Balbí Izquierdo Torán

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

92: BALBÍ IZQUIERDO TORÁN

Balbí Izquierdo Torán va néixer a Lleida a principis del S. XX.
Botiguer de professió, les primeres referències d'una llarga carrera política les trobem al Centre Republicà Federal Socialista, una  escissió de la Joventut Republicana de Lleida. Balbí Izquierdo va ser primer secretari de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit de Joan Comorera, quan aquesta formació es va organitzar el febrer de 1933. En representació de la USC va ser suplent en la llista del Front d'Esquerres en les eleccions municipals de 1934, però no entrà en el Govern Municipal fins el setembre de 1936 en representació de la UGT.
Fou un dels fundadors del PSUC a Lleida.
Fou també un dels 6 integrants del primer Ajuntament revolucionari de Lleida, representant al PSUC, com a cap del departament de règim interior. Va repetir a l'Ajuntament l'octubre del mateix any com a cap de la consellería de proveïments, fins la crisi municipal de maig de 1937, quan els comunistes, i després els anarquistes, abandonen el consistori. Tornà a ser regidor en el darrer Ajuntament republicà, del 28 d'octubre de 1937, on ocupà la primera consellería i la de governació.
També va formar part de la direcció de la Cooperativa Popular Lleidatana, cooperativa de consum controlada pels comunistes instal.lada a l'actual Rambla de Ferràn, i va tenir diversos càrrecs a la Junta Regional de Proveïments de la vuitena veguería des del novembre de 1937 fins a l'ocupació, segons el professor d'història contemporànea de la Universitat de Lleida Joan Sagués San José.
Balbí Izquierdo va marxar a l'exili en 1939, i després d'uns mesos en camps de concentració de França, va passar a la Unió Soviètica on es va integrar, junt amb altres comunistes catalans i espanyols, en grups guerrillers d'èlit enquadrats en l'Exèrcit Roig per dur a terme accions de sabotatge contra els nazis. En una d'aquestes operacions, Balbí Izquierdo resultà mort víctima del foc alemany.

Per saber-ne més:

Diccionari biogràfic del moviment obrer dels països catalans.

Joan Grassot Grivé

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

91: JOAN GRASSOT GRIVÉ

Aquest treball vol recuperar Joan Grassot de l’oblit. El militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i després del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el representant d’aquest partit al Comitè Popular Antifeixista d’Arenys de Munt, el regidor de Transports primer, i de Transports i Cultura en els dos primers consells municipals d’Arenys de Munt. El combatent de l’exèrcit popular de la República, l’exterminat al camp de Mauthausen (Gusen, 31 de març de 1941). Joan Grassot formà part del Consell Popular Antifeixista, des del 25 de juliol de 1936, amb l’inici de la guerra i la revolució, fins a la constitució del primer consell municipal, el 2 desembre del mateix any. Aquest primer consell estava format per tres representants del PSUC i tres de la CNT, i el seu president, Miquel Calafell i Cruanyes, era també de la CNT. Ens trobem amb una inusual presència dels comunistes que no es produeix en altres indrets del Principat ni dels Països Catalans, ni correspon a la correlació de forces polítiques existent en aquells moments. Grassot, des del 2 de desembre de 1936 i fins al 9 de gener de 1937 es fa càrrec de la regidoria de Transports en representació del PSUC. Des d’aquesta última data, i fins al 21 d’octubre de 1937, segueix encarregant-se de la mateixa regidoria i de la de Cultura, i el 17 de setembre de 1937 és mobilitzat i ha de marxar al front de guerra.

La primera intervenció de Joan Grassot com a conseller de Transports és el 10 de desembre de 1936, al Llibre d’actes núm. 17, foli 72, i que transcrivim:

«A proposta del Conseller de Transports i atesos els seus raonaments, el Consell Municipal acorda per unanimitat procedir a la municipalització dels

serveis de transports d’aquesta localitat, procedint immediatament a la incautació dels mateixos, essent els autos incautats, indemnitzats amb el seu valor actual als propietaris, prèvia valoració dels mateixos, feta d’acord amb el Consell Municipal o bé, en cas de desavinença, feta per un tècnic que oportunament es designi, qual quantitat valorada es farà efectiva dintre de les possibilitats econòmiques que disposi aquest Consell Municipal».

Segons ens informa el Llibre d’actes del Consell Municipal, amb data de 9 de setembre de 1937, Joan Grassot és cridat a lleves i ingressa a l’exèrcit popular; des d’aquest moment, i fins a la seva mort al comando de Gusen, el 31 de març de 1941, no en tenim cap notícia, no podem ni refer la seva vida militar, ni amb posterioritat a l’exili; podem suposar, però, que seguí el camí dels 470.000 exiliats que el gener de 1939 travessaren la ratlla de la frontera catalana, fugint de l’exèrcit feixista, els seus tribunals militars i els seus escamots d’afusellament.

Des d’ara, i fins a la data de la mort de Joan Grassot, només podem suggerir hipòtesis de treball, és a dir, suposar que, en la situació marcada per l’exili, ell va seguir, dins el context històric, la trajectòria de la gran majoria d ’exiliats que no emigraren a terres americanes. Les possibilitats dels refugiats eren bàsicament: a) enrolar-se a la Legió Francesa, b) adscriure’s a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fer fortificacions a la línia de la frontera amb Alemanya, c) allistar-se als

Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers (RMVE), d) trobar una feina temporal a pagès, la verema, la sega, e) trobar feina en la indústria de guerra francesa, f) retornar a l’Estat espanyol. Foren molts els que aviat es trobarien als rengles de la resistència francesa lluitant contra l’exèrcit alemany, és a dir, contra el mateix feixisme al qual s’havien enfrontat durant el període 1936-39.

La situació de Grassot va empitjorar amb les  converses que va mantenir Ramon Serrano Suñer, Ministro de Gobernación y Presidente de la Junta Política de la FET y de las JONS , amb els jerarques nazis a Berlín, la setmana del 22 al 27 de setembre de 1940. Serrano conversà amb Adolf Hitler, el ministre d’Afers Estrangers J. von Ribbentropp i el ministre de l’Interior del Reich, doctor W. Frick. Segons testimonis presents a l’entrevista, en  posteriors declaracions digueren que, quan J. von Ribbentropp preguntà a Serrano Suñer què n’havien de fer, d’aquella munió de republicans espanyols empresonats, aquest li contestà que els republicans no eren espanyols; en part, tenia raó, però no pas en el sentit en el qual ell ho deia, gallecs, bascos i catalans no eren espanyols. Aquesta posició del govern espanyol condemnà els refugiats a la condició d’apàtrides, sense cap mena de suport, per això, portaren en els camps d’extermini el triangle blau dels apàtrides. En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, l’Estat espanyol és un país no bel·ligerant i, per tant, els seus ciutadans han de gaudir d’aquesta situació de neutralitat. En declarar Serrano Suñer que els Roten Spanien no eren espanyols, passen a ésser considerats apàtrides, per tant, sense suport ni reconeixement per part de cap Estat o institució.

Serrano Suñer fou sis vegades ministre en els primers governs franquistes (1938-42), d’Interior, de Governació i d’Afers Exteriors. L’any  1941 impulsà la

formació de la División Azul per anar a lluitar contra el bolxevisme. Setmanes  abans de la seva mort, l’any 2003, s’havia iniciat una querella criminal, en un tribunal de París, sota l’acusació de delictes de genocidi, els acusadors eren deportats als camps d’extermini nazis, i familiars seus, la mort li estalvià el judici dels homes. Detinguts pels alemanys a la caiguda de França, l’any 1940, molts d’ells, en la condició de treballadors militaritzats a fortificacions, van ésser, d’antuvi, tancats en camps de presoners de guerra, per ser emmenats després als camps d’extermini de la SS, en concepte d’apàtrides indesitjables.

A Arenys de Munt tenim l’exemple d’un militant del PSUC que, de ben segur, coneixia en Joan Grassot, és en Josep Bigorra i Colomer( 1920-1966). De molt jove s’afilià al PSUC, era de la lleva del biberó. Participà a la batalla de l’Ebre, adscrit a la 60a Divisió, però dos projectils el feriren al pit.

El 29 de juliol de 1944, cent cinquanta maquis ocupen Prada de Conflent, des de ¾ d’11 del matí fins a ¾ de 2, en una operació de propaganda política. Josep Bigorra, amb el nom de guerra de Joan Soler (Joan Soler i Pelegrí), en record al company mort al front de l’Alt Aragó a l’ermita de Santa Quitèria, l’11 d’octubre de 1937, participa en aquesta operació de la resistència en una línia de  comandament. Després de la invasió alemanya i la posterior signatura de l’armistici pel mariscal H.P. Petain, molts exiliats republicans, Rotspanier (rojos espanyols) van ser detinguts i internats als Stalags o «camps d’origen".

Es va arribar a formar un gran hòlding empresarial de les SS, que arrendava la mà d’obra a les empreses privades (Siemens, Krupp, AEG, BMW, IG Farben,

Tyssen, Heinkel, Volkswagen, AGW, Adler, Industriehof, Steyr-Werke, Messerschmitt AG, Schneider, Mittelbau, Flick, Daimler-Benz) amb els

beneficis que comportava la utilització de mà d'obra esclava.

Mauthausen tenia quaranta-nou camps auxiliars estesos per tota Àustria i uns setanta comandos, on foren empresonades unes 195.000 persones. L’any 1942 foren internades en el camp unes 5.000 dones resistents, iugoslaves, txeques i russes. Dels quinze mil guardians SS de la totalitat dels camps d’extermini, només seixanta-un foren jutjats pel Warcrime Branch o els tribunals militars internacionals, com els de Nuremberg o Dachau. L’aparició de la Guerra Freda féu que els tribunals de desnazificació es decantessin per la clemència, davant del perill greu que representava l’ascens del comunisme. De fet, calia considerar que aquells botxins havien col·laborat en l’eliminació del perill del bolxevisme a Europa, i això explicaria que només seixanta-un dels quinze mil fossin jutjats; molts fugiren a Amèrica del Sud, a l’Estat espanyol, on foren ben rebuts pels jerarques feixistes, i altres es camuflaren dins de la societat civil alemanya.

La majoria de fotografies del camp de Mauthausen, més de dues mil, foren extretes pel jove fotoperiodista català, deportat i membre del PSUC  Francesc Boix (1920-1951) del laboratori fotogràfic del camp, i algunes serviren com a proves incriminatòries definitives per a alts oficials de l’exèrcit en el judici de Nuremberg. Gràcies a la tasca del valencià Casimir Climent i del català

Josep Bailina, que pels seus coneixements d’alemany foren destinats a les oficines del camp on s’omplenaven les fitxes dels deportats, se n’ha pogut saber el nombre que hi passaren de la península. Ells van amagar les fitxes dels ingressats en el magatzem de paper enmig de les fitxes blanques; quan, en veure perduda la guerra, els alemanys decidiren cremar les proves dels seus crims, les fitxes amagades es salvaren.

La fitxa de deportat de Joan Grassot, reproduïda en el llibre de Montserrat Roig

Els catalans als camps nazis , és la següent:

«Grassiot Grivé, Joan, 12/8/09

St.? 9.8.40 M. 3582 21.1.41 G. 9322 + 31.3.41 G.

Esposa: Esperança Roig Ordeig, c/ Sant Pau, 8, Arenys de Munt (Barcelona)»

Observem l’error en la transcripció del primer cognom; com en tots els deportats, trobem la data de l’arribada al camp de Mauthausen, el 9 d’agost de

1940, i el número de presoner, 3.582; després, la data del seu trasllat a Gusen, amb el número de presoner i la data de la mort en aquest camp, el 31 de març de 1941.

La majoria de deportats malalts o afeblits foren eliminats a Gusen, situat a quatre quilòmetres de Mauthausen. És a dir, que Grassot passa internat quatre mesos a Mauthausen i tres al subcamp de Gusen, en total, set mesos. Aquest era el temps mitjà de vida en un camp d’extermini per a una persona

sana i jove, com era el seu cas, i depenia de la moral de l’internat, de la seva voluntat de viure i de superar aquell infern i del lloc i la feina que li hagués tocat fer al camp. No era el mateix estar a la pedrera dels cent vuitanta-sis esglaons, traginant amunt i avall pedres de trenta a trenta-cinc quilos, durant deu o dotze hores, amb una dieta de fam, que fer una feina a la cuina o de paleta, que desgastava menys físicament i, per tant, tenies més possibilitats de sobreviure. Però, en general, el temps mig de vida era entre tres i sis mesos. Segons la informació fornida per la Federació Mundial de Deportats, FMD,

Joan Grassot sortí amb el transport número 3, el 6 d’agost de 1940, de l’Stalag I- B Hohenstein i arribà a Mauthausen el 9 d’agost, tal i com consta en la seva fitxa.

En aquest comboi, anaven un total de cent seixanta-nou deportats ori inaris de la Península, en la seva majoria catalans, i les matrícules que recull l’informe van del número 3.545 al 3.713, que coincideixen, en un dígit menys, 168, amb la xifra de presoners que es diu que arriben al camp, i que són 169.

Joan Grassot deixava la seva muller, Esperança Roig, amb dues filles, de vuit i sis anys, la Núria i la Ramona. Segons un document del jutjat municipal d’Arenys de Munt, «Juicio verbal civil de desahucio (1941) de D. Narciso Casas Bachs contra Juan Grassot Grivé», la sentència, emesa el 3 de maig de 1941, pel jutge municipal Rafael Coll Arboix, diu «haber lugar al desahucio apercibiendo de lanzamiento a Juan Grassot si no desocupa la referida casa número 5 de la Rambla del Generalísimo dentro de ocho dias, con expresa imposiciones de costas al mismo demandado». Quan la mare, amb les dues filles, fou desnonada, el seu marit feia dos mesos que havia estat exterminat a Mauthausen; el llarg calvari dels vençuts tot just començava,

havia de durar quaranta anys, després vindria l’oblit, el seu testimoni era massa

incòmode per a moltes esferes del poder.

Per saber-ne més: 

Joan Grassot i Grivé, la lluita per l'ideal. 

Butlletí Amical Mauthausen. nº 8, setembre 2002 

Pere Almagro

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

90: PERE ALMAGRO

Pere Almagro fou militant comunista i membre del PSUC des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936. Durant la guerra civil espanyola assolí el grau de capità, i un cop acabada, ja a l'exili, fou deportat al camp d'Argelers. Escrivent a la 227 companyía, s'ocupà de la confecció amb la màquina d'escriure de les publicacions del PSUC i del PCE 'Treball', 'Mundo Obrero' i 'Reconquista de España'.
Denunciat per les seves activitats, el 28 d'octubre de 1941 passà a una altra companyía amb nom fals, fins que fou descobert per la Gestapo i deportat a un camp d'extermini nazi a Alemanya, on morí.

Font de la informació: Pelai Pagès Blanch
Professor d'història de la Universitat de barcelona.

Muç Miquel Serret (Miquel Mucio)

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

89: MUÇ MIQUEL SERRET (MIQUEL MUCIO)

Muç Miquel va viure com un campió i va morir com un gregari. Les actuacions d’un dels millors ciclistes catalans de la primera part del segle XX, però, no s’escriuen a les particulars cròniques esportives de Josep Maria Planes sinó que s’esdevenen un nom més a la llista dels grans llibres d’història. De fet, a la Catalunya Nord, on va passar les últimes hores en llibertat autèntica, l’entramat burocràtic de l’estat francès el recorda com a Martyr de la Résistance. Al Principat, en canvi, Muç Miquel sempre serà el primer ciclista que va guanyar dues edicions consecutives de la Volta a Catalunya.

Aquesta és, per tant, la història d’una personalitat amb dues ànimes, la dels pedals i la de la lluita política. Quina va primer? Possiblement la seva aventura ciclista. La que va acabar amb ell va ser la de la militància política. És difícil saber quan una va passar davant de l’altra; ni tan sols sabem quan es van trobar, perquè la bibliografia de Muç Miquel és molt pobra i amb prou feines hi ha referències seves publicades. Sí que se’n coneix l’evolució esportiva, en part gràcies al treball de Rafael Vallbona al llibre Volta a Catalunya, 1911-2011. Un segle d’esport i país. Dels pocs detalls de la seva vida personal, una confusió plana a totes les referències; Muç Miquel era conegut també com a Mus Miquel, Mucio Miquel i, especialment, Miguel Mucio, per una estranya inversió que algú va decidir aplicar en algun moment.

Tot va començar, potser, amb els primers dies de la República. En aquella època es forma la consciència política de Miquel, que es consolida durant la Guerra Civil Espanyola, identificant-se clarament com a militant del PSUC.
Aquest posicionament va ser el que, temps després, el va condemnar definitivament. Ara que, sent escrupolosos amb la cronologia, la seva història comença uns anys abans, en temps on s’entremesclaven un bipartidisme oficial, els intents de regeneracionisme i la ressaca provocada per la independència de territoris ara ja no espanyols, com Cuba. Muç Miquel va néixer el 3 de desembre del 1902 al barri de Les Corts de Barcelona.

Muç (a la dreta) posant amb Jaume Janer, un altre ciclista català de l'època, tots dos amb els tubulars relligats a les espatlles, per si es punxava una roda; així es corria en aquella època

Fill de sereno, va quedar-se orfe quan tenia només cinc mesos. Aleshores la família se’l va endur a Vila-seca, al Tarragonès, on va dedicar-se a l’agricultura fins als setze anys. És possible que aquestes tasques ajudessin a modular un cos visiblement fort. Malgrat la confusió a l’hora de posar en comú algunes dates, és molt probable que al cap de poc se n’anés a viure i a treballar a Perpinyà on va fer de mecànic en una botiga de bicicletes. Aquell primer contacte el va aproximar a les competicions oficials.

Un ciclista privilegiat

Només un any després de començar a pedalar seriosament, Miquel ja guanyava curses. Sens dubte, el seu caràcter passional i impetuós el va penalitzar en la primera Volta a Catalunya que va disputar. Era la del 1923 i va acabar cinquè. Aquella edició se la va endur el francès José Pelletier. L’any següent, però, l’organització decideix que només podran participar en la Volta ciclistes de l’Estat espanyol. Miquel, de qui els rivals francesos n’havien destacat "el coratge i la intel·ligència" canvia de tàctica per desgastar-se menys que l’any anterior. D’aquesta forma, guanya l’edició del 1924 i la del 1925, convertint-se en el primer ciclista que repeteix victòria a la prova catalana. Eren temps en què el ciclisme, juntament amb la boxa, era l’esport rei, amb un seguiment massiu de les etapes i autèntica devoció popular vers els ciclistes. Miquel era venerat pels aficionats i, a més, guanyava a casa, en una prova, la Volta, que és la tercera competició per etapes més antiga del món. En aquella època, per entendre la transcendència de la Volta a Catalunya, ni tan sols s’intuïa el que anys més tard seria la Vuelta a Espanya, creada el 1935. La dimensió del ciclisme i de la figura de Muç Miquel la il·lustra Rafael Vallbona amb un exemple: en la victòria de l’any 1924, Miquel va batre a més, el rècord de la mitjana de velocitat de la cursa, amb 26,3 kms/h. Com a premi li van regalar un luxós Citroën de dues places.

A Miquel la glòria ciclista se li acabaria aviat, entre altres coses per l’eclosió de Marià Cañardo, el gran mite de tots els temps de la Volta com recull Ivan Vega al llibre El primer campeón. Tot i així, el 1927 es va proclamar campió d’Espanya en ruta i va guanyar també la Volta a Astúries. Un any més tard es va adjudicar la Clàssica d’Ordizia. Durant aquests anys va córrer en equips com l’emblemàtica Unió Esportiva Sants, la UE Sant Andreu i la secció ciclista del Futbol Club Barcelona. El seu carisma el feia conegut fora del Principat. El 1926, per exemple, a la tercera edició de la Volta al País Basc, va ser un dels ciclistes més ovacionats pel públic.

La Resistència Francesa i la Gestapo

La vida de Muç Miquel va patir un gir important amb el seu declivi ciclista. Eren temps intensos en l’aspecte social i també en el polític. És una part del seu trajecte vital en què el ciclisme i l’activisme es trepitgen per donar-se pas alternativament. Miquel pren partit i milita activament en el PSUC.
Torna a Perpinyà, d’on és la seva dona, Marie Gubert, amb qui es casa el 1928 i amb qui té el seu primer fill, Robert Miquel, que neix el 1930. És l’època de la Segona República, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme. Miquel, instal·lat ja definitivament a Perpinyà, pren més partit i passa a ser membre dels Franc-tireurs et Partisans Français (FTPF), la resistència francesa, un moviment creat el 1941 per la direcció del Partit Comunista.
El 10 d’abril del 1944, a les 4 de la matinada, la Gestapo va entrar a casa seva, a Perpinyà. Els detalls: van ser tres homes armats amb metralladores; davant els precs de la família van deixar que es vestís amb camisa, pantalons i sabates.

A Perpinyà, vora del Palau Reial, hi ha un carrer dedicat a "Mucio Miquel" / Pablo Bonat

Neuengamme. 30257. Una de les particularitats de l’horror nazi és l’associació memorística i inequívoca amb noms propis i números concrets. A Muç Miquel el van portar al camp de Neuengamme, al sud-est d’Hamburg. Creat el 13 de desembre del 1938, s’hi confinaven presos polítics majoritàriament russos i s’hi fabricaven totxos. Les SS el van abandonar el 2 de maig del 1945. Durant aquests anys, dels 106.000 presoners que hi van estar reclosos, 56.000 van morir. Muç Miquel, número de presoner 30257, va sobreviure a Neuengamme. Va viure l’alliberament del camp per part dels aliats.

En aquell moment però, i un cop lliure, l’antic campió de la Volta, el militant comunista, no es va veure amb forces per continuar amb la repatriació i, com molts altres, va demanar que l’hospitalitzessin per recuperar forces. La història és macabra. Era la fuga de la seva vida però va quedar atrapat en ella. Les forces aliades van seguir avançant i van deixar l’hospital, provisionalment, en mans de personal alemany. Els nazis van decidir escriure un últim capítol i van enverinar el menjar dels antics reclusos. Segons la majoria de fonts, el 27 de maig del 1945 –algunes assenyalen el dia 23–, a Lübtheen, i només 23 dies després del seu alliberament, Miquel va morir.
El record del militant comunista del PSUC ha quedat esborrat al Principat, mentre que a la Catalunya Nord s’han oblidat del ciclista. O al revés, depèn de com es vulgui escriure la història. Al Sud, els llibres de ciclisme recorden les victòries de Muç Miquel. Al Nord, a Perpinyà, encara avui es troba una referència visible de la derrota. Vora del Palau Reial, al barri on són homenatjats les resistents, hi ha el carrer Mucio Miquel.

Font: Isaac Vilalta, Directa, 27/11/2015



Per saber-ne més:

Miquel Mucio: el ciclista que sobrevivió a un campo nazi... sólo 23 días.

Wikipèdia: Mució Miquel

Carme Casas Godessart

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

88: CARME CASAS GODESART

Carme Casas i Godessart (Alcalá de Gurrea, Osca, 25 d'abril de 1921 - Tarragona, 26 de novembre de 2013) va ser infermera, militant de les JSUC i del PSUC, activista contra el nazisme i el feixisme i sindicalista de CC.OO. El seu compromís polític i la seva perseverança en la lluita contra el nazifeixisme, i les conseqüències que en va patir, com detencions, tortures i presó fan d’ella un testimoni d’excepció del segle XX.

L'any 1934 la seva família, originària de l'alt Aragó, es va traslladar a Catalunya. Als quinze anys, començada la Guerra Civil Espanyola, s'afilià a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, les joventuts del PSUC. El 1938, ja va començar els estudis d'infermera de guerra, organitzades per la Generalitat de Catalunya, però va haver d'interrompre'ls, sota la pressió de la seva mare, i les circumstàncies de la guerra. En acabar la Guerra Civil espanyola es va exiliar, sola, a França, on va passar per diversos camps de concentració, fins que va retrobar la seva família.
Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, va començar una intensa activitat política i de resistència al nazisme, junt amb altres companys del PSUC.  Durant aquells anys va ser coneguda amb el sobrenom de «Maria» i va ser perseguida per la Gestapo, motiu pel qual va haver-se d'amagar contínuament a diversos pobles francesos. Davant aquesta difícil situació a França, l'any 1944 va tornar a l'Estat espanyol, al qual se li havia de sumar que el seu company sentimental i de militància, Leandre Sahún, havia estat detingut a causa de la seva lluita clandestina contra el franquisme, motiu pel qual el van empresonar a Saragossa. A la frontera va ser detinguda i portada a la presó de Figueres, on va ser retinguda durant un mes. Un cop a l'Estat espanyol i en llibertat, va continuar amb la seva lluita política i de resistència al franquisme.
A principis d'estiu del 1945 va assistir al Consell de Guerra a què van sotmetre Leandre Sahún. El van condemnar a la pena de mort i li van comunicar que al cap de quaranta dies seria afusellat. De seguida, va començar a moure's per impedir que la sentència s'executés; per això va viatjar fins a Madrid, on va interposar recursos i va buscar gent que tingués influència per poder-la ajudar.
A la tornada a Saragossa, es va assabentar que havien caigut cent setanta companys del partit perquè un infiltrat els havia delatat. A partir d'aquell moment, i coneguda amb el sobrenom d'«Elisa», es va convertir en la dona més buscada per la brigada politicosocial. Va passar uns dies clandestinament a Madrid per eludir la presència policial, fins que finalment va ser detinguda, torturada, processada i empresonada. De Madrid la van traslladar a Saragossa, on la van sotmetre a un judici militar, acusada de cometre delictes d'alta traïció, espionatge, maçoneria i comunisme. Fou condemnada i va ingressar a la presó de Predicadores de Saragossa durant un any i mig. A principis del 1947, va aconseguir la llibertat condicional gràcies a les iniciatives dels companys que ja havien sortit de la presó. Malgrat això no la van posar en llibertat fins mesos més tard.
En sortir, el 1948, es va traslladar a Tarragona, on era empresonat el seu company, Leandre Saún, a la presó de Pilats. El 1949 finalment va obtenir el títol d'infermera a Tarragona, molt més tard degut a la depuració i per què va haver de fer primer el «servei social», una mena de servei militar per a dones que havien actuat al bàndol republicà. Posteriorment en seguir certes recomanacions, es va traslladar, de nou, a viure a Madrid per mirar de moure papers de cara a commutar la pena de mort a la qual Leandre seguia sentenciat des de feia dos anys. La commutació de la pena la van aconseguir el 1949, tot i que ell va seguir a la presó fins al desembre del 1954.
Tots dos van reprendre el contacte amb els militants comunistes de la zona de Tarragona i van participar en l'organització del PSUC i de les Comissions Obreres de Catalunya (CC.OO) de Tarragona i comarques.
El 1967, treballant com a infermera, ja l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, va participar en les activitats de CCOO i va ser elegida enllaç sindical. Un cop jubilada,, va passar a la secretaria de jubilats i pensionats l'any 1985, i va ser escollida secretària general del sindicat intercomarcal de pensionistes i jubilats de CCOO Tarragona el 1992, i reelegida el 1996. El 1997 va ser cofundadora de l'associació Les dones del 1936 amb l'objectiu de sensibilitzar les generacions més joves sobre el feixisme i la dictadura, mitjançant exposicions, conferències i testimoniatges. 

L'any 2002 el govern de la Generalitat li va concedir la Medalla al Treball President macià.
Fins a la seva mort el 26 de novembre de 2013 va seguir sent membre d'Iniciativa per Catalunya Verd (ICV), on milità activament, per a mantenir viva la memòria històrica entre la militància més jove. Des de fa uns anys és Militant d'Honor de Joves d'Esquerra Verda, organització hereva del llegat de la JSUC, que ha creat el Premi Carme Cases, que s'atorga anualment aun treball de recerca de Batxillerat sobre memòria històrica.

El Periódico: Carme Casas insta a la mobilització ciutadana.

Adéu a la companya 'Elisa'.

'Les dones del PSUC: Carme Casas'.

Tarragona despide a Carme Casas. Diari de Tarragona.

Tot Tarragona: mor Carme Casas, històrica militant del PSUC i d'ICV.

Leandre Saún Ráfales

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

87: LEANDRE SAÚN RÁFALES

"Leandre Saún Ráfales, militant històric del Partit Socialista Unificat de Catalunya i d'Iniciativa per Catalunya Verds, ha mort aquest diumenge 3 de febrer de 2013 a l'edat de 101 anys. Saún va tenir un paper destacat en la fundació del PSUC a les comarques de Tarragona, en la resistència contra el feixisme durant la guerra civil i posteriorment a França, durant la segona guerra mundial, en la lluita contra el franquisme i en la recuperació de les institucions democràtiques. Va ser regidor de l'Ajuntament de Tarragona l'any 1979. La cerimònia de comiat serà aquest dimarts 5 de febrer, a les 4 de la tarda, al tanatori de Tarragona.

Saún va néixer a Gandesa el 17 de gener de 1912. La mare venia peix i el pare era pagès. De petit, compagina les feines al camp amb estudis de música. Assisteix a la seva primera manifestació per la proclamació de la Segona República el 1931. Reaccionant a la sublevació del 18 de juliol de 1936, participa en la fundació del PSUC a la comarca de la Terra Alta. Marxa a Barcelona a incorporar-se com a voluntari en les milícies antifeixistes. Forma part de la Columna Carles Marx, organitzada pel PSUC.
Assisteix a l'Escola de Guerra, on assoleix el grau de tinent, participant activament en l'organització militar de l'Exèrcit Popular de la República. D'aquella columna de milicians nasqué la 27 Divisió amb la que participà en accions de guerra fins ser ferit l'agost de 1937 a Zuera del Gállego (Saragossa). A causa d'aquesta ferida el van destinar d'ajudant de camp del general Riquelme, de qui va esdevenir l'home de confiança.
Va participar en la retirada de l'exèrcit popular a Catalunya, travessant la frontera francesa el 8 de febrer de 1939. Amb altres companys, va seguir camp a través evitant els camps de refugiats (ell en diu de concentració) francesos fins arribar a Tolosa de Llenguadoc, on entrà en contacte amb l'organització comunista.
Fou detingut i ingressà al camp d'Argelers (Rosselló), d'on va sortir amb una companyia de treballadors, cosa que li permeté reorganitzar el partit, incorporant-se clandestinament al moviment resistent de comunistes espanyols i catalans a la França ocupada pels nazis alemanys.
Treballa aleshores sota la direcció de Cristino García, que organitzà els guerrillers espanyols. És responsable dels maquis als departaments francesos del Gard, la Lozère i l'Ardèche. Durant aquestes activitats clandestines fou detingut pels alemanys i deixat posteriorment en llibertat, en no poder comprovar-se la seva identitat.

Retorn a Espanya i condemna de mort.

L'any 1943 va tornar clandestinament a Espanya, enviat per la direcció del partit per reorganitzar-lo, primer a Madrid i després a l'Aragó, La Rioja i Navarra. L'any 1945 fou detingut a Saragossa i torturat per la policia. Ingressa a la presó i el traslladen a Tarragona, on el jutgen per fets ocorreguts durant la guerra civil i en resulta condemnat a mort. La pena li és commutada per una altra de 30 anys de presó, però està pendent de l'execució durant 4 anys. L'any 1956 queda finalment en llibertat.
Passat un temps, reprèn l'activitat política, participant en l'organització del PSUC a Tarragona, i col·laborant amb Cipriano García en la fundació de CCOO. Fou membre de l'Assemblea de Catalunya i organitzador de la Marxa de la Llibertat en l'etapa tarragonina.
Un cop legalitzat el Partit, formà part de la direcció del PSUC a Tarragona. A les eleccions municipals de 1979 fou elegit regidor de l'Ajuntament de Tarragona en la candidatura del Partit Socialista Unificat de catalunya. L'any 1994 rep el nomenament de Fill Adoptiu de Tarragona. Ha format part de diverses organitzacions que reivindiquen la memòria del combat per la "recuperació de la democràcia al nostre país".

Per saber-ner més:

Carme Casas i Leandre Saún, història de dos lluitadors antifeixistes.

'Fet a Tarragona': Leandre Saún, història d'una lluita incansable.

En la muerte de Leandre Saún, histórico militante del PSUC y de ICV.

'El País': fallece Leandre Saún, histórico militante del PSUC.

ICV: Carme Casas i Leandre saún, històrics lluitadors per les llibertats.

Francesc Verdalet Guardiola

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

86: FRANCESC VERDALET GUARDIOLA.

Mercès a la informació fornida per na Rosa Montero, neboda seva, hem
pogut conèixer el cas del seu oncle, Francesc Verdalet i Guardiola, militant del
PSUC i col·laborador esporàdic del 'Llibertat', órgan oficial antifeixista del Consell Municipal de Mataró, assassinat a Mauthausen el 27 d'octubre de 1941 amb una injecció de benzina directe al cor.
La seva aventura personal i la seva fi són paradigmàtics del de tants antifeixistes catalans que caigueren sota l'urpa nazi; les seves referències del món de la deportació són:
Francesc Verdalet i Guardiola, nascut el 14-VIII-1914 (Blanes).
Stalag, Camp de Presoners XI-B 87486. 27-1-1941 M 5841 mort 27-10-1941 Gusen (Komando de Mauthausen), a l'edat de 27 anys.

"Ens ajustem en la descripció dels fets a la carta que, datada a París el 7 de desembre de 1945, ens explica el seu company de captivitat i amic David Puente.
Ell i el seu company són enrolats per sorteig en una Compagnie de Travailleurs
Espagnols, això s'esdevé el 20 de desembre de 1939. La Compagnie a la qual són
assignats al Camp núm. 2 de Snt Cyprien és la número 109.
Equipat amb roba dels soldats de la guerra de 1914-18, el dia 22 surten del
Camp de Snt Cyprien en direcció desconeguda. Dos dies més tard arriben al poble de Frankaluof (Alssàcia), allí són allotjats en una ferme (masia) i durant quatre mesos treballen en la construcció de fortificacions i casamates en la línia de frontera amb Alemanya, amb unes temperatures de 32°C sota zero.
El mes d'abril foren traslladats a prop de Folquemont, un poblet del Sarre,
fent el mateix treball de construcció de casamates; el dia catorze de juny, després d'ésser batuts per l'artilleria i l'aviació, són encerclats a Delle, poblet fronterer amb Suïssa i amb Alemanya al Departament de Belfort.
El comandament francès desapareix i el grup resta abandonat a la seva sort
Travessen la frontera suïssa, però, després d'estar-hi una hora, són retornats a
territori francès. Tots els qui havien travessat la línia de la frontera, són detinguts i tornats a l'altra banda del Pont Internacional. Això s'esdevé els dies 17, 18 i 19 de juny.
Són capturats per unitats de l'exèrcit alemany. Un comandant alemany els
obliga a fer la salutació feixista i a cridar Viva Franco, Arriba España.
Després d'una marxa de vuitanta quilòmetres, el dia 21 de juny són tancats
en un garatge de la caserna Latry de Belfort. Allí gairebé no reben alimentació i
poden viure gràcies al fet que mengen la civada que roben dels cavalls.
A començaments de novembre reberen la visita d'Heinrich Himmler, cap de
la Gestapo, que els pregunta si són rojos; un mes més tard comença el seu trasllat en diverses etapes cap a Mauthausen, on arriben el 27 de gener de 1941,
després de dos dies de viatge en vagons tancats hermèticament.
Allí són destinats a la barraca número quinze, que tenia com a cap Popeye,
motejat així a causa dels terribles cops de puny que donava als presoners. Francesc Verdalet fou destinat a la construcció de la carretera número dos, amb temperatures de vint-i-set graus sota zero, sense gairebé menjar. Va emmalaltir i
fou traslladat a la infermeria del Camp on millorà notablement, després d'haverse engreixat una mica. El dia vint-i-set d'octubre, divendres, de 1941, a les dues de la tarda, Francesc Verdalet moria, després d'haver-li injectat una injecció de petroli directa al cor, per ordre del metge alemany SS, que digué que estava turberculós.
El metge presoner amb el qual vaig parlar em digué que de fet només presentava símptomes inicials de tuberculosi i que amb repòs i tractament adequat s'hauria pogut guarir.
Aquest és el desè mataroní d'adopció assassinat en els camps de la nit i boira.
Vull recórrer al llibre escrit per J. Amat Piniella Kl,. Reich, on l'autor, antic
deportat de Mauthausen, explica les seves horribles experiències. De la pàgina
131 capítol XI de l'obra esmentada transcrivim el següent fragment que ens
ajudarà a entendre amb més precisió la fredor de l'assassinat d'en F. Verdalet i
tants d'altres.
'No sabia res de les fitxes amb la creu vermella, però no creia escapar-se de
la pròxima tria. Cosa estranya, l'angoixa s'havia esvaït. Hagué de sotmetre's a
una certa violència per fer-se càrrec que aquella podia ser la darrera matinada.
Se l'havia imaginada de mil maneres possibles, perd mai no hauria cregut que
pogués arribar amb la placidesa interior que en aquells moments sentia. Potser
unes hores més tardjauria estibat i nu al dipòsit del crematori, un cadàver entre
centenars de cadàvers, perd, tot i això, ja no tenia por de res. El cor li batia amb
regularitat, i per més esforços que fes, no sabia endevinar enlloc la proximitat
de cap abisme. Al contrari, veia davant seu com un pendís suau, sense fi, on els
sentits deixaven de produir cap molèstia.
Ja una bona colla de llits eren buits quan el 'kapo' va entrar i s'adreçà a
en Francesc. Aquest enretirà la manta. Hauria estat el seu desig baixar del llit
sense ajuda i presentar-se a la 'sala de liquidacions' pels propis peus. No pogué.
Sostingut pels dos infermers, abastà tot el dormitori amb una sola mirada.
'És la darrera vegada que veig aquests llits —pensà—, aquest sostre, aquesta
porta, aquest passadís'. Ben poca cosa li quedava.
La sala on va entrar era gran com un menjador de Block. Assegut darrera
d'una tauleta, hi havia el metge SS regirant papers. Al centre, sota una pantalla
ampla, la taula de cures, articulada i coberta d'un hule granat i, al costat mateix,
una tauleta de vidre amb rodes, plena d'ampolles i estris niquelats. Un infermer
portava una bata blava: un conegut. Altres metges-presos eren al volt de
la taula gran: altres coneguts. En Francesc s'hi trobà estirat i nu. Tingué la
impressió que el temps corria adelerat i que els moviments d'aquella gent eren
bruscos com els d'una màquina. La pantalla, amb el mirall còncau del seu interior, semblava recollir materialment la seva atenció.
Percebé, uns segons després, el dringar dels instruments damunt del cristall
de la tauleta. Sense girar el cap, va veure perfectament que aquell tipus tenia
una gran xeringa als dits, una xeringa armada d'una agulla molt llarga.
— Em fareu mal? —preguntà amb un interès fictici. En realitat, ja tant se
li'n donava.
L'infermer era alemany i no el comprengué, perd el metge espanyol contestà:
— Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por.
— Ja ho sé —digué en Francesc, somrient. Triga gaire a fer efecte?
— No gaire —contestà el metge amb veu fosca.
I li posà la mà al braó.
L'atracció de la pantalla esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula
lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges
invertides de tots els homes, de totes les coses. En Francesc se sentí punxat al
cor. L'arma era freda i s'eixamplava sense parar dintre el seu pit. Un dolor viu,
perd no insuportable. Tot desapareixia a poc a poc i només el mirall conservava
les ombres vagues d'una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dinin
tre el cap l'eixordava, com si el cervell anés a esclatar; un soroll que es convertí
en un xiulet allargassat, fi i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar
lentament...
— La gasolina no m'arribarà —digué l'infermer de la bata blava.
— Fes les dosis més petits —respongué el metge SS. Amb menys també moren.
— Triguen més i pateixen molt.
— No importa. Redueix les dosis.'

En Francesc Verdalet sembla que coincidí, les dades no acaben d'ésser prou
precises, amb en Pere Vives i Clavé a la 109 Compagnie de Travailleurs Espagnols.
Pere Vives, que havia nascut a Barcelona el 24 de febrer de 1910, era un
jove assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, d'una extraordinària cultura política, professor de matemàtiques i d'idiomes. Estava enllestint la traducció per a l'editorial Proa de la Condició humana de Malraux. Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934.
Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, a la retirada és internat al camp de
concentració d'Agde.
A partir d'aquí existeixen força punts de contacte entre ambdós, F. Verdalet
i P. Vives. Tots dos són traslladats a la masia de Frankaltrof, a Lorena. Intenten
entrar des de Delle a la Suïssa francesa però en són expulsats. Finalment, tots dos tindran la mateixa mort: assassinats amb una injecció de benzina al cor, també a Mauthausen. Pere Vives hi morí el 30 d'octubre de 1941,
Al cap de cinquanta anys de l'assassinat d'aquests mataronins, pels nazis,
per l'únic delicte d'haver defensat la llibertat, serveixin aquestes ratlles com a
homenatge del que els hauria d'haver fet la nostra ciutat i tot el poble català".


Agustí Barrera i Puigví.

BIBLIOGRAFIA:
ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Edicions 62, Barcelona 1977.
VIVES I CLAVÉ, Pere. Cartes des dels camps de concentració. Pròleg d'Agustí Bartra.
Edicions 62, Barcelona 1972.
BARTRA, Agustí. Crist de 200.000 braços. Refugiats catalans als camps de concentració
francesos. Edicions Martínez Roca. Barcelona 1968.
AMAT PINIELLA. J. KL. Reich. Història de la Literatura Catalana. Edicions 62 Orbis, Barcelona 1984.

Joan Keyer Sabaté

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

85: JOAN KEYER SABATÉ

Joan Keyer Sabaté, nacido en Barcelona en 1919, había estado afiliado a la CNT antes de 1936 y durante la guerra perteneció a la 11ª división de Líster, participando en la batalla del Ebro en la que resultó herido. Exiliado en Francia, pasó por los campos de concentración de Argelers, Agde y Saint Cyprien. Fue capturado por los nazis cuando formaba parte de una compañía de trabajadores españoles, siendo deportado a Mathaussen primero y a Salambrech después. Con el final de la segunda guerra mundial regresó a Francia donde consiguió trabajo y se casó con Antonia Roca Llorca, militante también del PSUC, residiendo en Saint Girons. Cuando estaba preparando su regreso a Barcelona de forma legal, recibió la visita del dirigente del PSUC Emilià Fábregas que le pidió que trabajara clandestinamente para el partido en la ciudad condal, a lo que Keyer accedió. Regresó en abril del año 1954, entrando a trabajar en la empresa Domingo Contí S.A. pero durante un año y medio no tuvo ningún contacto con nadie del partido y sólo recibía correspondencia de Fàbregas desde Francia. En enero de 1956, consiguió contactar con el partido, que le encomendó la responsabilidad de organizar el sector textil y se convirtió en el tercer hombre de la dirección del comité local junto a  Miguel Núñez y Senserrich. (Según propia declaración de Joan Keyer Sabaté, a preguntas de su abogado Josep Benet Morell, en el Tribunal Militar Tercero, Sumarísimo 33678, Cáusa 144-IV-1958).

Así pues, el PSUC llegó al año 1956 con una organización muy recuperada y en expansión, aunque las estructuras de las células de las empresas eran muy débiles y la capacidad de organización de protestas laborales precaria. Aún así, en abril de 1956, varias empresas del metal y del textil catalán fueron a la huelga siguiendo el ejemplo de los mineros asturianos, lo que tuvo como consecuencia las detenciones de los incipientes líderes obreros entre los cuales estaban los que formaban las células de ENASA y de La Maquinista Terrestre y Marítima lo que a su vez provocó la huida a Francia de Senserrich, que mantenía las relaciones orgánicas con las células de estas dos empresas. Para sustituirlo, Núñez incorporó a la dirección local a Martínez Arcos a quien responsabilizó de la propaganda y del contacto con la organización local de Terrassa. Fue a partir de este momento que el PSUC consiguió la máxima expansión en la ciudad de Barcelona. Por una parte, se produjo un incremento de los militantes de las células de empresa: a la célula de la España Industrial se incorporaron Andrés Vera Guerra –como responsable a partir del verano de 1956- y Serafín García Guía, contando además con el anteriormente citado Antonio Fernández González. En la empresa Vila S.A., José Bravo era el responsable de la célula y contaba –además de los ya citados Lloret y Bonet- con Francisco Pastor Francés, Francisco Costa Ribas –responsable de propaganda-, Josep Saura Capell y Francisco Balaguer Blanxart, éste último director de la empresa que tenía contacto directo con Miguel Núñez quien les pasaba para repartir ejemplares de TREBALL y MUNDO OBRERO que venían de Francia. Tenían además una multicopista con la que editaban propaganda, opúsculos, octavillas, etc. La célula de Can Batlló creada por Felipe Cruz se había ampliado con Mariano Vives Esteve –que era su responsable-, Lucas Morales García, Ángel Sancho Espallargas, Carlos Pérez Pons, Telesforo Zabala Hortas y Atilano García Martín que era Vocal de Jurado de su empresa.

            Keyer consiguió formar un comité del textil con Atilano García, José Bravo y Andrés Vera. Keyer y García se ocupaban de la organización y Bravo y Vera de la propaganda. Tenían como punto de reunión el piso de Keyer y el de otros colaboradores como Andera Pereiro, Pura de la Aldea, Margarita y Raquel Bonet o Enriqueta Montoro. Keyer además era el enlace entre el comité de dirección del textil y la dirección política del partido.

            En el sector del metal, las detenciones a raíz de las huelgas de abril de 1956 frenaron el progreso de la organización. En ENASA, el relevo lo cogió Albert Badia Mur quien únicamente sufrió una detención administrativa de cuarenta días ya que fue considerado un simple huelguista sin ninguna militancia política demostrable, juntamente con Pedro Lara Moreno, Vicenç Faus Abad, Daniel Arnau Torres, Pompeu Galindo Nieves y de nuevo Antonio Mullor después que fue liberado en noviembre de 1956. Por su parte, Martínez Arcos responsabilizó a Ángel Lopezosa de las relaciones con la célula de La Maquinista Terrestre y Marítima cuyo responsable era desde el mes de abril de 1956 Julián José Piñero –incorporado por Badia después de haberlo conocido en la cárcel- y estaba formada por José Botía Rodríguez, Angel Dolera Ibáñez y Francisco Vallejo Otón.

            No sólo se organizaron células de empresa, si no que la labor de captación fue eficiente y en cada una de las empresas en las que había organizada una célula existía también un numero indeterminado de afiliados que cotizaban al partido y recibían la prensa clandestina.

            Además durante el verano de 1956, el partido amplió su organización a los estudiantes universitarios formándose una célula del PSUC en la universidad de Barcelona con personas como Octavi Pellissa, Luís Goytisolo o Jordi Solé Tura y otra entre los sectores intelectuales con el abogado Francesc Vicens, el ingeniero óptico Cristóbal Garrigosa o los escritores Víctor Mora y Juan José Mira. Además, existía otro grupo de gente que ofrecía su apoyo al partido imprimiendo la propaganda, repartiéndola, haciendo de enlace entre los diferentes grupos organizados y la dirección o poniendo a disposición del partido sus viviendas para celebrar reuniones clandestinas.

            A causa de una enfermedad, la dirección del partido en el exilio, decidió que Miguel Núñez abandonara Barcelona y fuera sustituido por Emilià Fàbregas que llegó a la ciudad en noviembre de 1956. Núñez le puso en contacto con el resto de la dirección política del partido –Joan Keyer y Manuel Martínez Arcos- y con toda la organización de la ciudad, estableciendo relaciones directas con los miembros del comité del textil –Andrés Vera, Atilano García y José Bravo-, con Frederic Olivé .responsable de las empresas del metal y a quien Fàbregas incorporó a la dirección política- y con Francesc Vicens, Víctor Mora, Cristóbal Garrigosa y Francisco Balaguer.

            El mes de Enero del año 1957, la dirección del PSUC en Barcelona hizo repartir por toda la ciudad octavillas llamando a la participación ciudadana en el nuevo boicot a los tranvías que se había organizado para protestar contra la subida de las tarifas decretada por el gobierno. El 14 de Enero se produjo el boicot y seis días después, Fàbregas fue detenido cuando acudía una cita con Francesc Vicens, responsable del grupo de intelectuales. Durante el periodo que estuvo actuando clandestinamente, Fàbregas no guardó las medidas de seguridad pertinentes y durante el registro de su domicilio la policía encontró un plano de la ciudad con las direcciones de donde estaba la organización constituida y varios documentos con nombres y citas. En total la policía detuvo a más de cincuenta personas entre ellas Keyer y el comité del textil –excepto Atilano García-, los miembros de las células relacionadas con este comité, todo el aparato de apoyo, miembros de los grupos de intelectuales y estudiantes y llegaron hasta Terrassa, donde detuvieron a todos los miembros del comité local.

            La policía desarticuló así a parte de la dirección política y a toda la organización del PSUC en el textil, además de descubrir la presencia en la ciudad de Frederic Olivé, Manuel Martínez Arcos y Miguel Núñez a quienes no pudo detener. Núñez estaba en Francia y Martínez Arcos escapó a ese país huyendo de las detenciones, dejando como responsable de la organización a Frederic Olivé que junto con Albert Badia y Antonio Arenas, mantuvieron la estructura organizativa clandestina del PSUC en la ciudad a partir de las células de empresa que se habían creado en el sector del metal y que no habían sido descubiertas por la policía porque funcionaban independientemente de los grupos del textil. Así, Badia pasó a formar parte de la dirección política del PSUC, haciendo de enlace entre Olivé y las células de empresa del sector del metal y siendo sustituido por Antonio Mullor como responsable de la célula de ENASA. El mes de agosto de 1957, Martínez Arcos regresó de Francia, incorporándose de nuevo a la dirección política como responsable de propaganda. La reorganización del partido se basó en los dirigentes del núcleo de las empresas del metal –ENASA y La Maquinista Terrestre y Marítima-, con la intención de ampliar la organización en este sector, pero también ejerciendo de verdadero comité director conectando con las células de empresa del textil y otros sectores.

            El verano de 1957 además de las células existentes en ENASA, Maquinista Terrestre y Marítima y en el puerto, en el sector del metal el PSUC tenía organización en SEAT de la cual era responsable Miguel Fernández Fernández e integrada por Juan Carmona Baeza, Ramón Lozano López y Manuel Cobos Quirós, siendo el enlace con la dirección Rafael Lora Lora; y en la empresa Lámparas Z con una célula dirigida por José Marcuello Lobato y formada por Ivo Gales Gómez y José Marín Rodríguez. El enlace con la dirección lo tenía Josep Sugrañes Boix que trabajaba en Talleres Orma. En octubre de 1957 Jaume Puig Garcés pasó a realizar las funciones de enlace entre Sugrañes y la dirección clandestina.

            De los otros ramos se establecieron relaciones orgánicas con la empresa Seda de Barcelona, cuya célula estaba dirigida por Emilio Jiménez Benavides y formada por Ángel Domènech López, Francisco Murillo Cabrera y Antonio Arenas Ramos; con la empresa Catalana de Gas y Electricidad con una célula formada por, José Quintero Cuadrado, Desiderio Corvillo Alfaro y José Aguado Galera y dirigida por Gracián Espinosa Salvador y con la empresa Papelera Española en la que había dos militantes llamados Fernando Cerdán Gaitán y Francisco Andreu Tudela. En el ramo de la construcción y sin formar célula estaban Ángel Rozas Serrano –de la empresa Serra y Capel Hermanos-, José Carretero Gómez –de Subcontratas Tolosa-, Valentín Chueca Corzán –de ISASA-, Esteba Reina Padrós –de Cocciones Arcilla- y Bautista Adriá Pellissa –de la cooperativa de albañiles-. Otros activitas del partido eran José Teixidó Vila –de la empresa Plásmica de Cornella de Llobregat-, Agustín Pedrola Font –recadero de la agencia Costa Brava- y Santiago Abad Casado –carpintero de la empresa Compte-. Mariano Varón Casas tenía en su casa la multicopista con la que se editaba la propaganda del partido, según consta en la declaración en el Tribunal Militar Tercero, Sumarísimo 33678, Cáusa 144-IV-1958.

            A inicios del año 1958, Albert Badia fue detenido por haber facilitado la dirección de un domicilio en la Unión Soviética a Tomás Antón quien asistió a una festival de la juventud organizado en ese país, lo que provocó que él y Olivé fueran apartados momentáneamente del partido y que Antonio Mullor asumiera las funciones de responsable del comité del metal que se estaba formando con Jaime Puig, Ángel Lopezosa y Pedro González Pérez, un trabajador de ENASA que Mullor había incorporado a la célula de empresa y que en las elecciones sindicales de octubre de 1957 había sido escogido enlace.

            Miguel Núñez regresó a Barcelona el mes de febrero de 1958, esta vez como responsable del partido en toda Cataluña y reincorporó a Olivé que junto con él y Martínez Arcos formaron la nueva dirección política del PSUC en el interior. Según sus declaraciones durante el sumarísimo, aprovechando que los mineros asturianos se habían declarado en huelga, redactó unas octavillas en las que se convocaba a los trabajadores catalanes a una huelga de veinticuatro horas el día veinticinco de marzo y se las dio a los responsables del comité de Barcelona para que las imprimieran y las repartieran. El día señalado, la huelga se inició en la empresa Hispano Olivetti por la acción de un simpatizante del partido con el que habían contactado pocos días antes y luego se extendió al resto de fábricas gracias a los militantes y simpatizantes del partido que habían sido elegidos enlaces sindicales los cuales, no sin dificultades, recorrieron los puestos de trabajo de su empresa haciendo parar las máquinas a sus compañeros. El día 26 de marzo la policía detuvo a Pedro Lara, Albert Badia y a Vicenç Faus –de ENASA- por participar en la huelga. El día 29, la policía consiguió detener a Olivé cuando iba a entrevistarse con Miguel Núñez. Olivé no resistió los interrogatorios policiales y dio información a la policía sobre toda la organización del PSUC en Cataluña y en Francia. Además le encontraron una agenda con nombre y direcciones y ejemplares de TREBALL y MUNDO OBRERO en el taller donde trabajaba. El día 30 fueron detenidos Miguel Núñez, Antonio Mullor, Jaime Puig y Pedro González; el 31 Manuel Martínez Arcos y el 1 de abril Ángel Lopezosa. La policía detuvo a sesenta y cuatro personas, desarticulando nuevamente la organización del PSUC en la ciudad de Barcelona, de la cual sólo quedó el núcleo de universitarios, el grupo de intelectuales y algunos militantes dispersos en las comarcas.

Antoni Lardín Oliver. 

Per saber-ne més: 

'Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes durant el primer franquisme'. 

 

 

Eduard Segrià Domènech

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

84: EDUARD SEGRIÀ DOMÈNECH

Eduard Segrià Domènech va néixer a Ulldemolins (Priorat, Tarragona), el 1914. Era pagès i fill de pagesos no propietaris.
Durant la guerra civil, prengué part del desembarcament a Mallorca organitzat pel Capità Albert Bayo, i també en la defensa de Madrid i en diferents batalles a Catalunya, en el Front del Segre i l'Ebre, on resultà ferit. El 1939 s'exilía a França i és internat en els camps de Vernet i Septfons. Durant la invasió nazi participa en els grups de la resistència promoguts pel PSUC i forma part de l'Agrupació Guerrillera, vinculada als comunistes. El 1945 retorna a Catalunya, format ja com a guerriller, i s'estableix amb el grup d'en Francesc Serrat Pujolar 'Cisquet' a la zona d'Olot; més endavant marxen cap a les muntanyes de Prades i Montsant, a les comarques tarragonines, per establir-hi una base guerrillera amb altres companys: formen el grup 'Joventut Combatent', vinculat al PSUC. Porten a terme nombroses accions armades, entre les quals l'assassinat de l'alcalde de Cornudella de Montsant, Miquel Martorell garau, i el Cap de la Falange de Reus: Camilo Morales Cortés.  
Traslladat el grup a Barcelona degut a la forta presió de l'Exèrcit, els grups falangistes i la Guàrdia Civil, es produeix una caiguda arrel de la detenció de Raquel Pelayo 'Rebeca', una membre de les JSUC que actuava per lliure i que va propiciar, involuntàriament, una detenció en cadena de l'estructura guerrillera i de la direcció del PSUC a l'interior, inclòs Jesús Monzón, responsable guerriller i de l'operació 'Vall d'Aràn'. 

Eduard Segrià fou detingut i torturat junt amb molts d'altres companys; Després de complir una llarga condemna de presó, fou jutjat el 8 de febrer de 1950 en el Procediment Sumaríssim Ordinari  34026, (TMTT 71106), amb acusació ADH, i filiació al PSUC, executat el 7 de juliol de 1950 i enterrat en el cementiri de Montjuïc. 

Per saber-ne més:

'Los de la sierra': Eduard Segrià Domènech

Llistat d'executats a Catalunya: Eduard Segrià.

Diccionari biogràfic del Moviment Obrer: Eduard Segrià

'Priorat Digital': qui va matar l'alcalde de Cornudella?