Arxiu del blog

dissabte, 18 de juny de 2016

Muç Miquel Serret (Miquel Mucio)

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

89: MUÇ MIQUEL SERRET (MIQUEL MUCIO)




Tot va començar, potser, amb els primers dies de la República. En aquella època es forma la consciència política de Miquel, que es consolida durant la Guerra Civil Espanyola, identificant-se clarament com a militant del PSUC.
Aquest posicionament va ser el que, temps després, el va condemnar definitivament. Ara que, sent escrupolosos amb la cronologia, la seva història comença uns anys abans, en temps on s’entremesclaven un bipartidisme oficial, els intents de regeneracionisme i la ressaca provocada per la independència de territoris ara ja no espanyols, com Cuba. Muç Miquel va néixer el 3 de desembre del 1902 al barri de Les Corts de Barcelona.


Muç (a la dreta) posant amb Jaume Janer, un altre ciclista català de l'època, tots dos amb els tubulars relligats a les espatlles, per si es punxava una roda; així es corria en aquella època

Fill de sereno, va quedar-se orfe quan tenia només cinc mesos. Aleshores la família se’l va endur a Vila-seca, al Tarragonès, on va dedicar-se a l’agricultura fins als setze anys. És possible que aquestes tasques ajudessin a modular un cos visiblement fort. Malgrat la confusió a l’hora de posar en comú algunes dates, és molt probable que al cap de poc se n’anés a viure i a treballar a Perpinyà on va fer de mecànic en una botiga de bicicletes. Aquell primer contacte el va aproximar a les competicions oficials.

Un ciclista privilegiat

Només un any després de començar a pedalar seriosament, Miquel ja guanyava curses. Sens dubte, el seu caràcter passional i impetuós el va penalitzar en la primera Volta a Catalunya que va disputar. Era la del 1923 i va acabar cinquè. Aquella edició se la va endur el francès José Pelletier. L’any següent, però, l’organització decideix que només podran participar en la Volta ciclistes de l’Estat espanyol. Miquel, de qui els rivals francesos n’havien destacat "el coratge i la intel·ligència" canvia de tàctica per desgastar-se menys que l’any anterior. D’aquesta forma, guanya l’edició del 1924 i la del 1925, convertint-se en el primer ciclista que repeteix victòria a la prova catalana. Eren temps en què el ciclisme, juntament amb la boxa, era l’esport rei, amb un seguiment massiu de les etapes i autèntica devoció popular vers els ciclistes. Miquel era venerat pels aficionats i, a més, guanyava a casa, en una prova, la Volta, que és la tercera competició per etapes més antiga del món. En aquella època, per entendre la transcendència de la Volta a Catalunya, ni tan sols s’intuïa el que anys més tard seria la Vuelta a Espanya, creada el 1935. La dimensió del ciclisme i de la figura de Muç Miquel la il·lustra Rafael Vallbona amb un exemple: en la victòria de l’any 1924, Miquel va batre a més, el rècord de la mitjana de velocitat de la cursa, amb 26,3 kms/h. Com a premi li van regalar un luxós Citroën de dues places.
A Miquel la glòria ciclista se li acabaria aviat, entre altres coses per l’eclosió de Marià Cañardo, el gran mite de tots els temps de la Volta com recull Ivan Vega al llibre El primer campeón. Tot i així, el 1927 es va proclamar campió d’Espanya en ruta i va guanyar també la Volta a Astúries. Un any més tard es va adjudicar la Clàssica d’Ordizia. Durant aquests anys va córrer en equips com l’emblemàtica Unió Esportiva Sants, la UE Sant Andreu i la secció ciclista del Futbol Club Barcelona. El seu carisma el feia conegut fora del Principat. El 1926, per exemple, a la tercera edició de la Volta al País Basc, va ser un dels ciclistes més ovacionats pel públic.

La Resistència Francesa i la Gestapo

La vida de Muç Miquel va patir un gir important amb el seu declivi ciclista. Eren temps intensos en l’aspecte social i també en el polític. És una part del seu trajecte vital en què el ciclisme i l’activisme es trepitgen per donar-se pas alternativament. Miquel pren partit i milita activament en el PSUC.
Torna a Perpinyà, d’on és la seva dona, Marie Gubert, amb qui es casa el 1928 i amb qui té el seu primer fill, Robert Miquel, que neix el 1930. És l’època de la Segona República, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme. Miquel, instal·lat ja definitivament a Perpinyà, pren més partit i passa a ser membre dels Franc-tireurs et Partisans Français (FTPF), la resistència francesa, un moviment creat el 1941 per la direcció del Partit Comunista.
El 10 d’abril del 1944, a les 4 de la matinada, la Gestapo va entrar a casa seva, a Perpinyà. Els detalls: van ser tres homes armats amb metralladores; davant els precs de la família van deixar que es vestís amb camisa, pantalons i sabates.


A Perpinyà, vora del Palau Reial, hi ha un carrer dedicat a "Mucio Miquel" / Pablo Bonat


Neuengamme. 30257. Una de les particularitats de l’horror nazi és l’associació memorística i inequívoca amb noms propis i números concrets. A Muç Miquel el van portar al camp de Neuengamme, al sud-est d’Hamburg. Creat el 13 de desembre del 1938, s’hi confinaven presos polítics majoritàriament russos i s’hi fabricaven totxos. Les SS el van abandonar el 2 de maig del 1945. Durant aquests anys, dels 106.000 presoners que hi van estar reclosos, 56.000 van morir. Muç Miquel, número de presoner 30257, va sobreviure a Neuengamme. Va viure l’alliberament del camp per part dels aliats.

En aquell moment però, i un cop lliure, l’antic campió de la Volta, el militant comunista, no es va veure amb forces per continuar amb la repatriació i, com molts altres, va demanar que l’hospitalitzessin per recuperar forces. La història és macabra. Era la fuga de la seva vida però va quedar atrapat en ella. Les forces aliades van seguir avançant i van deixar l’hospital, provisionalment, en mans de personal alemany. Els nazis van decidir escriure un últim capítol i van enverinar el menjar dels antics reclusos. Segons la majoria de fonts, el 27 de maig del 1945 –algunes assenyalen el dia 23–, a Lübtheen, i només 23 dies després del seu alliberament, Miquel va morir.
El record del militant comunista del PSUC ha quedat esborrat al Principat, mentre que a la Catalunya Nord s’han oblidat del ciclista. O al revés, depèn de com es vulgui escriure la història. Al Sud, els llibres de ciclisme recorden les victòries de Muç Miquel. Al Nord, a Perpinyà, encara avui es troba una referència visible de la derrota. Vora del Palau Reial, al barri on són homenatjats les resistents, hi ha el carrer Mucio Miquel.


Font: Isaac Vilalta, Directa, 27/11/2015



Per saber-ne més:

Miquel Mucio: el ciclista que sobrevivió a un campo nazi... sólo 23 días.

Wikipèdia: Mució Miquel


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada