Miquel Serra Pàmies

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

35: MIQUEL SERRA PÀMIES

D’ideologia marcadament catalanista i d'esquerres, Miquel Serra i Pàmies, (Reus, 17 de gener de 1902 - Ciutat de Mèxic, 14 de juny de 1968)  va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos d'Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.

© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.

El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937, a proposta d'en Joan Comorera. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques. Miquel Serra Pàmies fou Conseller del Govern del President Companys en representació del PSUC, com també ho foren altres membres del Partit, com Joan Comorera i Soler (Economía i serveis públics), Miquel Valdés i Valdés (Treball i obres públiques), Rafael Vidiella i Franch (Dret i justícia), Pep Miret i Musté (Proveïments) i Antoni sesé i Artaso.

Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió d'Espanya. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.

Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín.

© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.

El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, per així culpabilitzar davant la Internacional Comunista el Partit Socialista Unificat d'haver abandonat la ciutat a la seva sort.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa.

Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.

Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se, argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de defensa de Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat dels càrrecs de que se l'acusaven, igualment també per en Josep del Barrio.

A Partir d'aquí, Miquel Serra Pàmies rep l'encàrrec de crear el Partit entre els exiliats a Xile. Atès que Europa era ocupada pels nazis, el viatge cap a Amèrica fou llar i penós: Vladivostok, el port més oriental de la URSS, Japó, i en vaixell fins a Los Angeles, i d'aquí a Xile. Finalment, però, Serra Pàmies va refer la seva vida a Mèxic, on també s'hi havia instal.lat una important colònia catalana de l'exili republicà. 

© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.

Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i deportar-lo. Finalment, van aconseguir, a través del Partit, documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar, estimat Josep, és que no he estat un covard.”

Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. Miquel Serra Pàmies va ser expulsat del PSUC en els anys en que el Partit vivia una deriva Stalinista. Malgrat aquest amarg tràngol, Serra Pàmies va continuar sent lleial a les seves idees catalanistes i comunistes.

En els darrers temps s'ha publicat una gran quantitat d'articles en relació a una suposada acció d'en Miquel Serra Pàmies per tal de desobeïr unes ordres de la Internacional Comunista per volar i destruïr Barcelona abans que caigués en mans dels nacionals. Segons aquesta literatura, Serra Pàmies seria una espècie d'heroi que hauria salvat la vida de centenars de milers de barcelonins que haurien mort sota les runes de milers d'edificis col.lapsats per les voladures dels túnels del metro. He de dir que en cap moment he trobat ni un sol document i ni una sola declaració o escrit d'en Miquel Serra Pàmies en aquest sentit. Així que de destruïr Barcelona, res de res. Barcelona la van destruïr i assassinar els centenars de bombardejos dels avions italians feixistes, sobre la població civil, aliats de Franco i finançats pel banquer Juan March. D'això sí que hi ha documents, i fotografíes, i memòria oral.

Miquel Serra Pàmies, comunista català del PSUC, era un defensor insubornable dels drets humans i del país que tan estimava, i és per això que va fer-se del Partit Socialista Unificat de Catalunya, la millor eina -segons el mateix Serra Pàmies- per treballar pels ideals de justícia, igualtat i llibertat.

Per saber-ne més:

Miquel Serra i Pàmies, la història d'un obli. Guillem Martí i Masana.

Miquel Serra Pàmies: 'la huida: 7 meses en Rusia'.

Vikipèdia: Miquel Serra Pàmies

Margarida Abril González

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

34: MARGARIDA ABRIL GONZÁLEZ

                                               Margarida Abril González. 

Lloc, data de naixement i defunció: Argentona, 6 d’agost de 1910 - Mataró, 13 d'agost de 2003.

Dades bàsiques sobre la família d’origen: 

El seu pare, Enric, havia nascut a Sant Hilari de Sacalm i, de jove, va deixar el

seu poble per anar a Sitges a aprendre l’ofici de forner. La seva mare, Maria,

era una mulata porto-riqueña. Quan es va casar amb el seu pare van anar a

viure a Argentona, on l’Enric va continuar fent de forner i compartí aquest ofici

amb el de pagès. Va ser un home actiu, tant en el camp polític com en el sindical. Margarida, des de molt joveneta, va anar a viure a Mataró amb uns

familiars, perquè sentia que allí els aires eren més progressistes.

Estudis: Primaris.

Treball: Quan tenia catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil de

Mataró. Treballà després a Can Colomer i més tard a Moltfort’s.

Militància: Durant la dictadura de Primo de Rivera va ingressar a la CNT llavors il·legal, però, quan es va proclamar la República, ella i altres joves van fundar la

Joventut Comunista a Mataró i el Maresme. Fou la responsable comarcal

d’aquest grup polític i també formà part de la seva direcció a escala catalana

que dirigia la seva amiga Lina Òdena. Quan es constituí el PSUC entrà a

formar part de l’organització. Després dels fets de maig de 1937 la Margarida

va formar part del Comitè Executiu de les JSUC. Era una de les representants

de la Dona Jove. Va estar destinada al front d’Aragó  ajudant a les joventuts de

l’exèrcit. Va participar en la retirada passant a França, on va quedar internada

al camp de concentració d’Argelers. Quan va esclatar la Segona Guerra

Mundial es va traslladar a Dax amb l’ajuda del PCF, però la van agafar i passà

tres dies a la presó. Després va embarcar cap a Bordeus en direcció a Estats

Units. La direcció del PCE i del PSUC van enviar la Margarida a Barcelona la

tardor de 1943 per iniciar treball de clandestinitat. Al cap de poc temps havia

organitzat un petit grup de joves de les JSUC. Ella s’havia distingit per les seves

crítiques a Comorera en els primers anys quaranta, secundant a Pere Ardiaca.

A finals de 1944 es va constituir una Direcció Nacional de les JSUC, de la que

Margarida era responsable política. Del 1948 al 1978 ocupà la secretaris

d’organització del partit. El 1946 va tornar a exiliar-se a França. Passà caminat pels Pirineus fins arribar a Perpinyà i després a París.

Allí establí contacte amb el PCE deixant les seves activitats de les JSUC. També

s’incorporà al moviment de dones que alternaven la feina del partit, dirigint activitats en vista a l’interior de Catalunya per ajudar els presos polítics. El Comitè Central del I Congrés (agost de 1956) aprovà la política de reconciliació nacional. Allí foren escollits 23 homes, i només una dona, Margarida Abril. en aquest congrés s’assentaren les bases de la refundació del PSUC que es consolidà al llarg dels seixanta. 

Les contínues detencions afectaren fortament al PSUC, fins al punt que el seu

Comitè Central no es reuní des del ple d’agost del 1959 fins al ple de gener del

1963. La direcció operacional d’aquells anys es trobava a París íntimament

lligada a la del PCE. El Comitè executiu real estava format, entre d’altres, per

Margarida Abril. Va formar part de l’equip de redacció de “Treball” entre el

primer trimestre de 1967 al quart trimestre del 1971. Va ser la companya

sentimental de Josep Serradell (àlies Romàn), un dirigent històric del PSUC -com la Margarida Abril- a qui la policía no atrapà mai. El 1975 va tornar a Catalunya i formà part del Comitè Central i del Comitè Executiu del PSUC. El 1982 va sortir del PSUC per a col·laborar, amb altres companys de l'anomenat sector prosoviètic, en l’organització del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).

Per saber-ne més:

Margarida Abril i González, l'aventura d'una dona revolucionària.

D'un roig encès: Margarida Abril

Diccionari biogràfic del moviment obrer dels països catalans.

Comiat de Margarida Abril.

Josep Bonifaci

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

33: JOSEP BONIFACI MORA.

Josep Bonifaci i Mora va néixer el 20 de juliol de 1895 a Llimiana, Pallars Jussà,

(Lleida), lloc on va realitzar els seus estudis de primer ensenyament. Va estudiar els tres primers anys del batxillerat en un col·legi de frares de Tremp i la resta en un col·legi privat de Lleida anomenat Liceu Escolar, on va despertar la seva inquietud política. Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona entre 1911 i 1916, i es va doctorar a Madrid el 1919. Va prendre posicionament polític en arribar a Barcelona i es va afiliar successivament a la Unió Catalanista, el Centre Nacionalista Republicà, i a Estat Català.

Bonifaci va ser un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya i membre del comitè de redacció del seu butlletí, del qual va arribar a ser-ne redactor en cap. Es va especialitzar en la Patologia de l'Aparell Digestiu i en els anys 30 era auxiliar del professor Francesc Gallart Monés, cap del Servei de l'Aparell Digestiu de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Durant l'estiu, deixava l'hospital i exercia com a metge del Balneari de Caldes de

Boí. Es trobava allà quan va tenir lloc la revolta militar de juliol de 1936 i va trigar tres dies a assabentar-se del succés. Es va traslladar a Barcelona i es va reincorporar a l'Hospital de Sant Pau, denominat llavors Hospital General de Catalunya. De seguida es va afiliar al PSUC i a la UGT. A l'agost de 1938 va ser nomenat director general d'Assistència Social del Govern de la República pel seu coreligionari Josep Moix, membre també del PSUC i en aquell temps ministre de Treball i Assistència  Social del Govern de la República presidit pel Dr. Juan Negrín.

Per aquestes dates va començar la relació amb un pacient que seria crucial en la seva vida. Es tractava de José Díaz, secretari general del PCE, que patia una úlcera gàstrica que ja havia estat operada en 1927 i li havia ocasionat importants complicacions. Una nova intervenció a París a finals de 1937 no li va produir cap benefici, i el seu estat s'anava agreujant de mica en mica. Bonifaci, que s'havia convertit en el seu metge personal des de l'estiu de 1938, el va acompanyar a la Unió Soviètica al gener de  1939.   Aquest   viatge   també   ho va realitzar en missió oficial com a director general d'Assistència   Sanitària  del   Govern de la República per supervisar la situació dels nens espanyols evacuats a l'URSS

Al gener de 1939 van prendre el vaixell Smolni, que feia la ruta de Le Havre a Murmansk, port del Mar Blanc. Davant la greu situació clínica de José Díaz, la nau va canviar

de rumb a l'altura de Dinamarca i es va dirigir a Leningrad, solcant el mar Bàltic gelat amb l'ajuda de dos trencaglaç. Des d'allà va ser traslladat immediatament

a Moscou en un tren especial. Va quedar ingressat a l'Hospital del Kremlin i el 10 de febrer va ser operat per un equip que dirigia el doctor Spazukikovski. Al començament de març va ser traslladat al Sanatori de Barvija per tal de completar la seva convalescència. Allà era cuidat per excel·lents especialistes soviètics i pel mateix Bonifaci, que va ser el seu metge personal fins a finals de 1940

El pacient va millorar de manera transitòria ia finals de 1940 es va tornar a agreujar el seu estat. Al juliol de 1941 va ser traslladat a la República de Geòrgia buscant un clima més benigne, primer a Sotxi i després a Tbilissi. El 21de març de 1942, es va precipitar al buit des del quart pis de l'Hotel Tbilisi, morint a l'acte. Es va acceptar la hipòtesi que s'havia suïcidat a causa dels enormes sofriments que li provocava la neoplàsia gàstrica de la qual era portador. El doctor Bonifaci, emparant-se en el secret professional, no va voler parlar de la malaltia de José Díaz ni de les causes de la seva mort

Josep Bonifaci volia emigrar a Mèxic des de l'URSS, però no es va atrevir a fer-ho davant l'esclat de la II Guerra Mundial i els problemes que li podrien sorgir durant el viatge. Va aprendre rus i es va incorporar el 1940 a l'Hospital del Kremlin de Moscou com a metge especialista en Patologia Digestiva. S'encarregava de visitar els dirigents   comunistes   estrangers que parlaven llengües romàniques.   Així   va conèixer   a   moltes personalitats polítiques i des de llavors arrenca la seva  amistat amb Dolores Ibárruri, de la qual va ser metge personal. Va desenvolupar la major part  de la seva tasca al sanatori de Barvija, que depenia de l'esmentat hospital. Residia a aquesta  població amb la seva esposa Elvira Antonio Deunosajut, que es   va reunir   amb   ell   a   Moscou després de fugir d'un camp de concentració per a dones del sud de França.

Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, va ser evacuat a l'octubre de 1941 amb la resta de membres de la Clínica del Kremlin a Kuibyshev, l'actual Samara, ciutat on es trobaven els membres del Govern soviètic. En aquesta ciutat va treballar com a especialista de l'aparell digestiu per als membres de la Secció de Llengües Llatines de la Kominterny, i també per a alts dirigents i comandaments de les Forces Armades Soviètiques. A la capital soviètica, Bonifaci va aprendre les bases teòriques sobre la gestió en salut pública, quasi inexistent a Espanya. Ho explicà en una sèrie d'articles apareguts a l'órgan del PSUC a França, "Lluita", el 1948.

Bonifaci es va traslladar amb la seva esposa a França el 1946 i van viure modestament a París fins que es van mudar a Tolosa, on es va incorporar a l'Hospital Varsòvia, que atenia als espanyols exiliats i es trobava sota la influència del PCE i el PSUC. El doctor Bonifaci era considerat agent de la Kominformy en alguns mitjans li deien "l'ull de Moscou".

El juliol de 1948 era cap dels Serveis Mèdics de l'hospital i es dedicava a la medicina general i de l'aparell digestiu. Josep Bonifaci, juntament amb els també doctors Bosch i Rovira, membres també del PSUC, fundaren la publicació trimestral "Anales del Hospital Varsóvia". A l'editorial del número primer -juliol de 1948- s'insistía que l'objectiu principal de l'hospital era vetllar per la salut de tota l'emigració republicana espanyola a França. N'aparegueren 9 fascicles en total, que eren d'un gran interès, ja que en ells, tan Josep Bonifaci, com Francesc Bosch, Pau Cirera i altres, analitzaven la patología de la guerra, de l'exili i l'emigració política i econòmica, dels camps de concentració nazis, de les Companyíes de treballs forçats i dels camps de refugiats. En aquest sentit, tenen un alt valor històric i científic. 

Sota la direcció del Dr. Carmelo Rico, membre del PCE, l'Hospital Varsòvia tenia organitzats els serveis de la manera següent:

Medicina general i víes respiratòries: Dr. Francesc Bosch.

Medicina general i aparell digestiu: Dr. Josep Bonifaci.

Otorrinolaringología: Dr. Pere Grau Sunyol.

Medicina general i oftalmología: Joaquim Viñas Espín. 

Ginecología, pell i malaltíes venèries: Dr. Rovira Luque.

Boca i dents: Dr. P. Germain.

Cirurgía general: Dra. Maria Gómez Álvarez.

Farmàcia: Guillermo Viñas Escuer i Pau Cirera. 

Comptabilitat: Fermín Torralba Martín. 

Pau Cirera fou un farmacèutic cultivat i militant, que va traduïr directament de l'alemany el 'Manifest Comunista'. Tot l'equip (Caps de servei, metges, infermeres, farmacèutics, i personal administratiu) eren membres del PSUC i del PCE o fins i tot d'ambdós. Aixó va fer que el Govern Francès hi enviés de forma sovintejada inspeccions de tot tipus, que sempre resultaren positives per l'hospital.

El PCE i el PSUC varen ser il·legalitzats pel Govern Francès al setembre de 1950, en el curs de la denominada operació "Boléro-Paprika", i dels acords del Govern francès amb l'Espanya de Franco, en el marc de la lluita contra el comunisme internacional.

Bonifaci va ser detingut amb la dona i els van deportar a Còrsega (junt amb 250 comunistes catalans i espanyols més) fins a juny de 1951, per traslladar-se posteriorment a Polònia, i poc més tard, a Txecoslovàquia. Va residir 12 anys en aquest país, exercint la seva activitat a la Universitat, l'Hospital i la Policlínica de Praga.

En els anys cinquanta va ser designat membre del Comitè Central del PCE, en el qual

presidia la Comissió d'Educació Política, i també era membre del Comitè Central i del Consell Executiu del PSUC. El 1956 va assistir al VIII Congrés de Partit Comunista Xinès, en companyia d'altres alts dirigents comunistes espanyols, entre ells el seu col·lega el doctor Juan Planelles.

Es va traslladar a Romania en 1963 per motius de salut i va romandre allà fins a 1967, any en què va aconseguir tornar a França. Des d'aquest país va realitzar gestions per poder entrar a Espanya, el que no va aconseguir fins a 1970 en qualitat de turista, i l'any següent de manera definitiva, residint entre Llimiana i Barcelona. Des de 1977 fins la seva mort va ser membre d'honor del Comité Central del PSUC i d'Iniciativa per Catalunya. Va morir a Barcelona el 1989 i les seves restes van ser traslladats al seu poble natal, Llimiana, on es recomana visitar la Casa-Museu Josep Bonifaci i Mora.

Per saber-ne més: 

Casa Bonifaci. Museu de Llimiana.  

Metges catalans: Josep Bonifaci Mora. 

Necrològica Joseo Bonifaci. El País.  

Espais de memòria: Casa Bonifaci, Llimiana.  

L'europa de Franco: l'esquerra antifranquista i la caça de bruixes. pàg. 140 i altres. 

Conrat Miret i Musté

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

32: CONRAD MIRET I MUSTÉ

CONRAD MIRET I MUSTÉ.

 

Conrad havia nascut al carrer d’Urgell de Barcelona, home vital era un gran jugador de rugbi –com el seu germà Josep- i afeccionat al ball. Va combatre durant els tres anys de guerra als rengles de l’Exèrcit de la República, on va obtenir el grau de Comandant del segón Batalló de la 140ª Brigada Mixta, el 1938. Conrad era militant del PSUC.

Un cop a l’exili i, escapat del camp de concentració, a proposta del seu germà fundà el Comitè Militar de l’Organització Especial del MOI (Main d’Oeuvre Immigrée) d’on n’esdevé el cap, pren els noms de guerra de “Lucien”, "Miralcamp" i el d’“Alonso” en la relació amb els membres del PCE. Es la primera estructura resistent que es forma a la capital de la llum, incloent-hi les dels francesos.

Forma als resistents en tècniques de guerrilla urbana, s’apropien d’armes i explosius i organitzen els primers atemptats que es fan a París contra les tropes d’ocupació, i editen premsa i propaganda clandestina, en català, castellà i francès. Va col·laborar amb ell el romanès, Joseph Ferenz Wolf antic membre de les Brigades Internacionals que, detingut, va ser afusellat pels alemanys.

En Conrad es detingut, el 10 de febrer de 1942, als Invàlids per les Brigada Special núm. 2 de la Prefectura de Policia de París, era un cos creat  per Petain i Laval que, per entendre’ns, equivalia a la Brigada Politico-Social franquista. Se sospita que hi va poder haver una delació. Van torturar-lo fins la mort el dia 27 de febrer; va aguantar sense donar cap nom dels seus companys. Durant molts anys s’ha ignorat on el van enterrar; investigacions  actuals fan suposar que el seu cos va ser llençat a la fosa comuna del cementiri de Bagneux a París; anys a venir aquella fossa va ser destruïda i les restes de l’heroic lluitador català desaparegudes per sempre.

El seu col·laborador  Joan Villate va acabar la seva odissea afusellat al  Fort Montcluc.

Recentment, Conrad Miret ha estat reconegut a França gràcies a les gestions efectuades per l'Amicale dels Anciens Guérilleros Espagnols en France (FFI). A l'abril de 2013 es va localitzar l'acta de defunció a l'Ajuntament de París en la que se certifica que Conrad Miret va morir assassinat per tortures infernals a mans dels nazis a la Presó de la Santé el 27 de febrer de 1942. El 6 de maig de 2013 se li atribueix el títol de "Mort pour la France" per part de l'oficina nacionsl dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de França. El 25 d'agost de 2013, durant els actes de l'aniversari de l'alliberament de París, Conrad va rebre un homenatge públic. A finals de 2013, l'Ajuntament de parís pren l'acord de colocar una placa en honor de Conrad Miret i Musté a la muralla de la presó de la Santé, on coincidint amb l'aniversari de l'alliberament de França, descendents de camarades seus el recorden i homenatgen com a heroi de guerra. 

Per saber-ne més: 

Deportados.es. Germans Miret i Musté

Reconeixement a París d'en Conrat Miret.

Premsa catalana clandestina a París sota l'ocupació alemanya.

Diari de guerra: germans Miret.

Teresa Hernández Sagués

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

31: TERESA HERNÁNDEZ SAGUÉS.

 

Lloc i data de naixement: Brugondo, Ávila, 1900.La seva familia es va traslladar a principis del S. XX a Barcelona; els seus germans ja hi van néixer. Treballadora, activista sindical i d'esquerres, es va casar amb Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, am qui va tenir un fill. L'abril de 1937 va ser assassinat a Molins de Rei per un escamot de la CNT-FAI.

Militància: En finalitzar la guerra, la Teresa formava part de la direcció clandestina del PSUC intentant, juntament amb altres companys, reorganitzar el partit. Però hi havia un confident de la policía infiltrat i les van detenir a ella, a la seva germana, a la Maria Domènech i a la Maria González. Totes militants del

PSUC. La van portar a Jefatura i la van maltractar i torturar. El judici

va durar tres dies i la van condemnar a pena de mort, junt amb la seva germana i la Maria Domènech. Al final van commutar-li la pena per 30 anys de presó.

Va passar per el penal de les Corts i la Model. Va sortir el 12 de maig de 1956, després d’estar quasi divuit anys tancada, amb la condició de desterrar-la lluny de Barcelona. Va anar-se'n a viure a un poble d'Avila, molt conservador i franquista, cosa que no la va fer feliç.  Al sortir d’allà no va continuar militant ja que va estava molt desmoralitzada.

Per saber-ne més:

Memòria de la Presó de dones de les Corts. Teresa Hernández Sagués.  

Teresa Hernández: testimoni sonor.  

Les dones del PSUC 

Merçè Núñez Targa

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

30: MERÇÈ NÚÑEZ TARGA

NÚÑEZ TARGA, Mercè

Pseudònim clandestinitat: Paquita Colomer

Lloc i data de naixement i mort: Barcelona, 1911 - Vigo, 1986.

Dades bàsiques sobre la família d’origen:

La Mercè era filla d’un joier gallec establert a Barcelona.

Estudis: Administrativa

Treball: Amb setze anys va començar a treballar com a secretària de Pablo Neruda al consolat de Xile a Barcelona.

Militància: El 1936 va ingressar al PSUC, ocupant-se de tasques

administratives al Comitè Central, a l'edifici de la Pedrera. El 1939 aconseguí amagar-se a la Corunya fins que fou detinguda.

Reclosa a la presó de La Corunya i posteriorment a

Ventas, fou alliberada a causa d’un error burocràtic l’any 1942. Fugí a França, on va ser internada al camp de concentració d’Argelers. Implicada en la Resistència a la regió de Carcassona amb el nom de Paquita Colomer, (era l'enllaç principal de la Quinta Brigada de los Guerrilleros Españoles de la Región de l'Aude) va ser detinguda per la GESTAPO i traslladada al Fort de Romainville i, el juny de 1944, a Sarrebrück i a Ravensbrück on fou marcada amb el número 53225. Destinada al comando de Leipzig, participà en accions de sabotatge, junt amb altres companyes del partit també deportades, com Neus Català o Constanza martínez. En ser alliberada i de retorn a França testimonià en el judici contra els col·laboracionistes de Carcassona. Va ser alliberada en estat crític el mateix dia que l'anàven a gasejar i traslladada a un sanatori francès, on va conèixer al seu company. El  Govern francès li concedí la Médaille Militaire, màxima condecoració militar francesa, el 10 d’ abril de 1959 i el president de la República Charles de Gaulle li atorgà el títol de Chevalier de la Legion d’Honneur, màxima condecoració civil francesa, el 2 de febrer de 1960. També va rebre la Creu del Combatent 1939-1945, la Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració donada pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Va participar com a testimoni d’excepció en el procés als col·laboradors de la Gestapo a Carcassonne, al final de la guerra. Al 1967 publica un llibre titulat “Carcel de Ventas”. Amb l’elaboració d’aquest llibre va complir amb el compromís que havia establert amb una reclusa de Ventas: que expliqués el que va passar allà dins. Al 1968 participà activament en la fundació del Partit Comunista de Galícia, amb Santiago Álvarez. Publicà nombrosos articles i col·laboracio ns a “Mundo Obrero”, “Treball”, “Libertad”, "Nova Galizia"... Coordinà una emissió setmanal de Radio Espanya Independent, Estació La Pirenaica. Viatjarà per diversos països per donar el seu testimoni sobre la deportació. Tornà a Espanya el 1975, i va viure a cavall entre Barcelona i Galícia, on participa activament a les campanyes electorals del PC de Galícia i del PSUC. Delegada a Galícia de l’Amical de Mauthausen, dugué a terme una gran labor per a la localització dels exdeportats gallecs i els seus familiars. El 1980 escrigué "El carretó dels gossos", publicat per Edicions 62, on narra les vivències en el camp d'extermini de Ravensbrück.  

Mercedes Núñez va morir a Vigo el 4 d'agost de 1986, als 75 anys, envoltada per la seva família. 

Per saber-ne més:

"Mujeres encarceladas: La prisión de Ventas".

Mercedes Núñez: la gallega que se salvó del crematorio nazi.

Mercedes Núñez Targa: destinada al crematorio.

Lina Odena García

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

29: LINA ODENA GARCÍA

Paulina (Lina) Odena García, nació en Barcelona el 22 de enero de 1911. Los padres, José y Mª Dolores, eran dos modestos industriales que regentaban una sastrería en el Pasaje Lluis Pellicer s/n, sito en el barcelonés barrio del Eixample. Lina, todavía una adolescente, ayudó en el negocio familiar; primero como aprendiza y más tarde como sastresa. Ingresada muy joven en el PCE, tras romper con su familia de la que se emancipó, fue enviada a la URSS en julio de 1931 junto con otros varios jóvenes catalanes, en una estancia que duraría 14 meses, pasando allí a cursar estudios en la Escuela Marxista-Leninista de Moscú, escuela donde se formaban los cuadros y donde coincidió con Jesús Hernández, futuro miembro del Buró Político del PCE o con Enrique Lister Forján y Juan Guilloto León, más conocido por Modesto.

A su regreso a España, pasó a formar parte de las Juventudes Comunistas de Cataluña del recién creado Partido Comunista de Cataluña (PCC) dirigido en aquel entonces por Ramón Casanellas. A la caída de Bullejos, secretario general del PCE, y con él, Etelvino Vega, secretario general de la Federación Nacional de Juventudes, al celebrarse el III Congreso de las UJC, Lina pasó primero formar parte del Buró Nacional del PCE como delegada para Cataluña, más tarde, en febrero de 1933, sería nombrada secretaria general de las Juventudes Comunistas de Cataluña, pasando también a ser candidata al Parlamento de la República aquel mismo año.

Al producirse en Cataluña la sublevación de octubre de 1934, Lina Odena fue una de las pocas mujeres que empuñó el fusil, participando activamente en algunos combates que tuvieron lugar en la carretera de la Rabassada o en San Cugat. Al fracaso del movimiento Lina pasó a la clandestinidad formando parte del también clandestino Socorro Rojo Internacional, siendo detenida y fichada en Barcelona por la policía en agosto de 1935. Al mes siguiente Lina participó en el IV Congreso de la Internacional Juvenil Comunista (IJC) que tuvo lugar en Copenhague, formando parte de la delegación española que encabezaba Trifón Medrano y donde se produjo un importante giro político.

Consecuencia de aquel congreso, cuando se inició la unificación de las juventudes comunistas con las otras juventudes revolucionarias, Lina tuvo que abandonar Cataluña reclamada por el PCE pasando a residir en Madrid.

Al convocarse las elecciones generales de febrero de 1936, que concluirán con el triunfo del Frente Popular, Lina fue encargada de acompañar a Dolores Ibarruri, la Pasionaria, en los mítines que esta tuvo que dar en Asturias, Madrid, Sevilla o Córdoba. Temporalmente desplazada a Barcelona, participó en las últimas conversaciones que sellaron la unificación de las juventudes marxistas y que darían lugar en abril a la Unió de Juventuts Socialistas de Catalunya (UJSC).

Al iniciarse en julio de 1936 los trabajos previos al Congreso Nacional de Unificación, con congresos provinciales que culminarían con el nacional, a Lina le correspondió Almería, por ello el 18 de julio la sorprendería allí, participando en los combates que tuvieron lugar y donde jugaron un importante papel a favor de la República la llegada de dos compañías de aviación huidas de Granada, que unos días más tarde la nombrarían delegada y representante de la unidad en el Comité local. Como símbolo de su cargo, Lina lució con orgullo, sobre su mono de miliciana, las alas de la aviación desde aquel día y hasta su muerte, tal como atestiguan sus últimas fotografías.

La columna de la que formaba parte Lina, formada por milicianos junto con los antiguos soldados de aviación o marinos procedentes de Almería, fue asignada a la toma de Guadix y más tarde a la Motril. En aquella marcha Lina entabló amistad con Antonio Pretel, diputado comunista y jefe de otra segunda columna que tenía los mismos objetivos. Después de unos viajes relámpago a Madrid o Barcelona, acompañada por Pretel y con la misión de reunir armas, Lina regresó al frente andaluz.

El 14 de septiembre de 1936, junto al Pantano de Cubillas, cerca de Granada, Lina, equivocadamente al errar en un cruce el chofer que la acompaña, entró con su coche en un control falangista, y antes de caer prisionera del enemigo, sacando su pistola, se suicidó. El cuerpo de Lina reposaba hasta hace unos años en la fosa 122, Patio de la Ermita, del cementerio de Granada, pero al no ser reclamados por nadie sus restos pasaron a engrosar un anónimo osario.   

Unos jardines en el Distrito de l'Eixample de Barcelona, llevan su nombre. 

Més info:

Manuel Moreno: 'Lina Odena, lluita de dona'.

Dones del PSUC: LIna Odena.

Mary Nash: 'Lina Odena García, in Memóriam'.decero.wordpress.com/2015/02/04/paulina-lina-odena-garcia-in-memoriam/ 

Vikipèdia: Lina Odena García