pocs dies de l’aixecament feixista va anar a la seu del Comitè de Barcelona del PSUC a demanar ajuda; d’allí va sortir amb vint fusells.  La guerra va accelerar la seva carrera política amb unes responsabilitats encomanades pel partit estretament vinculades a la necessitat d’orientar la població i canalitzar les seves forces per fer front a l’ofensiva enmig de canvis radicals determinats per la situació bèl·lica. “Després del 19 de juliol estava a Vilafranca del Penedès, fent de mestre i de secretària del Front Popular. Foren tres sessions les que em va dedicar Ernst Geroe, delegat de la Internacional Comunista al PSU de C., per tal de convèncer-me de fer-me càrrec de la Secció Femenina del partit. No m’interessava el treball amb les dones ni em sentia preparada per realitzar-lo. Amb tot, vaig acceptar. Era molt difícil no acceptar les seves raons. Sempre vaig comptar amb dones valuoses i entusiastes. Els companys em tractaren com igual a ells. Mai no vaig sentir cap mena de discriminació. En el 1r comitè central em nomenaren membre del comitè executiu”.
La direcció del partit li atribueix així mateix la responsabilitat d’emprendre la tasca de creació d’una de les organitzacions més emblemàtiques durant la guerra, la Unió de Dones de Catalunya, de caràcter clarament polític i amb una voluntat d’implicar directament les dones en el combat contra el feixisme. Compagina aquesta responsabilitat amb tasques periodístiques i publicistes. També van produir-se modificacions en el seu itinerari personal, ja que des de 1938 Dolors Piera va estrènyer les seves relacions personals amb Pere Aznar, membre del comitè central i responsable de la Direcció General de Treball i Assistència Social, i que alhora presidí durant tota la guerra el CADCI, on va dirigir les seccions d’Organització i Treball, que no van passar a la UGT.
Dolors Piera va ser una de les ambaixadores habituals de les dones de Catalunya a l’estranger, i pels seus càrrecs sindicals i de partit va haver d’assumir el paper de representant en trobades internacionals. Així, el 1937 acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern de París. L’octubre de 1937 es nomenada consellera de Barcelona i l’agost de 1938, consellera-regidora de Cultura des d’on va desplegar una intensa activitat per poder atendre les necessitats més urgents de la població refugiada i, en especial, dels nens i nenes arribats a la ciutat. Col·labora amb la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. Es manté en el càrrec fins l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el gener de 1939. És de les últimes en abandonar l’ajuntament. “El dia que caigué Barcelona, Colomer es féu càrrec de l’alcaldia i Artur Martorell, cap de les oficines de Cultura, li presentà els papers habituals que representaven una hora de firma. Deixàrem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia després d’avisar els companys que romanien al casal del Partit”. 
La creixent dependència de la URSS, la influència estalinista i l’atribució de les responsabilitats per la derrota, entre altres raons, provoca fortes tensions internes en el si del PSUC. En aquest context el partit envia Pera Aznar a Xile mentre que Dolors restava sola a França. “Des de París, l’any 1939, dubtàrem de la confiança de les dues direccions quan enviaren pel juliol a Pere per tal d’ajudar a la recepció dels refugiats del Winnipeg. Per què ell i Artur Cussó i no nosaltres dos? Hi vèiem mala intenció.” Intenta acomodar-se a la vida de la clandestinitat a França, en unes circumstàncies en les qual els seus càrrecs polítics anteriors pesaven com una possible condemna.
Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes. “Al meu germà, el qual s’escapà del camp de concentració, i a mi ens detingueren el 12 de setembre, pocs dies després d’haver començat la segona guerra mundial. Jo treballava a l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància sense sou però vivíem del que cobrava el meu marit com a diputat, que no podíem justificar perquè la Secretaria dels Diputats estava en clandestinitat. La presó fou molt dura. Estava atapeïda.”  Quan en surt, ella i el seu germà es veuen obligats a marxar de França. “Ens donaren vuit dies per sortir de França (cas contrari l’havien de repatriar a Espanya on estava conceptuada pel Tribunal de Responsabilidades Políticas com a “roja peligrosa”). Estava a punt de partir el “Cuba” noliejat per la SERE a la República Dominicana, però les llistes ja estaven fetes. Vam tenir la sort que les feia un amic del meu marit el qual, en conèixer la nostra situació, esborrà dos inscrits i hi posà els nostres noms. Així amb uns diners que ens donaren els nostres padrins d’Angers poguérem sortir d’aquell malson”.
Finalment, els març de 1940 pot reunir-se a Santiago de Xile amb el seu company Pere Aznar tot pensant que seria una estada provisional.  “Amb tot, vam seguir actuant. L’any 41 Comorera volgué que m’encarregués de la direcció del Partit. Per la posició de la URSS no podíem estar al Centre Català. Fundàrem Amics de Catalunya amb molt èxit”. La seva vida seguia girant entorn de la política del partit, amb actuacions paral·leles i compartides amb Pere Aznar i vinculades a la tasca de reorganització dels nuclis catalans procedents de la immigració anterior i dels refugiats polítics recents, amb l’objectiu d’estimular el suport a la lluita antifeixista a la pròpia terra, Catalunya, amb l’esperança del retorn.
En la primera etapa de l’exili, Dolors Piera seguia compromesa amb el partit i amb la línia del Komintern, malgrat les disputes enceses dins els rengles del comunisme espanyol i català i les anàlisis i estratègies antitètiques del món de l’exili republicà respecte a la guerra desplegada a Europa. (El 1940 el secretari general de la UGT de Catalunya, Miquel Ferrer és expulsat mentre intentava amb Víctor Colomer articular una federació d’entitats catalanes a Americà, tal i com es pot veure a la biografia de Miquel Ferrer). Les discrepàncies esclaten quan envien a Pere Aznar a l’Argentina clandestinament, sense directrius d’actuació. “Es complien tres mesos fatídics i res. Li vaig posar un telegrama: “Vine!”. Es vengué.” La tornada d’Aznar a Xile va provocar un autèntic daltabaix i va ser causa imminent de la seva expulsió. En l’informe es feia constar també com aquest fet podria afectar els comportaments de Dolors Piera.
La parella va demanar l’ingrés al Partit Socialista Català (PSC) de Mèxic, on tenien molts amics amb afinitats polítiques com Manuel Serra i Moret. El gener de 1945 es va fer pública l’expulsió del PSUC de Pere Aznar, i el març la de Dolors Piera en sengles notes publicades a la revista Retornque responien a la lògica més dura de l’estalinisme. Dolors Piera va reprendre la seva tasca docent tot mantenint el compromís polític amb el nou partit socialista mentre Pere Aznar mantenia la presidència del CADCI.
És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Després de la Segona Guerra Mundial impulsen des del Centre Català de Xile la Comissió d’Assistència Social, de la qual Dolors va ser la dona que ocupà la secretaria durant més anys. Una malaltia greu la va allunyar de la docència el 1970, però va mantenir la seva activitat pedagògica fins l’any 1990, amb l’assessorament de programes escolars i orientacions a mestres sobre nens amb dificultats especials.  Pere Aznar va morir el 1999 i Dolors Piera el 2002. La seva vellesa va transcórrer envoltada de l’estimació de les seves dues filles, Núria i Roser, vuit néts i onze besnéts, sense perdre mai l’interès pels esdeveniments de Catalunya.  

Biografia extreta del llibre de Cèlia Cañellas i Rosa Toran Dolor Piera. Mestre, política i exiliada, Ajuntament de Barcelona. Institut d’Educació. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 
- See more at: http://www.ugtcatalunya.cat/historia/dolors-piera/#sthash.vquqVCHo.dpuf

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada