Carme Casas Godessart

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

88: CARME CASAS GODESART

Carme Casas i Godessart (Alcalá de Gurrea, Osca, 25 d'abril de 1921 - Tarragona, 26 de novembre de 2013) va ser infermera, militant de les JSUC i del PSUC, activista contra el nazisme i el feixisme i sindicalista de CC.OO. El seu compromís polític i la seva perseverança en la lluita contra el nazifeixisme, i les conseqüències que en va patir, com detencions, tortures i presó fan d’ella un testimoni d’excepció del segle XX.

L'any 1934 la seva família, originària de l'alt Aragó, es va traslladar a Catalunya. Als quinze anys, començada la Guerra Civil Espanyola, s'afilià a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, les joventuts del PSUC. El 1938, ja va començar els estudis d'infermera de guerra, organitzades per la Generalitat de Catalunya, però va haver d'interrompre'ls, sota la pressió de la seva mare, i les circumstàncies de la guerra. En acabar la Guerra Civil espanyola es va exiliar, sola, a França, on va passar per diversos camps de concentració, fins que va retrobar la seva família.
Una vegada començada la Segona Guerra Mundial, va començar una intensa activitat política i de resistència al nazisme, junt amb altres companys del PSUC.  Durant aquells anys va ser coneguda amb el sobrenom de «Maria» i va ser perseguida per la Gestapo, motiu pel qual va haver-se d'amagar contínuament a diversos pobles francesos. Davant aquesta difícil situació a França, l'any 1944 va tornar a l'Estat espanyol, al qual se li havia de sumar que el seu company sentimental i de militància, Leandre Sahún, havia estat detingut a causa de la seva lluita clandestina contra el franquisme, motiu pel qual el van empresonar a Saragossa. A la frontera va ser detinguda i portada a la presó de Figueres, on va ser retinguda durant un mes. Un cop a l'Estat espanyol i en llibertat, va continuar amb la seva lluita política i de resistència al franquisme.
A principis d'estiu del 1945 va assistir al Consell de Guerra a què van sotmetre Leandre Sahún. El van condemnar a la pena de mort i li van comunicar que al cap de quaranta dies seria afusellat. De seguida, va començar a moure's per impedir que la sentència s'executés; per això va viatjar fins a Madrid, on va interposar recursos i va buscar gent que tingués influència per poder-la ajudar.
A la tornada a Saragossa, es va assabentar que havien caigut cent setanta companys del partit perquè un infiltrat els havia delatat. A partir d'aquell moment, i coneguda amb el sobrenom d'«Elisa», es va convertir en la dona més buscada per la brigada politicosocial. Va passar uns dies clandestinament a Madrid per eludir la presència policial, fins que finalment va ser detinguda, torturada, processada i empresonada. De Madrid la van traslladar a Saragossa, on la van sotmetre a un judici militar, acusada de cometre delictes d'alta traïció, espionatge, maçoneria i comunisme. Fou condemnada i va ingressar a la presó de Predicadores de Saragossa durant un any i mig. A principis del 1947, va aconseguir la llibertat condicional gràcies a les iniciatives dels companys que ja havien sortit de la presó. Malgrat això no la van posar en llibertat fins mesos més tard.
En sortir, el 1948, es va traslladar a Tarragona, on era empresonat el seu company, Leandre Saún, a la presó de Pilats. El 1949 finalment va obtenir el títol d'infermera a Tarragona, molt més tard degut a la depuració i per què va haver de fer primer el «servei social», una mena de servei militar per a dones que havien actuat al bàndol republicà. Posteriorment en seguir certes recomanacions, es va traslladar, de nou, a viure a Madrid per mirar de moure papers de cara a commutar la pena de mort a la qual Leandre seguia sentenciat des de feia dos anys. La commutació de la pena la van aconseguir el 1949, tot i que ell va seguir a la presó fins al desembre del 1954.
Tots dos van reprendre el contacte amb els militants comunistes de la zona de Tarragona i van participar en l'organització del PSUC i de les Comissions Obreres de Catalunya (CC.OO) de Tarragona i comarques.
El 1967, treballant com a infermera, ja l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, va participar en les activitats de CCOO i va ser elegida enllaç sindical. Un cop jubilada,, va passar a la secretaria de jubilats i pensionats l'any 1985, i va ser escollida secretària general del sindicat intercomarcal de pensionistes i jubilats de CCOO Tarragona el 1992, i reelegida el 1996. El 1997 va ser cofundadora de l'associació Les dones del 1936 amb l'objectiu de sensibilitzar les generacions més joves sobre el feixisme i la dictadura, mitjançant exposicions, conferències i testimoniatges. 

L'any 2002 el govern de la Generalitat li va concedir la Medalla al Treball President macià.
Fins a la seva mort el 26 de novembre de 2013 va seguir sent membre d'Iniciativa per Catalunya Verd (ICV), on milità activament, per a mantenir viva la memòria històrica entre la militància més jove. Des de fa uns anys és Militant d'Honor de Joves d'Esquerra Verda, organització hereva del llegat de la JSUC, que ha creat el Premi Carme Cases, que s'atorga anualment aun treball de recerca de Batxillerat sobre memòria històrica.

El Periódico: Carme Casas insta a la mobilització ciutadana.

Adéu a la companya 'Elisa'.

'Les dones del PSUC: Carme Casas'.

Tarragona despide a Carme Casas. Diari de Tarragona.

Tot Tarragona: mor Carme Casas, històrica militant del PSUC i d'ICV.