David Arbonès Agustín

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

99: DAVID ARBONÈS AGUSTÍN.

"El passat 17 de novembre de 1992 va tenir lloc al cementiri de Riba-roja d'Ebre un homenatge a la memòria de David Arbonès, comissari de la 27a Divisió durant la guerra, que va tornar clandestinament de Mèxic per incorporar-se a l'organització del PSUC. L'abril de 1947 va ser condemnat a 4 anys de presó.
A les primeres eleccions municipals democràtiques va ser elegit regidor de Riba-roja.
A l'acte de comiat, organitzat pels militants del partit que van treballar amb Arbonès, van assistir-hi més de 150 persones.
La primera intervenció va ser la de l'alcalde de Riba-roja, el Sr. J. Luis Aparicio, que va voler dedicar-li un emocionat parlament en el qual va glossar la figura humana del David.
A continuació, el company Gregorio López Raimundo va explicar la trajectòria de militància en el PSUC d'en David Arbonès: va fer la guerra, i després d'exiliar-se a Mèxic, l'any 1946 va tornar a Catalunya per integrar-se a l'estructura clandestina del PSUC. Posteriorment va ser detingut, torturat i condemnat a presó en el 'Procés dels 80', en el que varen ser condemnats a mort i executats els companys Joaquim Puig Pidemunt, Numen Mestres Ferrando, Àngel Carrero Sancho i Pere Valverde Fuentes. En sortir de la presó va ser desterrat a Riba-roja on va continuar la seva activitat politica essent més tard regidor de l'Ajuntament. En López Raimundo va recalcar que és gràcies a la dedicació i la lluita d'en david i d'altres com ell que avui tenim un món millor. Va tancar l'acte el nostre secretari general Rafael Ribó, que va reivindicar que la història de Catalunya a més a més dels reis, les batalles i els grans esdeveniments la fan gent com en David i que gràcies a ells el món avui és així. Per acabar va dir que la darrera aportació d'en david al futur era aconseguir que es reunissin allí tanta gent amb una preocupació comuna. A continuació va lliurar a la vídua d'en David, Trini Gros, també amb una llarga vida de militància en el PSUC, una placa amb un poema d'en Miquel Martí i Pol en record de l'acte que s'havia celebrat. Esdeveniment que va acabar amb unes curtes i emocionades paraules de la Trini Gros agraïnt a tots la seva presència.
Seguidament els participants es traslladaren a Tivissa, localitat governada per d'Iniciativa per Catalunya, on va tenir lloc un dinar, i en acabar es va llegir un document que volia ser una aportació al debat politic actual. Després d'una sèrie d'intervencions va cloure l'acte en Rafael Ribó qui va encoratjar a tots els presents a participar d'una manera activa a Iniciativa per Catalunya".

Publicat per Ramón Francesch a la revista 'Treball', nº 893, any 1992.

Laia Berenguer Puget

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS.

98: LAIA BERENGUER PUGET.

 Laia Berenguer i Puget (Sant Feliu de Codines, 18 de gener de 1920 - 21 de juny de 2011), ha estat una militant històrica del PSUC, exiliada a França i posteriorment empresonada a Espanya, que va ser regidora i alcaldessa del PSUC i d'ICV a la seva ciutat natal, St. Feliu de Codines, en el Vallès Oriental.
El 1936 començà a militar a les JSUC, organització de la que fou fundadora en el seu municipi i màxim responsable durant el període 1936-1939.
Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a França, creuant la frontera amb els últims soldats de la Brigada Líster. Va ser internada en el Massís central, prop de París i, quan tornà a Catalunya, fou vigilada de prop per la policía franquista. Detinguda, va fer 3 anys i mig de condemna a la presó de dones de Les Corts. Als 3 mesos li comunicaren que havia estat jutjada, sense la seva presència, en Consell de Guerra i condemnada a 20 anys per pertanyença al PSUC i 'auxili a la rebelió'. Tornà a complir condemna durant 12 anys més.  Finalment, el 1965 quedà absolta de tots els càrrecs polítics, però un any abans ja havia contactat novament i clandestinament amb el PSUC a través de Xavier Folch.
El 1971, quan es creà l' Assemblea de Catalunya, ella en va formar part com a fundadora. El 1973 la van dur a presidi amb les 113 persones que estaven a la direcció de l'Assemblea, aquesta vegada a la presó de la Trinitat. Finalment va sortir de la presó el 1977 i continuà la seva carrera política governant en el seu poble com a regidora i més tard com a alcaldessa d'Iniciativa per Catalunya, l'hereva del PSUC. 
Fins la seva mort, el 21 de juny de 2011, als 91 anys, va ser membre del PSUC, d'ICV i de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. 

Per saber-ne més: 

Dones del PSUC: Laia Berenguer Puget.

Wikipèdia: Laia Berenguer Puget.

Presó de Les Corts: Laia Berenguer.

Diari Ara: 'en memòria de Laia Berenguer'.

ICV lamenta la mort de Laia Berenguer.

Antonio Martín Sánchez

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

97: ANTONIO MARTÍN SÁNCHEZ.

Antonio Martín Sánchez  (Palma del Río, Córdoba, 19 de setembre de 1947 - El Prat, 31 de desembre de 1981).

Antonio Martín Sánchez va néixer el 19 de setembre de 1947 a Palma del Rio, un petit poble de la província de Còrdova.  
Els seus orígens modestos el van obligar a treballar des de petit –als 15 anys ja feia de paleta- i despertaren la seva consciència de classe que el portà a afiliar-se l’any 1966 al PCE.
Com a tants d’altres, la necessitat de trobar feina l’obligà a emigrar i després de breus estades a diferents indrets de Catalunya, a començament de la dècada dels setanta s’instal·là al Prat de Llobregat. El febrer de 1972 es casava amb Carmen Díaz, a qui havia conegut feia uns anys a casa d’uns amics. Van tenir dues filles. Antonio Martín s’integra fàcilment a la societat catalana al temps que continuava la seva activitat sindical, a través de CCOO, i política, com a militant del PSUC. En arribar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura va ser l’home de consens i encapçalà la candidatura del PSUC. El resultat popular manifestat a les urnes i els pactes polítics el portaren a l’alcaldia del Prat en un moment històric clau en el qual es barrejaven els dèficits de ciutat arrossegats del franquisme, la inexperiència en el govern del nous polítics i l’esperança que els ciutadans havien dipositat en el canvi.  
En prendre possessió de l’alcaldia, Antonio Martín deixà els seus càrrecs a l’executiva del ram de la construcció de CCOO a Catalunya i a l’executiva comarcal del sindicat així com la secretaria política del comitè local del PSUC al Prat. Vinculat sempre a la construcció, treballava com a oficial de primera en una constructora del Prat de la qual va demanar excedència per dedicar-se plenament a les tasques de govern de la ciutat  
De formació autodidacta, havia acabat els estudis de delineant i començava a estudiar dret l’any 1981. Antonio Martín era un home d’acció que va viure una època molt conflictiva. Primer, la lluita sindical i política a la clandestinitat. A la mort del dictador, les forces democràtiques van viure un profunda reflexió interna per tal d’adaptar-se a la nova realitat que plantejava la legalitat. I finalment, el repte d’afrontar les tasques de govern municipal sense cap experiència prèvia.  
L’historiador Jaume Codina, recorda d’Antonio Martín la seva incapacitat per entendre les postures apolítiques i suposadament indiferents, i sobretot la inseguretat personal davant del repte de dirigir una comunitat que creia no conèixer prou tot i que s’hi esforçava i molt. Un dels seus reptes personals va ser aconseguir llegir i parlar en català.  
L’escriptor Ignasi Riera el va conèixer bé i explica quins eren els temes que el preocupaven: l’aigua dolça, l’aeroport, l’ecologia del Delta i el barri de Sant Cosme.  Riera també explica com Antonio Martín passava hores al seu despatx revisant les actes dels consistoris anteriors: volia saber quina història heretava. Va demostrar que coneixia amb precisió les dades del seu municipi. I el coneixia barri per barri, amb una mena de coneixement actiu que el convertia en la persona capaç de començar a soldar una ciutat desballestada, com era el Prat.  
El 26 de desembre de 1981 va patir un greu accident de trànsit que el portaria a la mort uns dies després, el 31 de desembre. El 2 de gener de 1982 va tenir lloc el seu enterrament que va ser una gran manifestació popular de dol i de reconeixement de tota la classe política i sindical.  Més de 10.000 persones varen acompanyar pels carrers de El Prat, el fèretre amb el cos de l'alcalde. Hi va assistir tota la direcció del PSUC així com altres dirigents polítics (Carrillo, Pujol, Serra, etc), que en respectuós silenci, varen acomiadar al primer alcalde democràtic de El Prat de Llobregat, elegit a les urnes.  
Un carrer i la biblioteca pública de El Prat, porten el seu nom.

(Fragments d’ “Antoni Martín: l’home, el polític” de Marga Gómez  dins d’Antoni Martín Sánchez. Alcalde del Prat de Llobregat 1979-1981. Viu en el record. Ajuntament del Prat de Llobregat, 1991.)  
Vares venir de lluny,
com tants d’altres
i com a tants d’altres et vàren fer nostre,
i et vas fer nostre, rabiosament nostre.  
I nostre, com la terra mateixa,
serà sempre el teu record
que restarà sempre viu
entre nosaltres, entranyable amic.  

Per saber-ne més: 

Wikipèdia: Antonio Martín Sánchez. 

Biblioteca Antonio Martín, El Prat de Llobregat. 

Cipriano García Sánchez

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

96: CIPRIANO GARCÍA SÁNCHEZ

Cipriano García Sánchez, (Manzanares de la Mancha, Ciudad Real, 26 de setembre de1927 - Castelldefells, 22 de maig de 1995) Obrer, sindicalista i polític. Arribà al barri de Ca n'Anglada de Terrassa l'any 1951. Treballà en "Ceràmicas Egara", coneguda com la "Bòbila del Manco", essent escollit enllaç sindical el 1953. Ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1954. Participà en la protesta de gener de 1956 a Terrassa, quan els carrers acolliren una insòlita i nombrosa riuada de ciclistes, coneguda com la "manifestació de les bicicletes", dirigida contra la pujada dels impostos municipals per l'ús d'aquest mitjà de transport, el més habitual llavors entre els treballadors.

Assistí al I Congrés del seu partit celebrat clandestinament a França aquell mateix any. L'any 1957 fou detingut i sortí en llibertat del Penal de Burgos l'any 1959. El juny de 1960 intervingué en la col•locació de pintades a Terrassa denunciant les detencions de Jordi Pujol i Soley i altres pels coneguts com "Fets del Palau". Això comportà un Consell de guerra contra 7 militants obrers que foren acusats de rebel•lió militar i condemnats. Sortí de Burgos el juliol de 1964 i llavors es reincorporà al nucli comunista de Terrassa per impulsar la creació de les Comissions Obreres del Vallès. És a dir: per fer pintades contra la detenció de Jordi Pujol i Soley va patir un Consell de Guerra i una condemna de 4 anys en el Penal de Burgos, mentre que el propi Jordi Pujol va estar-se 2 anys a la presó de Torrero (Saragossa) pels fets del Palau. Ser del PSUC, penalitzava molt més. Se n'ha parlat molt de l'empresonament de 2 anys a Jordi Pujol, però molt poc de l'empresonament de 4 anys a Cipriano García ( i altres militants del PSUC) justament per protestar contra els 'Fets del palau'.

L'any següent assistí al II Congrés de la seva organització política, on fou escollit membre del Comitè central i del Comitè executiu; i assistí al VII Congrés del Partido Comunista de España, essent designat membre del seu Comitè central. Amb motiu de la jornada del "27 d'Octubre de 1967", la primera convocatòria de Comissions Obreres coordinada a nivell espanyol, fou detingut de nou a Terrassa i posat en llibertat. Des de llavors fou un dels impulsors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1967, i formà part de la Coordinadora General de les Comissions Obreres. La caiguda d'aquest organisme, l'any 1972, de la qual va escapolir-se, i el posterior judici contra els seus dirigents, en el conegut com "procés 1001", va fer que passés a ser el màxim responsable d'aquesta coordinadora fins finals de l'any 1975, durant un període de màxima expansió i consolidació d'aquest moviment sociopolític. Entre els seus escrits destaquen "La clase obrera y el problema nacional" a Catalunya 70, Barcelona, 1970; "El model Terrassa" a "La nostra utopia. PSUC cinquanta anys d'història", Barcelona, 1986.

Apunt biogràfic de Wikipèdia:

Cipriano García Sánchez


Miner de professió, el 1943 entrà a treballar a les mines de La Puebla de Almoradiel, que deixà el 1951, quan s'establí al barri de Ca n''Anglada de Terrassa, on treballà a RENFE i a Cerámica Egara Afiliat al PSUC, el 1954 passà a formar part de la direcció egarenca del partit. Participà en la vaga de les bicicletes de 1956 i el 1957 fou detingut a la tornada d'un congrés clandestí del PSUC a França, raó per la qual fou tancat al Penal de Burgos fins al 1959. El 1960 participà a Terrassa en les protestes per les detencions de Jordi Pujol i altres implicats en els 'fets del Palau', per la qual cosa fou jutjat en Consell de guerra amb sis sindicalistes més i tancat novament al Penal de Burgos fins a 1964. A la sortida participà en la creació de Comissions Obreres i el 1965 accedí per primer cop als comitès central i executiu del partit. Després del VIII Congrés del PCE formà part del seu comitè central. Fou detingut novament el 1967, any en què formà part de la coordinadora general de CCOO en nom de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Aconseguí escapolir-se durant la caiguda dels dirigents del sindicat el 1972, cosa que provocà l'anomenat Procés 1001, i des d'aleshores fins a 1975 fou el màxim responsable de la coordinadora de Comissions Obreres a la clandestinitat.
A les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit diputat a les Corts de Madrid fins al 1982, on va fou vocal de la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats. A les eleccions autonòmiques de 1984 fou escollit diputat fins al 1988. Defensà la unitat de la classe treballadora de catalunya front les temptatives neolerrouxistes pretesament d'esquerres. Instal·lat ja a Castelldefels, encapçalà les llistes municipals d'Iniciativa per Catalunya a les eleccions municipals de 1991. Morí en un accident als 67 anys en patir un traumatisme craneoencefàlic en caure d'un arbre durant una penjada de pancartes a Castelldefels en la campanya per les municipals següents, el 1995. En la seva memòria la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) ha creat la Fundació Cipriano García.
Al seu enterrament hi assistiren 1500 persones i el seu fèretre es cobrí significativament, com assenyalà Teresa Pàmies, amb tres banderes: la catalana, la del sindicat Comissions Obreres i la del PSUC.


Per saber-ne més:

Fundació Cipriano García. CONC.

Wikipèdia: Cipriano García Sánchez.

'Treball': Plaça Cipriano García a Terrassa.

'El País': muere Cipriano García, dirigente de CC.OO. y del PSUC.

Enric Pubill Arnó

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

95: ENRIC PUBILL ARNÓ

Enric Pubill i Arnó va néixer a Barcelona a finals de 1930, a ciutat vella. Quan esclatà la guerra civil el seu pare, miltant obrer d'esquerres va incorporar-se al front i ja no el va tornar a veure més fins el 1939, que marxà a l'exili i del que només van saber de la seva mort, anys més tard. Acabada la guerra, les penúries i la fam esdevenen insuportables i la seva mare el 'dona' a uns familiars perquè s'ocupin d'ell. Però no tenien escrúpols i enlloc de dur-lo a escola i alimentar-lo el van posar a treballar essent encara un nen. Aquí va aprendre la professió d'enquadernador de llibres i també a espavilar-se per poder menjar i sobreviure. A mitjans anys 40 va entrar en contacte amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, les joventuts del PSUC, i inicià una militància que encara continúa. El 1948 fou detingut, amb desenes de militants més, i passà 30 dies a la comissaria de Vía Laietana on rebía a diari les 'visites' del comissari Polo i els germans Creix, que -com diu l'Enric- li feien 'carícies'...
Sense judici fou empresonat 5 anys a La Model, i allà -plena de militants comunistes- reforçà encara més el seu activisme i idees. El 1953 rep un Consell de Guerra que el condemna a 18 anys i és enviat al Penal de Burgos, on s'hi estarà encara 6 anys més. Allà s'hi trobarà a en Joan Comorera, exsecretari general del PSUC i a molts altres camarades del partit. Enric Pubill va passar tota la seva joventut entre reixes. Finalment, després d'11 anys, surt en llibertat però és desterrat a Madrid -té prohibit anar a Barcelona- i es guanya la vida exercint la seva professió d'enquadernador. Quan finalment pot tornar a Catalunya -tot i la vigilància a que el tenen sotmès- es reincorpora a la seva miltància activa donant suport als presos i a llurs famílies. En els anys de la transició és elegit president de l'Associació catalana d'exPresos Polítics i col.labora activament en infinitat d'accions de memòria històrica. És impulsor del Memorial Democràtic i també és signant de la denúncia contra els crims del franquisme que ICV va presentar a la jutgessa argentina Servini. Pubill i Arnó ha estat membre de les candidatures a les eleccions generals i catalanes d'ICV i darrerament d'En Comú Podem.

Per saber-ne més:

Enric Pubill i Arnó: biografía.

Enric Pubill. Entrevista.

Enric Pubill, refugio de presos. Diari Público.

Entrevista a Enric Pubill. Revista Jovent.

Revista Treball: article d'Enric Pubill.

AraBalears: el trauma de 3 generacions encara sense dol.

Joan Comorera Solé.

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

94: JOAN COMORERA SOLÉ.

Joan Comorera i Solé
(Cervera, 5 de setembre de 1894 - Penal de Burgos, 7 de maig de 1958)

Joan Comorera ha estat un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l'autogovern de Catalunya. A Buenos Aires, en el seu primer i llarg exili (1919-1931), el seu compromís per la llibertat i la igualtat el portà al socialisme, com a projecte i referent d'acció política. De retorn a Catalunya, després de proclamada la Segona República, s'implicà plenament des de la màxima direcció de la Unió Socialista de Catalunya en la lluita per la democràcia i el socialisme. Comorera tenia una extraordinària capacitat de treball, que posà al servei de les llibertats nacionals de Catalunya, dins d'un projecte republicà, federal, democràtic i socialista per als pobles i nacions d'Espanya.

 

Diputat del primer Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat des del primer govern Companys de gener de 1934, dirigí el procés d'unificació dels partits marxistes catalans que culminà el 23 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC, la seva gran obra. Comorera entengué, millor que ningú, el greu perill que corria la República, i Catalunya, davant la insurrecció militar i feixista. D'aquí la seva consigna política «guanyar la guerra per damunt de tot i abans de res».
Perduda la guerra, des de l'exili, defensà la pervivència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Després del reconeixement del PSUC com a Secció Catalana de la Internacional Comunista, el juny de 1939, encapçalà el procés de bolxevització i de transformació del PSUC com el partit dels comunistes catalans, la qual cosa comportà la depuració orgànica i la desunificació política d'aquest partit. La seva defensa de la independència del PSUC el portà a enfrontar-se al Buró Polític del PCE, la qual cosa desencadenà la crisi de 1949, que es concretà en la seva expulsió del partit, acusat de titista i de nacionalista petitburgès.
El 29 de gener de 1951 tornà clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep Planas Valls. Des del seu domicili barceloní "amb l'única col·laboració de la seva esposa, Rosa Santacana" edità i distribuí Treball. El juny de 1954 fou detingut i, l'any 1957, fou condemnat a trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al penal de Burgos, on morí el 7 de maig de 1958, envoltat per la calidesa  i el suport de desenes de companys comunistes catalans i espanyols
presos a Burgos.
Anys més tard, les despulles de Joan Comorera foren traslladades al cementiri de Montjuïc, al Fossar de la Pedrera, en un acte de rehabilitació de la seva figura històrica dut a terme per Iniciativa per Catalunya, hereus de l'històric PSUC.

Per saber-ne més:

http://joancomorera.cat/

Joan Comorera: Enciclopèdia.cat

Universitat de Barcelona: Joan Comorera i Soler.

Història del moviment obrer dels països catalans: Joan Comorera i Soler.

Francesc Pararols Mercader

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

93: FRANCESC PARAROLS MERCADER.

Francesc Pararols Mercader, Sant Jordi Desvalls, 28 de febrer de 1919 - Girona, 18 de novembre de 2015.
Francesc Pararols, històric dirigent del PSUC i d'Iniciativa a les comarques gironines, aviador de la República, combatent a l'Exèrcit Roig contra els nazis, exiliat, retornat, perseguit i elegit 1r Tinent d'Alcalde a l'Ajuntament de Girona el 1979 com a cap de llista del PSUC i amb Joaquim Nadal, del PSC, com a Alcalde de la ciutat.

Pararols va néixer el 28 de febrer de 1919 a Sant Jordi Desvalls. Va passar els primers anys a Torroella de Montgrí, fins que als 16 es va allistar com a voluntari al segon regiment d'artilleria pesada d'obusos a Girona. La Guerra Civil el va enganxar al quarter Ultònia, i d'allà va marxar cap al front d'Osca per lluitar contra els franquistes. El 1936, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC, partit al que continuaría lleial fins la seva mort, i l'octubre de 1938 va ser seleccionat per ser format a URSS com a pilot de la República. Va anar a parar a Kirovabad (Azerbaidjan) on va rebre els cursos teòrics i pràctics. 
El final de la Guerra Civil va impedir que pogués tornar a Espanya i, després d'un llarg periple per Rússia, va aconseguir que l'Exèrcit Roig l'admetés per anar a combatre l'exèrcit nazi d'Adolf Hitler. Va arribar a ser-ne coronel i entre 1943 i 1944 va moure's pels pantans i boscos de Bielorússia, tot fent volar vies de tren rere les línies enemigues.
Després de la segona Guerra Mundial va conèixer la seva dona, Maria López, una «nena de Rússia» (basca de naixement però que s'havia criat a Rússia tot fugint de la guerra civil), amb qui es va casar a Moscou. Plegats va tornar el 1956 a Girona, on van passar serioses dificultats, ja que el govern franquista els controlava d'aprop.
Durant la dècada dels 70, Pararols va ser el responsable polític de l'Agrupació Centre de Girona. Amb la mort de Franco, va encapçalar la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, l'any 1979. Va aconseguir quatre regidors i va decidir donar l'alcaldia a un jove socialista anomenat Joaquim Nadal, facilitant així un govern d'esquerres a la ciutat. La seva fotografia alçant el puny al costat de Nadal la mateixa nit electoral es va convertir en el símbol d'una època de treball i esforç per convertir la Girona gris del franquisme en una ciutat oberta, dinàmica i esplèndida que rep turisme d'arreu del món i a la que s'ha batejat com la Florència catalana.
Pararols va ser regidor entre 1979 i 1983. De 1979 a 1980 va ser tinent d'alcalde i regidor de Sanitat i Serveis Socials, mentre que de 1981 a 1983 va ser regidor delegat de Comerç i Turisme. Després del seu pas per la política mai es va desvincular del seu partit, i va seguir militant i donant suport públicament a ICV.
El veterà comunista va escriure les seves memòries, que es van dividir en dos volums: 'Un català a l'Exèrcit Roig' i 'El final del silenci'. L'any 2000 va rebre la distinció «Ciutadania», de l'Ajuntament de Girona, en reconeixement del seu compromís civic. Els darrers anys de la seva vida Pararols els va dedicar, entre altres, a treballar pel Consell Municipal de la Gent Gran, tot impulsant especialment la seva revista, El Roure.
El juliol de 2014, el saló de descans del Teatre Municipal va acollir un sentit homenatge organitzat per Nous Horitzonts, Joves d'Esquerra Verda i ICV, que va comptar amb els tres alcaldes democràtics de la ciutat, a banda de nombrosos regidors i ciutadans. En aquest acte es va projectar un documental fet per Marc Planagumà sobre la seva figura: 'Francesc Pararols: La forja de l'acer. La lluita pels ideals'.
L'exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, assegura que Pararols va tenir una vida «plena i intensa», i que la va viure «com un senyor, amb elegància, educació, coratge, compromís i amb un sentit ponderat de la lluita». Nadal, amb qui van ser bons amics, subratlla la importància de la seva implicació política: «Hem de valorar molt positivament els seus anys d'experiència a Rússia, el seu retorn, la seva integració i el seu compromís amb el partit amb el qual va militar tota la vida».
Francesc Pascual, company al PSUC i a l'Ajuntament, el descriu com una persona «molt seriosa però afable», que el va impressionar pel seu «treball, idees i serietat». «Sempre va ser una persona que anava al capdavant i que a més donava exemple», indica.
Finalment, l'excoordinador d'ICV Joan Boada creu que la seva mort significa «una gran pèrdua, no només en l'aspecte familiar o d'amistat sinó per la democràcia». «Per mi era un referent, sempre el consultava a l'hora de prendre decisions importants», recorda.


Per saber-ne més:


Revista de Girona: l'última visita a Francesc Pararols.

ICV lamenta la mort de Francesc pararols, i vídeo: 'La forja de l'acer, la lluita pels ideals'.

Gironins de carns i ossos: Francesc Pararols.

Mor Francesc Pararols, històric dirigent del PSUC a Girona. JEV

Francesc Pararols, la forja de l'acer. Bloc d'en Marc Vidal.