Carmen Espinosa Juanós

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

9: CARMEN ESPINOSA JUANÓS

 

 

Malauradament, ben poca cosa en sabem de la vida de la Carmen Espinosa Juanós. Va néixer el 6 de Juny de 1914 en el sí d'una família originària d'Alcanyís, i va morir el dia 10 de juny de 1944 cremada viva pels nazis. La trobem treballant en una fàbrica tèxtil de Barcelona primer, i més tard en el servei domèstic d'una família benestant barcelonina.Després de 1936 se'n perd el rastre. Era membre del PSUC i -com tants d'altres- va haver de marxar a l'exili el 1939.
Un cop a França aconsegueix agrupar-se amb part de la seva família a la població d'Oradour-Sur-Glane, a uns 10 quilòmetres de Limoges i treballar i portar una vida més o menys normal.
El dia 7 de Juny de 1944 -l'endemà del desembarcament aliat a Normandía- la Resistència Comunista fa un atac a un convoi de tropes alemanyes causant una seixantena de baixes entre morts i ferits. L'atac es produeix a la població de Tulle.
La resposta nazi fou immediata: un Batalló de la "Panzerdivisionen SS" que es dirigía a Reforçar les líneas de defensa de Normandía, va prendre a primera hora de la tarda el tranquil poblet de Oradour-Sur-Glane, perquè sospitaven que s'hi podien haver amagat els autors de l'atac anti-nazi del dia 7.
Els alemanys desallotjaren totes les cases i granges veïnes i varen situar els homes formats enmig de la plaça del mercat, i les dones i nens els varen fer entrar a l'església del poble. De seguida s'iniciaren les execucions de tots els homes de totes les edats a sang freda i, -sense escrúpols- varen incendiar l'església llençant-hi granades de fum, la qual cosa provocà el caos i una desbandada en l'intent de sortir de l'església en flames, intent de fugida que fou avortat pels SS que dispararen a totes les dones i nens que intentàven sortir d'aquell pavorós incendi. El resultat final fou que dels 643 habitants del poble, 642 varen morir assassinats aquell 10 de juny de 1944 en el poble d'Oradour Sur Glane. 150 homes, 240 dones i 252 nens foren massacrats i cremats vius pels soldats alemanys, rabiosos pel cop rebut dies anteriors a mans de la Resistència comunista.
Entre les víctimes, una vintena d'espanyols -provinents de l'exili i del patiment d'una altra guerra- que havien arribat al poble el 1941, i on s'havien integrat i hi treballaven amb normalitat. De fet, alguns dels nens i nenes morts ja havien nascut a Oradour. Entre les víctimes, hi trobem la Carmen Espinosa Juanós, de 29 anys.
El poble fou arrassat completament i després de l'alliberament fou conservat tal i com va quedar després d'aquell infernal dia de fúria nazi. Actualment un Memorial recorda les víctimes d'aquest genocidi.

Per saber-ne més:

Orador-Sur-Glane, 10 de juny de 1944, per Juan M. Calvo Gascón

Una matanza nazi con 24 víctimas republicanas

Biblioteca de la Deportación: 'Oradour-Syr-Glane'

  

Josep Fusimanya

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

8: JOSEP FUSIMANYA

Josep Fusimanya Fàbregas, (Barcelona, 1098 - Shúbino, Crimea 1943) era treballador de la Companyía de l'Electricitat de Barcelona, i n'esdevingué un membre actiu del seu Sindicat. Ingressà a les Joventuts Socialistes i més tard fou membre de l'agrupació del PSOE a Barcelona. En ambdúes organitzacions ocupà llocs de direcció en diverses ocasions. Fou un dels impulsors de la fundació del PSUC el 1936 i tot i que solia assistir a les reunions ampliades del Comité Central del Partrit, mai no n'arribà a ser membre.
Als inicis de la Guerra Civil marxà al front com a Cap Polític de 2 Batallons que integrats en la 132ª Brigada Mixta, intentà reconquerir Mallorca als feixistes, de la mà del Coronel Albert Bayo. Participà en fets bèlics a Montalbán, ja com a Comissari Polític de l'11ª Divisió de l'Exèrcit Popular de la República (Comandada per Líster). En aquest càrrec va substituïr a Santiago Álvarez, destituït per Prieto, i finalment fou promogut a Comissari del XVè Cos d'Exèrcit comandat pel també mític Manuel Tagüeña.
Participà en la Batalla de l'Ebre i en la batalla de Catalunya prengué part en accions de reraguarda per tal de cobrir La Retirada a l'Exèrcit de la República.
En acabar la GCE, marxà a la URSS, després de passar per Argelers. A la Unió Soviètica es dedicà un temps a estudiar i aprendre rus i el 1941 s'incorpora en una Unitat Especial de l'Exèrcit Roig i duu a terme nombroses accions contra l'exèrcit Nazi. El 1943 morirà junt amb altres companys de la Unitat (tots membres del PSUC + 2 soldats soviètics més), en una acció a la península de Crimea. Junt amb en Josep Fusimanya hi moriren també sota les bales de les tropes nazis invasores: Pere Pachamé, Miquel Boixó, Joan Pons, Josep Peral, i José Luis Vara. Tots ells han rebut honors de la Unió Soviètica, i les seves restes descansen en un paratge a la ciutat de Shúbino -a Crimea- on s'hi ha erigit un monument que honra llur memòria i les gestes que dugueren a terme.
Josep Fusimanya Fàbregas estava casat amb Ramona Trias, amb qui va tenir una filla nascuda el 1934 i que va ser una de les anomenades 'nens-nenes de Rússia; allà va estudiar i va créixer fins que, anys més tard, es va repatriar a Espanya.

Per saber-ne més:

Els comunistes i la II Guerra Mundial. Josep Puigcseh.

Catalans a Crimea.

Article Gregori López Raimundo: 'Homenatge als militants del PSUC caiguts per la llibertat' 

 

Numen Mestres Ferrando

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS

7: NUMEN MESTRES I FERRANDO

Numen Mestre i Ferrando (Pratdip, Baix Camp, 1923 - Camp de la Bota, 17 de febrer de 1949) fou un militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fill de Miquel Mestres Avinyó i Virtuts Ferrando.
Pel novembre de 1935 va ingressar a les JSUC de Torredembarra, i el 1936 s'establí a Cornellà de Llobregat amb els seus pares, on arribà a ser secretari de les JSUC i el seu representant al comitè local del Front Popular. El 1937 ingressà al PSUC i l'estiu de 1938, amb només quinze anys, marxà voluntari a la batalla de l'Ebre, on arribà a ser comissari de guerra de la 84ª Brigada Mixta.
En acabar la Guerra Civil Espanyola marxà a França, on va lluitar al costat de la Resistència Francesa contra els nazis i assolí el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior. L'estiu de 1944 va formar part de l'intent d'Invasió de la Vall d'Aran .  El setembre de 1945 travessà els Pirineus i s'integrà en l'Agrupació Guerrillera de Catalunya del PSUC.
Fou detingut l'abril de  1947, salvatgement torturat (el varen deixar cec) i acusat de participar el 29 de novembre de 1946 de posar bombes a les seus dels diaris 'Solidaridad Nacional' (l'òrgan de FET-JONS) i La Prensa, que provocà un mort i tres ferits.
Fou jutjat en Consell de Guerra a Barcelona el 13 i 14 d'octubre de 1949 i condemnat a mort juntament amb Santos Gomez Nebot, Carlos Martinez, Esteve Arias Gazquez i Bernat Cregut Beltran. Fou afusellat al Camp de la Bota de Barcelona el  17 de febrer de 1949 amb els també militants del PSUC Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero Sancho i Pere Valverde Fuentes. En el moment del seu assassinat cridà 'Visca les JSU'. Tenia 25 anys. Els altres condemnats amb ell els fou commutada la pena per 30 anys de presó.
Té una plaça dedicada a Barcelona, a Horta Guinardó, i un carrer a Cornellà.
Cada 17 de febrer, Iniciativa per Catalunya ret homenatge als camarades executats dipositant flors davant les seves tombes en el cementiri de Montjuïc.

                                                     Numen Mestres

La nit abans de l'execució, Numen Mestres va escriure aquesta carta als seus pares i germana, Casandra. La carta es va salvar perquè va aconseguir fer-la arribar a un company empresonat en el moment d'acomiadar-se per sempre:

"Barcelona, 17 de febrero de 1949.
Acaba de serme notificada la confirmación de la sentencia y tranquilo y sereno paso a despedirme de vosotros.
Sólo quiero rogaros que acojáis este desenlace con paciencia y resignación y que soportéis con entereza el dolor que inevitablemente ha de causaros.
Os queda con el recuerdo de lo mucho que os quiere la satisfacción de saber que nunca ante nadie habréis de avergonzaros de nada de mi conducta y que es el cariño a los seres humanos, a la patria y a nuestro pueblo lo que me coloca en el trance de sacrificar gustoso mi vida.
Mi último consejo es de que no os desesperéis y que sobre todo mamá viva siempre animada y que gocéis de lo que os quede de vida sin que lo [que] me ha ocurrido a mi sirva de motivo de amargura.
No os pongo nada más porque ya supondréis todo cuanto mi corazón os dice, así que

Hasta siempre

Numen Mestre.

Casandra: Consola a nuestros padres y sé para ellos consuelo y sostén. Cubre junto con tus deberes de hija los que yo ya no podré cumplir. Besos a toda la familia." 



Per saber-ne més: 

Numen Mestres i Ferrando, lluitador per la llibertat.

Joaquim Puig Pidemunt

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS:

6. JOAQUIM PUIG I PIDEMUNT

                                       Joaquim Puig i Pidemunt

Joaquim Puig i Pidemunt (Osor, La Selva, 1907 - Barcelona, 1949) fou un destacat militant comunista català executat pel franquisme. El 1920 es traslladà a Barcelona i treballà com a cambrer a El Oro del Rin i a l'Hotel Ritz. Des del 1936 fou responsable de la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica, afiliada a la Unió General de Treballadors, i l'agost de 1936 s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1937 fou vocal per la UGT del Consell d'Economia de Catalunya i el 1938 comissari polític al cos sanitari del Cinquè Exèrcit.
En acabar la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a França on va col·laborar amb la Resistència Francesa, amb el pseudònim de «Jaume Serra». Quan els nazis invadiren França fou internat en un camp de concentració, però es va escapar. Aleshores formà part de la direcció del PSUC i participà en la Resistència. El 1945 va tornar clandestinament a Catalunya i es va fer càrrec de la direcció de "Treball", òrgan clandestí del partit. L'abril de 1947 fou detingut per les autoritats franquistes, juntament amb 96 companys i companyes més (la coneguda 'caiguda dels 80'), que el condemnaren a mort i l'afusellaren el 17 de febrer de 1949, juntament amb els companys Angel Carrero Sancho, Pere Valverde Fuentes i Numen Mestres Ferrando.
El procés i la mort de Puig i Pidemunt s'ha demanat que s'incorporin a la causa contra els crims del franquisme que la jutge argentina María Servini va obrir, l'any 2010, emparant-se en el principi de justícia universal i a partir de la querella que van presentar els familiars de dues víctimes. L'11 de desembre de 2013, ICV va registrar la seva denúncia al consolat argentí de Barcelona amb els casos de 47 represaliats del PSUC i CCOO. La denúncia inclou el testimoni dels familiars de Joaquim Puig i Pidemunt.

^{Article de Josep Maria Huertas Claveria sobre 'Treball' i Joaquim Puig i Pidemunt:}

La dramàtica història de 'Treball'
article de JOSEP M HUERTAS:

Que jo recordi, només hi ha una publicació catalana el director de la qual hagi estat afusellat i tingui un carrer dedicat a Barcelona: Treball. El 1949 JOAQUIM PUIG I PIDEMUNT va caure sota les bales, amb tres companys més del PSUC, al Camp de la Bota. Fins aleshores n'havia estat el director. Era la revista que continuava la tasca del diari nascut el 21 de juliol del 1936, tres dies després de començada la Guerra Civil. La tràgica mort de Puig Pidemunt és una de les fites que destaquen en el llibre Treball 1936-2006, dirigit per Carme Cebrián i Marià Hispano i editat per Ronsel i Nous Horitzons.
A banda de les introduccions, el llibre està dividit en quatre capítols i un gran tema central. El periodista Joan Busquet, que va ser director de Treball entre el 1977 i el 1981, narra la història clandestina del franquisme i la dels primers temps del retorn a la democràcia. Es tracta d'una ponència del cicle Memòria de la Transició, organitzada per la Universitat de Barcelona, els textos del qual ja van ser editats el 2004.
L'economista Emili Gasch és l'autor d'un text interessant sobre Premsa i partits polítics a Catalunya, i el també periodista Carles Geli aporta una valuosa investigació sobre els 65 articles de Manuel Vázquez Montalbán a Treball. Carme Cebrián, autora d'Estimat PSUC, desenvolupa l'evolució de la festa organitzada per la revista entre el 1977 i el 1998.
La part central del llibre recorre, any rere any, entre el 1936 i el 2006, els avatars de la publicació, amb una cronologia, un recull d'imatges, en bona part procedents de l'arxiu del PSUC, i un seguit de biografies de militants, la majoria dels quals ja traspassats, moltes de les quals van ser publicades en el seu moment per Treball.
Subtitulat com a Diari dels treballadors de la ciutat i del camp, Treball va sortir des del juliol del 1936 fins a la caiguda de Barcelona, el gener del 1939. Després va ressuscitar a la presó Model, per estrany que pugui semblar. Hi havia tants presos a la postguerra que, en un moment donat, alguns militants del PSUC, entre els quals Josep Solé Barberà, van aprofitar el descontrol per fer servir la impremta de la presó per editar uns quants números. Després van venir els intents, sempre clandestins, d'editar Treball en un taller del Poble-sec. Se'n feien uns 3.000 exemplars mensuals i es repartien per tot Catalunya. Això va ser així fins que el 1947 la policia va descobrir la impremta i va detenir-ne els responsables, entre els quals el director, JOAQUIM PUIG I PIDEMUNT Encara hi va haver un altre intent de sortir de la mateixa manera, aquesta vegada de la mà de Josep Raventós, ajudat per l'impressor Antoni Ara. Detinguts el 1951, Ara no va tornar a veure el seu fill, que tenia tres anys, fins que aquest en va tenir 18.

Per saber-ne més:

Puig i Pidemunt, el director de 'Treball'

Miquel Boixó Geli

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS

5: MIQUEL BOIXÓ I GELI

Miquel Boixó i Geli (Banyoles, 27 de setembre de 1910 - Shubino, Crimea, Unió Soviètica, 13 de març de 1943) va ser un militant del PSUC que va lluitar a la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Va combatre al Front d'Aragó i a la Batalla de l'Ebre de la Guerra Civil Espanyola i arran de la victòria franquista va decidir allistar-se com a voluntari al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial. Boixó va arribar al grau de major de l'exèrcit soviètic amb el nom de guerra Guiorgui Bobrov i va ser declarat Heroi de la Unió Soviètica i condecorat amb la Medalla dels Partisans de Crimea. Va morir el 13 de març de 1943 en una acció guerrillera a Crimea darrera les línies alemanyes, juntament amb un grup de paracaigudistes catalans membres del PSUC, com Josep Fusimanya, Lloret, Panchamé i altres. El seu nom està inscrit en dos monòlits, un a Moscou, al monument als soldats espanyols que van morir durant la guerra a la Unió Soviètica, i l'altre a Shúbino, poble on va caure en combat. Davant d'aquest darrer monument, el poble celebra cada any un homenatge a la unitat de partisans morts en combat.

 

Fotografía: Miquel Boixó i la seva esposa, Francisqueta Sarquella

Per saberne més:

Miquel Boixó: Història d'un Banyolí del PSUC, heroi de la URSS 

Josep Miret Musté

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS

4: JOSEP MIRET I MUSTÉ

 

Josep Miret I Musté (Barcelona, 1907 – Mauthausen, 1944)

Neix a Barcelona el 1907 i estudia a l’Escola del Treball on es gradua als 18 anys i és quan construeix el seu ideari progressista que acaba concretant-se en el combat polític contra la dictadura de Primo de Rivera. Molt afeccionat al rugbi, els anys de la República ingressa a la Unió Socialista de Catalunya, partit liderat per Joan Comorera, i passa a dirigir-ne les joventuts. La USC serà un dels quatre partits que s’unificaran per constituir el PSUC el 23 de juliol de 1936. Serà conseller de Proveïments de la Generalitat el 1937, amb el President Companys, però ho deixarà per marxar al front de guerra on participarà a les batalles de Belchite, Mediana, Huesca i la de l’Ebre. Surt cap a l’exili amb la seva esposa Cecília i el seu fill Josep, i resta en camps de

concentració fins que pot marxar a París. Allà s’incorpora a la Resistència contra l’ocupació nazi i participa en nombrosos actes de sabotatge amb altres companys i el seu germà Conrat, que és

detingut per la Gestapo i brutalment torturat i executat a Mont Valérien el gener de 1942.

La seva dona Cecília no suporta la pressió d’una altra guerra i torna amb el seu fill cap a

Catalunya on residirà clandestinament.

Josep rebat a París les posicions més ortodoxes de la Internacional Comunista, a la que

pertany el PSUC, essent l’únic partit no estatal membre de la Internacional.

La Gestapo, però, el captura el 30 de Novembre de 1942 a la casa dels pares de la seva

companya a París, la Lilí Brumahusrt, que també és detinguda,i és traslladat a Mathausen on

s’incorpora a l’organització clandestina del PSUC en el camp. Allà sabrà que la Lilí ha

aconseguit quedar lliure i la filla, a qui no coneixerà, creix bé dins la seva mare.

Dins de l’infern de Mauthausen, Josep i la resta de camarades del PSUC

treballen activament per boicotejar, fotografiar, planificar sabotatges i

fugues d’interns en el camp d’extermini nazi.

La dissort, però, fa que les bombes dels avions aliats que sobrevolen Mauthausen el 1944,

pocs mesos abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, el fereixin greument. Ferit, té encara

uns minuts per mirar el cel i els núvols, recordar l’infantesa, els anys de joventut, la guerra, la

resistència, els seus fills Josep i la seva filla a qui no coneix i somriure intuint que, per fi, arriba

la victòria. Un oficial del camp el remata a terra.

Josep Miret i Musté, Conseller de la Generalitat de Catalunya i membre del PSUC, ha rebut els màxims honors de l'Estat Francès. 

 Fitxa d'en Pep Miret en el llibre: 'Los últimos españoles de Maauthausen'.

http://deportados.es/miret_historia

https://olganm.wordpress.com/2013/09/24/historias-de-familia-la-resistencia-en-la-region-de-paris-los-hermanos-miret-muste/ 

Francesc Serrat Pujolar

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS:

3. FRANCESC SERRAT PUJOLAR

 Francesc Serrat i Pujolar “Cisquet”, afusellat al camp de la bota el 25 de febrer de 1946, als vint-i-tres anys.

      Monument als Immolats per la llibertat.

Qui era Cisquet? Francesc Serrat “Cisquet”, nascut el 1923, era fill de Joan Serrat, alcalde d'Olot, pel PSUC el 1938, i havia viscut al carrer Macarnau de la capital de la Garrotxa. Tenia quinze quan emprengué el camí de l’exili. A l’Estat Francès va fer d’aprenent de flequer a Valence però com a conseqüència de l’ocupació alemanya passà pels camps de concentració de Ribesaltes i Argelers. El 1942 Serrat s’incorporà a la resistència francesa, el maquis, iniciant així una intensa militància com a guerriller. El 1943 muntà la “Ferme Peicard” un espai des d’on formar jovent, lluitar contra l’ocupació i ajudar a passar gaullistes, aviadors anglesos i guerrillers cap a l’Estat Espanyol. El 1944 quan fou abatut el seu enllaç s’incorporà de plèa la vida guerrillera. Participà a la batalla de la Crouzzete a prop de Foix, recordada amb un monument oficial, i en l’alliberament de Foix l’agost de 1944.

Cisquet arribà a ser tinent de les Forces Franceses a l’Interior (FFI). Va ser responsable polític i combatent de la Joventut Socialista Unificada, els i les joves del PSUC. El 1944 participà en la gran operació de maquis republicans a la Val d’Aran, un cop frustrada aquella operació, però a finals del mateix any, formà part d’un dels grups d’infiltració a l’interior de Catalunya. Amb nou companys entrà a Catalunya per la Garrotxa on s’estigueren uns mesos en condicions molt adverses intentant fer contactes, cercar punts de suport i explicar el contingut de la missió. Tal com estava previst el grup es dividí en dos subgrups, el de Cisquet marxà cap a Tarragona fent parada a la Plana de Vic, l’altre subgrup en canvi fou interceptat de seguida per la Guàrdia Civil i un dels seus components, “Palau”, fou trobat mort a prop de Sant Iscle de Colltort amb el cap menjat pels gossos.

A la primavera de 1945 el grup de Cisquet rebé l’ordre de traslladar-se a Barcelona per crear un grup urbà. Però no van tenir temps de reorganitzar-se a la capital ja que Cisquet i els seus companys foren detinguts. A la presó de via laietana coincidiren amb Victòria Pujolar, primera veu femenina en català de Radio Pirenaica, que recordava en una entrevista el somriure desdentegat de Cisquet després de passar pels interrogatoris dels germans Creix. La matinada del 25 de febrer de 1946, afusellaven Cisquet, de 23 anys, al camp de la bota de Barcelona, juntament amb en Joan Arévalo i gallardo, de 27 anys, Manuel Donaire i Moreno, 35 anys i Joan Hernández i Lizán, també de 35 anys. Tots ells eren militants del PSUC, membres de la Brigada Jaume Girabau.

Francesc Serrat Pujolar i els seus companys varen ser jutjats en Consell de Guerra Sumaríssim a Barcelona i condemnats a la pena capital; se'ls hi varen atribuïr els següents delictes:

1) Tenir antecedents i haver entrat clandestinament en el país el desembre de 1944 assaltant una casa a St. Hipòlit de Voltregà.

2) Robar una camioneta el 4 de març de 1945, matant un dels ocupants. (no especifica ni el lloc ni el muntant del robatori).

3) Assalt al Banc Hispano Colonial de Bimbodí, d'on es varen emportar 35.000 pessetes.

4) Assassinat del Cap de la Falange de Reus. Aquest darrer càrrec fou una revenja personal d'en Cisquet. El judici fou una farça sense cap garantía, atès que la   decisió de la condemna ja era presa.  Tots els detinguts foren salvatgement torturats, i malgrat tot, no varen claudicar ni delatar a cap altre company. 

Quan Francesc Serrat s’internà a Catalunya deixà dit a la família a Perpinyà que quan tornessin al Principat, un cop recuperada la República, passessin per Olot on ell en seria l’alcalde. I, en cas de fracassar, que hi anessin que potser allí trobarien una placa amb el seu nom. A Olot res el recorda, però el seu nom sí que resta gravat al costat del de sis companys més de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya en el monument que hi ha al Fossar de la Pedrera de Montjuïc a Barcelona.