Josep Suau

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

44: JOSEP SUAU

                             Josep Suau (5è per l'esquerra), amb abric fosc.

Suau, l’artista, el lluitador
"El company Francesc Panyella m’ha demanat d’enviar-vos una ressenya sobre el nostre malaurat company Josep Suau: seguidament els elements que he pogut recollir sobre ell.
Eixit d’una família de la classe mitja i religiosa, Josep Suau naix a Lleida el 1905. Joventut enquadrada per aquest ambient (fins i tot ha entrat al seminari). Aprèn l’ofici del seu pare: ebenista, però ell es dedica a la pintura. El 1931, a la llum dels esdeveniments, comença a posar-se interrogants: la lectura, l’estudi, la comparació entre la realitat de la vida i les creences que li han inculcat el fan bascular (de cents graus, diu ell) cap a la lluita revolucionària. Aïllat en la seva evolució, de primeres li és difícil situar-se; però la seva recerca el condueix a establir relacions artístiques, humanes, sobre tot a través d’orfeons.
Són els primers contactes que li fan conèixer la societat en què viu. El 1931, amb el canvi (les eleccions, la instauració de la República, el restabliment de la Generalitat) i la nova etapa política se li obren perspectives. S’integra primer en moviments nacionalistes i pren posició el 1933, que entra al PSOE. Per a ell era el més revolucionari dels partits nacionalistes (centralistes). El partit comunista en tant que tal era molt reduït a Lleida (set membres). És el començament de la formació dels primers grups feixistes.
El 1934 la repressió contra la classe obrera, primer a Astúries, i les matances organitzades, etcètera, el fan entrar a fons en el moviment revolucionari. Empresonat durant tres mesos, aprofita aquesta estada a la presó per conèixer el veritable moviment obrer i revolucionari. Estableix contactes amb companys dels diversos partits d’esquerra i de les centrals sindicals UGT i CNT.
Les eleccions del 16 de febrer del 1936, la victòria del Front Popular i la preparació del putsch per la dreta el troben ja preparat, i des del 18 de juliol participa en l’alliberació de Lleida, que havia caigut a mans de militars sollevats. Entra en el comitè militar. És el moment de la fusió de diversos partits que formen el PSUC; Suau n’és el representant en el sí del comitè militar.
Les condicions molt particulars de la lluita revolucionària a Lleida (Suau explica els greus problemes amb anarquistes i POUM) fan difícil el treball del PSUC per posar fi a aquests moviments anàrquics i orientar totes les forces cap al front i imposar la direcció del govern de la República. Nomenat comissari, Suau executa diverses missions al front d’Aragó.
Perduda la guerra és l’exili, l’arribada als camps de concentració amb les condicions infames que tots coneixem.
A França, durant l’ocupació nazi continua la lluita antifeixista i la resistència al costat del PCF. Es casa amb Teresa Seguí, la filla de Salvador Seguí, el 'Noi del Sucre'. Tenen dues filles. Reprèn el seu ofici d’ebenista per viure la seva família i ell. Però continua amb la seva passió: la pintura, el poc temps que li deixa la seva militància en el PSUC, del quan n’és un dels dirigents a Tolosa de Llenguadoc. I es pot dir també que, gràcies a ell, el nostre partit es manté organitzat a Tolosa. Impulsa les activitats del Casal, convençut que la seva feina de comunista és ser prop de les masses, en les condicions en què un es trobi. En els darrers anys accelera la seva producció pictòrica. Exposa a les galeries de Vierzon, París, Barcelona, Lleida, etcètera. Organitza anyalment una exposició d’artistes catalans, occitans i espanyols a Tolosa. Combatiu i dinàmic fins al darrer dia, en què cau de feridura, en el mes de juny, i sofreix una llarga agonia; mor el 5 d’octubre del 1984. Aquest és el Josep Suau que jo he conegut i apreciat.
En fer aquesta ressenya he de dir que Josep Suau ha tingut una gran sort amb l’admirable companya que ha compartit la seva vida i que es mereix de compartir tots els mèrits de Suau, per la seva presència serena i eficaç al seu costat i al de les seves filles.

Glòria Formentí.
Publicat a 'Treball', número 776, 15 de gener de 1985.

Josep Salas Vidilla

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

43: JOSEP SALAS VIDILLA

 

Josep Salas, darrera el Guti i Carrillo.

Josep Salas Vidilla. Un puntal del PSUC en la clandestinitat.

"El 12 de juny, després d’una llarga malaltia que l’impedia des de fa anys de tota activitat política, Va morir a Segur de Calafell Josep Salas, protagonista destacat de la reconstrucció i de l’activitat del PSUC sota la dictadura. En Josep Salas Vidilla va néixer a Reus l’any 1923, però durant la guerra ja va ser responsable del grup de pioners de les JSUC a Reus, i en vigílies de la batalla de l’Ebre es va incorporar a la 35 Divisió, amb la qual va fer la retirada de Catalunya i va passar a França el febrer de 1939. La seva curta edat va salvar-lo de ser inclòs en les companyies de treball que el govern francès va formar als camps de refugiats espanyols i va enviar a la línia Maginot al començament de la guerra mundial, durant la qual Salas va participar activament en la Resistència francesa de les files de les reorganitzades Joventuts Socialistes Unificades. El 1946, Salas va ser seleccionat per passar a Catalunya per enfortir la direcció clandestina de les JSUC. Quan Atanasio Céspedes i jo mateix vam arribar a Barcelona el 1947, Salas estava al capdavant del nucli de direcció de les JSUC que s’havia salvat de la caiguda dels 80, els membres de la qual, en aplicació de seguretat, van passar a França per la muntanya, després de traspassar al nou equip Sendrós-Céspedes els contactes orgànics que mantenien. En tornar a França, Salas va haver de legalitzar la seva situació amb un nom suposat, el qual es va veure obligat a mantenir fins la recuperació de la democràcia a Espanya. Amb ajut dels comunistes francesos, Salas va entrar a treballar a la fàbrica Renault, on va gestionar importants activitats socials depenents del seu Comitè d’empresa. Alhora, va ser designat responsable del Comitè de les JSUC de París. Allà va conèixer Adelaida Abarca, militant de la JSUE, que havia passat a França per la muntanya el 1946, després de fugar-se de la presó de dones de les Corts de Barcelona i de participar activament en la campanya internacional de denúncia de la repressió política a Espanya. L’activitat a les JSU va propiciar que Salas i Adelaida es convertissin en parella per a tota la vida i que tinguessin dues filles inscrites en el registre civil amb el fals cognom del seu pare que a la llarga es casarien i els donarien néts francesos. Després de la detenció a Barcelona d’Ardiaca i Gutiérrez Díaz el desembre de 1962, la direcció del PSUC va proposar a Salas incorporar-se al nucli de direcció del PSU a l’interior, proposta que va poder acceptar amb el suport d’Adelaida, qui seguiria a París fins que el 1970, amb les filles ja casades, va tornar legalment a Barcelona. Salas va compartir amb Leonor Bornau la responsabilitat de Comitè de Barcelona del PSUC –que més tard va mantenir en solitari- en el període que va seguir a l’expulsió de Claudín i Semprún de les files del PCE l’any 1964; decisió que va provocar discussions polèmiques en els comitès d’estudiants i d’intel•lectuals de Barcelona. Salas presidia, juntament amb mi mateix, en una torre de Sant Cugat, la reunió en la qual va esclatar l’escissió pro-xinesa encapçalada per Miguel (responsable del Comitè de Barcelona del PSUC en aquell període) i que va arrossegar a la major part dels components del Comitè d’Estudiants i als responsables del Partit a tres empreses importants, i que va culminar en la constitució, a Barcelona, de l’anomenat Partit Comunista Internacional (PCI). En el II Congrés del PSUC, celebrat clandestinament a França el 1965, Salas va ser elegit membre del Comitè Central i del Comitè Executiu, càrrecs per als quals seria reelegit en els cinc congressos posteriors. Degut al seu estat de salut i al caràcter irreversible de la seva malaltia, Salas va ser nomenat en el VIII Congrés membre d’honor del Comitè Central. Quan Miguel Núñez va sortir de la presó, va assumir la direcció del Comitè de Barcelona, i Salas va prendre al seu càrrec el suport del Comitè Executiu del PSUC al Comitè Comarcal del Baix Llobregat, zona que des del començament de la dècada dels setantes es va convertir en un dels baluards més importants del PSUC. Assolida la legalitat, Salas va inaugurar –i va exercir mentre la seva salut li ho va permetre- la funció de coordinador del Comitè Central, del qual depenien el funcionament administratiu i l’organització dels seus actes públics. El recordarem sempre com una persona íntegra i cabal, dedicada completament als seus i a la lluita pels ideals de justícia i llibertat, meta del PSUC, en la història del qual ocupa per sempre un lloc d’honor". Gregorio López Raimundo Iniciativa i Treball Núm. 68, juny 1996 Notes biogràfiques: Nascut a Reus el 1923, Salas va ingressar als pioners de les JSUC el 1937 amb només 14 anys. Incorporat voluntari a l'Exèrcit de l'Ebre, tingué responsabilitats a les JSUC en la 35 Divisió, i després, al sud de França, a les guerrilles (1940-1945). Passà clandestinament a Catalunya per reorganitzar les JSUC, i an marxar Margarida Abril a França, la va substituïr com a Responsable del nucli de la direcció de les JSUC a l'interior.  Salas fou un home del Partit. A finals dels anys 60 fou enviat a Txecoslovàquia per fer-se càrrec de les emissions en català de La Pirenaica; allà coincidí amb la invasió dels tancs soviètics contra la Primavera de Praga, circumstància que va colpir a Josep Salas sobremanera fins al punt de fer-ne un imforme per la direcció del partit molt negatiu. A inicis dels 70 Salas torna a Catalunya i forma part de l'aparell d'alliberats del partit que reorganitzen el PSUC i el fan créixer exponencialment. Quan Josep Salas va morir, el juny de 1996, era membre d'honor del Comité Central del PSUC i del Consell Nacional d'Iniciativa.

Domènec Serra Estruch

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

42: DOMÈNEC SERRA ESTRUCH

Nascut a Bràfim (Tarragona) l'11 de novembre de 1917, el seu pare era mestre i músic, d'ideologia republicana. De petit, la família es trasllada a Barcelona on estudia batxillerat. Com a conseqüència dels fets d'octubre entra en contacte amb Estat Català, i a la universitat, on estudia medicina, col·labora en la fundació de la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya). Quan comença la guerra civil s'incorpora al PSUC i al quarter Carles Marx i entra a l'Escola de Guerra, de la qual en sortirà oficial. Lluita als front d'Aragó i Segre amb la 27 divisió. Participa en la batalla de l'Ebre i en surt amb la distinció de Capità d'Estat major;  amb la derrota passa a França eludint, de moment, els camps de concentració. Intentarà instal·lar-se a Tolosa on, provisionalment, trobarà feina; però invadida ja França pels alemanys, serà detingut per la policia francesa i internat al camp de concentració de Moret per ser enviat a la zona ocupada. Els alemanys el posaran a treballar en una base submarina a Bordeus, i allà entrarà en contacte amb la Resistència, amb la qual col·laborarà fent accions de sabotatge i armades fins el final de la guerra.
El seu germà, Antoni Serra Estruch morirà en combat contra els nazis a França, en acte de Resistència. 
El 1945 Domènec Serra torna a Espanya amb un grup armat del PCE, i a inicis de 1946, en un combat amb la Guàrdia Civil a Colungo (Osca), en el qual moren tres companys, és detingut i empresonat a Barbastre, primer, i a Saragossa després. Jutjat en un consell de guerra, se li aplica la llei de bandidatge i terrorisme i se'l condemna a trenta anys de presó, dels quals en complirà catorze en diverses presons, entre elles Madrid, Sant Miquel dels Reis i Burgos. Amb la condemna complerta, i desterrat a Tarragona, va tornar a la seva professió mèdica i va exercir d'imfermer fins la seva jubilació el 1982. Membre de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, fou fundador i president de l'Amical a Catalunya dels Antics Guerrillers Espanyols a França. Fou el company de Maria Salvo Iborra, que passà 17 anys internada a les presons franquistes per la seva militància comunista a les JSUC. 
Domènec Serra Estruch va morir a Barcelona el 23 de setembre de 2009, envoltat de la seva familia i companys de lluita i militància.

Noticia de la negra nit130 (Diputació de Barcelona).

Notes biogràfiques de camarades i companys de viatge:

"El 23 del proppassat setembre sofrírem la pèrdua del nostre company Domènech Serra Estruch.
Soci fundador de la nostra Associació [Associació Catalana d'Expressos Polítics] , company de guerra (1936-1939), company de resistència a França i de les presons a Espanya, en Domènec Serra fou un gran lluitador antifeixista, un lluitador dels que fan història. Tenia 91 anys quan es produí el seu traspàs i, malgrat la llarga malaltia que l'efectà en els darrers anys de la seva vida, romangué sempre intel·ligent, actiu i fidel als que foren sempre els seus principis.
Des de la nostra associació expressem el nostre més sentit condol a maria salvo, la seva esposa, així com als familiars i persones del seu entorn.
La memòria d'en Domènec Serra tindrà sempre un espai entre els que tinguérem el plaer de gaudir de la seva amistat i coneixença".

Per saber-ne més: 

Efemérides: Domènec Serra Estruch 

 

Ramón Soliva

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

41: RAMÓN SOLIVA VIDAL

Ramón Soliva Vidal neix a La Torre de Cabdella el 1912 i mor a Barcelona el 1973.
Estudià en el Col.legi de La Salle a La Pobla de Segur i en el Seminari de La Seu d'Urgell. Quan tornà La Pobla treballà un temps a 'Riegos y Fuerzas del Ebro' i ajudà els seus pares a la carnisseria. El 1936 contrau matrimoni amb Roser Gassa i Sicart i es fa membre del PSUC; el desembre d'aquell mateix any s'incorpora a l'exèrcit republicà com a voluntari a les milícies del PSUC i estigué en el front d'Aragó. L'abril de 1938 manava la 124 Brigada i tingué una participació destacada a la Batalla de l'Ebre per la qual fou condecorat amb la Medalla de la Llibertat i on fou nomenat Cap de la 45 Divisió. Fou també comandament de la Divisió coneguda com 'la bruixa', sobrenom obtingut per les nombroses incursions nocturnes en el front d'Aragó.
Es retirà a França al costat de Líster, Cap del Vè Cos d'Exèrcit. Però la guerra encara no havia acabat i es va reincorporar a l'Exèrcit de la república a Albacete el febrer de 1939. El PCE organitzà l'evacuació des de Monòver i Soliva va arribar a Algèria, d'on va passar a França per embarcar-se amb la seva família cap a la URSS. Després d'uns mesos a Ucraïna, es trasllada a Moscou on ingressa a l'acadèmia superior de l'Exèrcit Roig, 'Frunze'. Aprèn bé el rus i arriba a ser professor de l'oficialitat soviètica durant la guerra contra l'invasió nazi de la URSS. En els anys de la Gran Guerra Pàtria a la Unió Soviètica es gradúa com a enginyer elèctric. Participa, amb el General Zukov, en la presa de Berlín per part de l'Exèrcit Roig a mans dels nazis, posant fí a la guerra a Europa. 
El 1945 és enviat pel Partit a França per formar part de la delegació del Comité Central del PSUC; és un home de confiança de Dolores Ibárruri i pertany al sector més pro-PCE del Partit. El Secretariat era format per Comorera, Vidiella, Moix, Colomer (gendre de Comorera), i Soliva. A finals de 1948, en plena època de depuracions, és acusat de negligència en la seva responsabilitat i també de sustracció de diners del Partit, acusacions que no foren mai provades; és enviat novament a la URSS i, segons Líster, en aquesta època, i després d'anys de fidelitat total al Buró Polític, acusà diferències d'índole personal amb Carrillo, sorgides per l'interès, compartit, cap a la mateixa dona. Malgrat els moments difícils, Soliva continúa la seva militància i la seva vida. A Moscou neix el seu fill Jordi i treballa d'enginyer uns anys, fins que amb el triomf de la revolució a Cuba, hi és enviat i passa a ser assessor d'en Raül castro en temes militars i d'enginyería. Firma tots els seus articles i informes  amb el nom de 'Roberto Roca'. Fou un més dels membres exiliats del PSUC que contribuïren a l'èxit de la Revolució cubana, com Albert Bayo, Hermini Almendros, Ramón Costa i Jou, Francesc Fàbregas o Marino Carrera.
El 1970, de retorn a París, aconsegueix el passaport espanyol com a diplomàtic cubà i inicía el retorn definitiu a Barcelona on hi viurà fins la seva mort, el 23 de febrer de 1973, als 61 anys d'edat. Per ben poc no pogué veure el final del règim franquista que Ramón Soliva tan havia combatut.

Per saber-ne més:

Calameo: pàgina 59: Ramón Soliva Vidal.

Bloc 'El Parnaso': Ramón Soliva

Cartes de l'exili: Antoni Rovira i Virgili.

Lena Imbert

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

40: LENA IMBERT LIZARRALDE

Lena Imbert Lizarralde tenia 21 anys el 18 de juliol de 1936, segons Teresa Pàmies a 'Quan érem capitans'; va néixer el 1915. Va ser obrera tèxtil i era també mestra. Hi ha una coneguda fotografía dels milicians antifeixistes defensant la posició a les Drassanes el 18 de juliol de 1936 davant els sublevats; Lena Imbert és la única dona de la imatge, presa pel fotògraf també membre del PSUC, Agustí Centelles. Duu el fusell a les mans i no dubta en fer-lo servir amb eficàcia. Lena Imbert, amb d'altres companyes, funda el MAM (Movimiento antifascista de mujeres) organització clau en la mobilització de les dones envers la causa republicana i de l'antifeixisme.
Impulsada per l'onada d'activisme revolucionari que sacsejava Barcelona, va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d'Aragó, dirigides per Pérez Farràs. Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí tothom coneixia la seva columna com "la de Caritat Mercader". A les seves files hi havia els dos fills grans de Caridad del Río, la pròpia Lena Imbert (xicota d'en Ramón Mercader), África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne.
Lena Imbert era membre del Comité Nacional de les JSUC. Durant la Guerra Civil va traslladar-se a Mèxic amb Caridad del Río, qui ja era membre de l'espionatge soviètic, l'NKVD, el precedent del KGB. Lena era la companya d'en Ramón Mercader, fill de Caridad del Río. Ramón Mercader, segons Teresa Pàmies, va tenir moltes nòvies, però només va estimar de debò a una dona en la seva vida: la seva camarada de partit i companya de lluita i combat Elena Imbert Lizarralde.
Després de la derrota es va exiliar a França i juntament amb Margarida Abril, Pilar Azuara, i Lourdes Giménez, s'escaparen del seu refugi per incorporar-se, a París, a l'organització clandestina de l'organització.
Setmanes després, Soledad fernández, Maruja Cánovas, Carme Brufau i les germanes Lena i Obdúlia Imbert van cap a la URSS, igual que Caridad del Río (Caritat Mercader); aquest grup de dones comunistes catalanes, a les que s'hi afegeix África de las Heras, passen a formar part (algunes ja ho eren) de l'NKVD, la xarxa d'espionatge que va crear la URSS prenent com a base la organització de la Tercera Internacional.
Lena Imbert va participar en moltes operacions d'espionatge i sabotatge contra els alemanys quan l'exèrcit nazi va invadir la URSS. Hi ha una certa discrepància sobre els motius de la seva mort a Moscou el 1944 als 29 anys d'edat: alguns autors, com Andreu Mayayo sitúen la mort d'Imbert en combat, memtre d'altres, com Gergorio Luri, més profans, atribueixen la causa de la mort d'Imbert l'abril del 1944, a una malaltia oficialment inexistent a l'URSS, la tuberculosi, considerada una malaltía capitalista. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix metge que subministrava regularment a la Caritat del Río Mercader els estupefaents que consumia per suavitzar l'ansietat que la feina d'espía li feia tenir.
Segons el cens d'espanyols emigrats a la Unió Soviètica, altres germans de Lena també hi varen viure i treballar molts anys. Així, Teresa Imbert Lizarralde, nascuda a Lleida el 1925 va viure a Odessa i fou tècnica d'aviació; va estudiar a l'Escola Superior del PCUS i fou empleada en una editorial de llengües extrangeres a Rumanía, on es va casar. Retornà a Moscou el 1974 i es va repatriar  el 6 de juny de 1992 a Espanya.
L'Obdúlia Imbert Lizarralde, germana gran de Lena, va treballar a Kramatorsk, Tashkent, a la fàbrica de 'Les 3 muntanyes'; fou també membre de l'NKVD. Vídua d'Ezquiel fernández Moreira va ser membre del PSUC, i del PCUS durant tota la seva vida. Es repatrià el 1974.
Victoriano Imbert Lizarralde era el germà petit de les noies Imbert. Nascut el 1929, va viure a Saràtov (Odessa) i va estudiar filosofía a la Universitat de Moscou. També es repatrià i morí poc després.
Lena Imbert ha passat a la història com la dona de Ramón Mercader, l'assassí de Trostki, malgrat ser aquest només un fet anecdòtic en la personalitat exhuberant d'una dona lluitadora com poques, emprenedora, decidida, sense maníes, amb les idees clares i un esperit insubornable de lluita i compromís, com així en parlàven els companys que la van conèixer tan a Barcelona, com al front de guerra, com a l'exili a la Unió Soviètica, la seva segona pàtria.

Per saber-ne més:

Dones del PSUC: Lena Imbert

Caridad mercader: una revolucionària amb sabates de pell de serp.

La emigración española a la URSS. Fuentes históricas.

Montserrat Roig

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

39: MONTSERRAT ROIG I FRANCITORRA.

			Montserrat Roig  i Francitorra neix a Barcelona el juny de l’any 1946. Filla de l’advocat i escriptor Tomàs Roig i d’Albina Francitorra, qui abans de la guerra havia treballat de periodista. Sisena de set germans, viu amb la família al carrer Bailén, al cor de l’Eixample, barri  de Barcelona que no abandonà en tota la seva vida i que la marcà personal i professionalment. Visqué un ambient intel·lectual des de ben petita, ja que el pare, president de FESTA (Federación española de sociedades de teatro amateur), tenia relació amb el món artístic.  Inicialment va rebre una educació catòlica, a les monges del Divino Pastor, situada davant de casa seva. Una educació que no li agradava i que canvià quan tenia 13 anys. En aquell moment va ingressar a l’institut Montserrat, on s’inicià a l’escriptura. Allà, amb un poema dedicat a la Moreneta , guanyà el seu primer premi literari. En la adolescència ja mostrava unes inquietuds intel·lectuals i artístiques molt desenvolupades. Volia escriure teatre, novel·les i ser actriu. Per això amb 15 anys ingressà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada un any abans per Ricard Salvat I Maria Aurèlia Capmany, que seria una de les seves grans amigues. Una institució que la marcà molt. Allà, va mantenir un primer contacte amb el pensament intel·lectual d’esquerres i va conèixer moltes persones que la influirien i l’acompanyarien al llarg de la seva vida, com la fotògrafa Pilar Aymerich, l’escriptor Joan de Segarra o el guionista Josep Maria Benet i Jornet. El 1963, Roig inicià els estudis de Llengües Romàniques a la Universitat de Barcelona, on desenvolupà la seva afició per la literatura i va rebre influències de molts dels seus professors, especialment del catedràtic Joaquim Molas, a qui ella reconeixia com el seu principal mestre.  A la Universitat començà a implicar-se en política. Membre destacada del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), participà a la cèlebre caputxinada del març de 1966, quan es tancà amb unes 500 persones al convent dels caputxins de Sarrià. Una activitat política molt vinculada als moviments d’esquerres que la portà, el 1968, a afiliar-se al PSUC. El 1966, amb 20 anys i quan encara era estudiant, es va casar amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, que acabà a la presó. Així, el 1968, es llicencià sent la dona d’un pres polític. Durant aquests convulsos anys va iniciar la seva carrera com a periodista. I ho va fer a la revista Serra d’Or, que la premià per un reportatge sobre les il·lusions de la seva generació. En aquest reportatge, les fotos eren de Pilar Aymerich qui, en moltes ocasions, va posar les fotos als treballs de la Roig. Abans però, s’havia guanyat la vida com a redactora d’enciclopèdies, concretament de la Gran Enciclopèdia Catalana. L’any 1970 és molt important per la vida de Montserrat Roig, ja que és una època de canvis substancials. Aquell any se separa i neix el seu primer fill, en Roger. Així, es tanca al monestir de Montserrat per protestar contra les penes de mort en el procés de Burgos. Va ser allà, en aquella tancada reivindicativa, quan es va assabentar que li havien donat el premi Víctor Català de Narració per l’ obra Molta roba i poc sabó...Un primer recull de narracions que va tenir continuïtat amb tres novel·les més amb les quals l’autora explicava la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins els anys seixanta del XX:  Ramona, adéu (1972), El temps de es cireres (1977) i L’hora violeta 1980). El 1970, l‘advocat Josep Benet i Morell li encarrega un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera: fer un llibre sobre els camps de concentració. Roig decideix fer una obra periodística, basada en testimonis dels supervivents d’aquesta terrible experiència, que acaba sent un referent històric imprescindible. Un treball que la ocupà durant anys, com demostra el fet que el producte final, el llibre Els catalans als camps nazis, es publicà l’any 1977.       En aquests anys la Roig va refer la seva vida sentimental i alhora la seva activitat política, que havia deixat en segón plà. El 1972 comença una relació sentimental amb el que serà, segons els seus amics, l’home de la seva vida, Joaquim Sempere. Aquest jove, alias “Ernest Martí”, era director de 'Treball', l’òrgan central del PSUC. Així, Roig reprèn la militància activa al partit i col·labora en la publicació, on va escriure alguns articles amb el pseudònim Capità Nemo, un dels seus personatges literaris preferits.  Tot i tornar a la vida política i està immersa en el projecte sobre els camps de concentració, Montserrat Roig continuà amb la seva carrera periodística. El maig de 1971 començà a treballar a Tele/eXprés. Una vinculació que va durar fins el març de 1973 i  que donà un total de 60 articles en la secció Los miércoles letras. Des del 1975 treballa a Mundo Diario al servei de les llibertats polítiques i en contra del franquisme. Allà coincidí amb amics com Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix.  En aquest diari, Montserrat Roig es dedicà a descobrir al gran públic els personatges que havien jugat un paper important durant la República i la Guerra Civil, amb l’objectiu de rescatar la memòria històrica. Una tasca que continuà en la seva experiència televisiva. En aquest període (1974-77) Montserrat Roig va formar part també de la redacció de les revistes Arreu, l’any 76 i Triunfo, fins el 1977. En aquestes revistes escrivia articles de temàtica ben diversa, on sovint es veia la seva tendència d’esquerres i el seu pensament feminista, un dels trets distintius del seu marcat caràcter.  Però també a nivell personal la vida li somreia. El 1975, any que va morir Franco, va néixer en Jordi, el seu segon fill. A més, va engegar un nou camí, el de la televisió, quan de la mà de Joan Anton Benach va començar a treballar al circuit català de TVE. El seu programa Personatges li donà una enorme popularitat. En aquest programa entrevistà a personatges que, fins aquell moment, havien estat vetats. Gent que no havia tingut veu però que tenia moltes coses a explicar: Antoni Tàpies, Pau Vila, Joan Fuster, Neus Català o Marta Mata, entre molts d’altres. L’escriptora donà a l’entrevista televisiva un nou registre. Es preparava molt les converses, amb cites prèvies amb els entrevistats mentre la seva amiga Pilar Aymerich els fotografiava. Introduïa els personatges en un ambient de comoditat perquè els entrevistats es relaxessin i expliquessin tot allò que volien. Tot i que la crítica va elogiar el programa, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. Sembla, però, que el motiu principal de treure l’espai de la graella va ser la militància política de Roig: en les primers eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny de 1977, figurava com a número deu a la candidatura del PSUC.  A partir d'aquí, TVE veta Montserrat Roig, suprimint de la programació els capítols de la sèrie literària "Encuentros con las letras", que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet i Vicent Andrés Estellés. La gran obra: “Els catalans als camps nazis”. Una situació que canvià amb l’arribada de Fernando Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Amb ell al capdavant de l’ens públic, Montserrat Roig retorna amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa Clar i català. Aquestes entrevistes, que van començar amb Josep Tarradellas i van acabar amb el seu substitut, Jordi Pujol, li van merèixer el premi Òmnium Cultural. Després d’això, Montserrat Roig es plantejà projectes televisius més enllà de l'entrevista. Provà altres formats, com els programes Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, dues sèries en què Montserrat Roig va incloure persones normalment excloses dels mitjans de comunicació. Unes experiències que no van tenir tant d’èxit com els seus programes d’entrevistes, gènere en que la Roig realment va brillar en televisió.   Tot i la seva agitada vida professional com a periodista, Montserrat Roig continuà desenvolupant la seva faceta de novel·lista. El 1976 guanyà el premi Sant Jordi amb El temps de les Cireres. A més aquell mateix any es gestà el seu llibre Tiempo de mujer, que sorgí de les Jornades Catalanes de la Dona, història experiència feminista en què hi va prendre un paper important. El 1977 es publica la seva magna obra Els catalans als camps nazis i s’obre una nova etapa a la seva vida. Arran d’aquest llibre comença a col·laborar a la revista L’Avenç.El 1977, també, forma part de la llista del PSUC per Barcelona a les eleccions generals pel Congrés dels Diputats.   En els inicis dels anys 80 Roig deixa la vida política desencantada per l'acceptació de la Monarquía  per part dels comunistes espanyols i continua desenvolupant la seva faceta literària, amb la publicació de vàries novel·les. A més, continuarà amb la seva tasca periodística. Des de l’any 78 escrivia regularment a El Periódico, diari on poc a poc anirà evolucionant fins a tenir una secció fixa a la contraportada, els Melindros. Durant aquesta època la Roig viatja sovint i, entre d’altres indrets, va a parar a la URSS, convidada per Edicions Progreso de Moscú. D’aquesta experiència en sortirà la publicació de L’agulla daurada, un llibre sobre el setge de Leningrad.  El setembre de 1990 comença a escriure al diari Avui i ho farà fins el dia de la seva mort. En aquest diari es publicà el seu últim article (Un múscul traïdor), inclòs en un especial que el diari va publicar l’endemà de la seva mort. Malgrat haver 'guardat el carnet del Partit en un calaix', Montserrat Roig se'n reivindicava membre, orgullosa de compartir idees, lluita i 'desencisos' amb la militància del PSUC. El gener de 1990 marxà als Estats Units convidada per la Universitat d'Arizona (Arizona State University) per impartir dos cursos, un sobre novel·la espanyola del segle XX i l’altre sobre escriptura creativa. Allà es començà a trobar malament i va tornar a Barcelona. Li van diagnosticar un càncer de mama. Es va operar i se n’anà a un balneari de Caldes de Malavella per recuperar-se. A l’estiu de 1991 se’n va anar a la platja, a Fornells, amb els seus fills. Quan tornà la situació havia empitjorat. Va morir a Barcelona, a la clínica del Pilar, el matí del Diumenge 10 de Novembre de 1991. Tenia 45 anys. El seu enterrament va ser multitudinari.  Per saber-ne més: Identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig.   Montserrat Roig, una dona rebel.  Montserrat Roig, 25 anys de la seva mort. 'El Periódico'  Corpus Literari: Montserrat Roig.

Francesc Vicens Giralt

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

38: FRANCESC VICENS I GIRALT

"Francesc Vicens i Giralt va néixer a Barcelona el 19 de juny de 1927, fill d’una família de la burgesia mitjana barcelonina. Quan la guerra civil el pare, un jutge molt conservador, va haver d’amagar-se ja que per dues vegades el van anar a cercar les patrulles de control. Acabada la guerra, estudià als escolapis. Vicens defineix el noi que va entrar a la Universitat com a «un noi catòlic, amb una educació conservadora, d'una família de dretes franquista, perquè és clar la victòria de Franco per nosaltres va significar la vida, l'altre era la mort.» Però aquest estat s’acabà quan el curs 1946-47, fou apallissat pels falangistes del SEU pel sol fet de parlar en català a la Facultat de dret amb en Ramon Folch i Josep Maria Espinàs. Amb aquesta detenció als calabossos de la Universitat, Vicens descobreix «que vivia en un món que no era el que jo m'havia imaginat que era» i se li despertà la vocació política en contra del règim. Un altre fet que l’influí fou la coneixença amb Manuel Sacristán, que en aquells moments ja començava a tenir problemes amb el falangisme.
Però en aquells anys «arribar a travar relació amb la gent amb una finalitat política era no només difícil sinó una aventura perquè no sabies a on dirigir-te, però d'una manera o d'una altra jo vaig anar tractant amb intel•lectuals i professionals que tenien un cert interès per la política, però el seu interès i activitat es reduïa en fer una reunió cada 15 dies a la casa d'un d'ells per tractar de temes polítics.» I Francesc Vicens volia activitat i per això va començar a pensar «d'una forma normal vaig començar a pensar que el Partit Comunista havia d'existir en un lloc o en un altra, i que aquest sí que actuava contra Franco, la prova era que el govern de Franco, tots els ministres, Franco mateix, era "o Franco o el Comunismo" o sigui que era la idea oposada, el que jo havia de buscar, però això com es troba?». Vicens es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona el 1949.
Però un dia, cap a 1955, un dels companys del grup de discussió «va establir un contacte, no tinc una idea massa precisa, però un dels amics que assistia a les reunions per estudiar filosofia marxista, que ara és el president de l'Associació Catalana de crítics d'art, Arnau Puig, va entrar en contacte al Passeig de Sant Joan, davant de l’església de les Saleses, amb gent d'aspecte obrer que acostumaven a reunir-se a l’església per discutir coses diverses. Llavors a base del contacte aquest, doncs hi havia un militant comunista entre aquests individus d'aspecte obrer. Aquest és el que el va posar en contacte amb l’organització del partit.» I de retruc a Francesc Vicens. Pel mateix temps, Manolo Sacristán, que s’havia fet comunista a Münster, camí de Barcelona pren contacte a París amb Jorge Semprún i el PCE, que l’adrecen al PSUC i a Francesc Vicens. Ells dos, junt amb Francesc Rodón, l’esmentat Arnau Puig, i aviat, el doctor Josep Maria Jaén, formaran el nucli embrionari del que anys després esdevindrà la potent organització d’intel•lectuals i professionals del PSUC.
L’estiu de 1956 participà en el I Congrés del PSUC que se celebrà en una municipalitat propera a París. D’allí sortí amb l’encàrrec, compartit amb Sacristán, de posar en marxa l’organització d’estudiants i d’intel•lectuals. «Al tornar Sacristán i jo aquí vam tornar amb consignes concretes, Sacristán de constituir una cèl•lula d'estudiants dintre de la universitat i jo de constituir una cèl•lula de professionals post-graduats. I bueno vam treballar tan bé que quatre mesos després del Congrés del PSU jo ja estava en mans de la policia, en el sòtano de Jefatura aquí a la Via Laietana.»
Vicens, que participà activament en l’organització del boicot als tramvies de 1957 ( ), fou arrossegat per la caiguda d’Emilià Fàbregues i detingut el 26 de gener: «Mare meva, Fàbregas va entregar 6 persones que són els 6 dirigents amb els quals ell tenia contacte, entre ells jo. Però a mi em va entregar de tal manera que quan al cap de 3 dies va venir la policia a casa a les 3 de la matinada, aquesta gent és l'hora en que fan les detencions perquè és quan la tothom dorm i tenen la seguretat de trobar-lo a casa, i a més tenen la seguretat de que ningú se'n entera. Però quan van trucar el timbre a casa, jo vivia a casa dels meus pares era solter, vaig tenir la seguretat, sabia la situació en que estava, a més vivia una situació de nervis i de por horrorosa. Recordo que el dia que va venir la policia a casa, vaig estar a l'Institut Italià a veure Roma città aperta de Rossellini, figura't quina pel•lícula d'anar a veure en aquestes circumstàncies!» Va passar 28 dies a la Jefatura Superior de Policia a la Via Laietana. Ell només va rebre alguna que altra bufetada, recordem que era fill d’un jutge, però encara se li escruixeix la veu quan explica les tortures patides per altres companys que va haver de presenciar.
A la presó Model va conèixer a Joan Comorera, del que recorda la «situació física de Comorera, estava realment molt malalt, feia efecte assegut en el pati un home vell i destruït des del punt de vista de la seva salut, anava amb espardenyes perquè se l'inflaven els peus, tenia una malaltia cardíaca i no podia calçar-se sabates.» La soledat de Comorera l’impressionà profundament, i també l’orgull del vell secretari general expulsat de no haver arrossegat ningú amb ell a la presó.
Al sortir de la presó va passar un període d'inactivitat política, ja que estava pendent d'un consell de guerra i durant un temps no va tenir cap contacte orgànic amb l’organització del partit. El consell de guerra el va absoldre dels càrrecs. I després de l'absolució el primer que va fer va ser reincorporar-se a l'organització clandestina del PSUC a Barcelona. Corria ja l’any 1958, després de la caiguda de Miguel Núñez, que havia estat substituït per Carles Rebellón.
El mes de desembre de 1959 participà en el VI Congrés del PCE celebrat a Praga, però fins poder arribar a la capital Txeca, Vicens, acompanyat d’un jove camperol de Còrdova que li havien encomanat a París, va viure un viatge digne d’una novel•la de John Le Carré: «Recordo que vam agafar el tren a la Gare de l'Est i les instruccions que teníem era abandonar el tren en la primera estació de la República Democràtica i allà presentant-nos al cap de l'estació perquè allà hi hauria la policia de la RDA que ens diria com teníem que fer per continuar el nostre camí. La cosa oferia certes dificultats, perquè la última estació de la línia de tren París-Berlín a dintre de la República Federal era Gellmstet, i nosaltres teníem que baixar a l'estació següent que és després de les alambrades i la policia que és Marienbord la primera estació de la RDA, i per això calia trencar els precintos del tren perquè a Gellmsted el tren era precintat i els precintos no es treien fins a Berlín oest, o sigui tota la travessia que feia el tren per la RD la feia sense parar a cap estació i cap passatger podia baixar, però a Marienbord feia una parada de servei perquè tenia que canviar de maquinista, clar el maquinista de la RF no podia conduir un tren a través de la RDA. Nosaltres teníem que aprofitar aquesta parada de servei, els segons que paraven per canviar de maquinista, nosaltres teníem que aprofitar per sortir del tren. Li vaig explicar (al jove andalús) aquesta és l'última estació de l'Alemanya capitalista i la pròxima estació ja és l'Alemanya nostra, durant uns dos Km veuríem les alambrades del teló d'acer. Quan el tren va començar a parar perquè entràvem a l'andana de Marienborg li vaig dir "ara" i ell va agafar la seva maleta i va saltar, jo vaig saltar després. Vam baixar del tren i vam ser detinguts per la policia, ens van portar a l'edifici de l'estació i allà un oficial amb l'uniforme verd de la policia ens va dir que ens estava esperant i ens va oferir un te i el vam prendre amb gran satisfacció, perquè després de passar això no estàs mai massa tranquil perquè no saps mai com acabarà. Aquest oficial de policia ens va dir que esperéssim una mica que ens vindrien a recollir en un cotxe. I efectivament va venir un xicot jove molt simpàtic que deuria ser un quadro del PC i amb el seu cotxe ens va portar a casa seva a Marienborg on vem sopar i vam dormir, no a Marienborg a Mattienburg que és la primera ciutat de la RDA.» La resta del viatge fins a Praga el va fer, més tranquil, en avió.
El mes de gener de 1960, es produeix una caiguda en cadena del militants que havien participat en el VI Congrés del PCE. Aquesta vegada Francesc Vicens no esperà que l’anessin a detenir, sinó que passà a la clandestinitat. Ell i la seva esposa, doncs feia uns dos anys que finalment s’havia casat, després d’haver-ho d’ajornar per la seva detenció de tres anys abans. Va viure uns mesos amagant-se a cases d’amics personals i cap a finals d’abril va sortir cap a l’exili: «Vaig passar en un autobús d'aquests que feien Barcelona-Perpinyà, amb el meu autèntic passaport, perquè les instruccions que tenia del CE eren de marxar immediatament, que no em quedés més per aquí, que era un moltíssim risc.» Al mateix temps que ell i per un camí similar, també va sortir a l’exili un altre assistent al VI Congrés del PCE, Jordi Solé Tura.
Arribat a París, Francesc Vicens passà a treballar en el Comitè Executiu del PSUC com a col•laborador, fins que va ser cooptat com a membre d’aquest. A partir de la primavera de 1960, Solé Tura i Vicens treballen en el Comitè Executiu ocupant-se de les qüestions de la cultura catalana, dels intel•lectuals i dels estudiants.
D’aquesta manera comença la creació del Fons Personal de Francesc Vicens, PSUC 1955-1964, que es composa dels informes que arribaven al Comitè Executiu per a ésser discutits. Són informes de tota mena:
• Informes sobre la situació política.
• Informes d’organització enviats des de les diferents poblacions de Catalunya on hi havia organització del PSUC.
• Informes sobre la conflictivitat als centres de treball.
• Informes sobre els intel•lectuals i estudiants.
• Informes enviats des de les presons donant notícia de com s’havien produït les diferents caigudes.
• Informes referents a les gestions realitzades pels advocats i les famílies dels presos.
• Informes obre com es repartien els ajuts a les famílies dels presos.
• Informes enviats per diferents militants sobre una mateixa acció.
• Informes de militants sobre el cost de la vida a diferents poblacions de Catalunya.
• Informes sobre les condicions de vida de la població a diferents poblacions de Catalunya.
• Relacions amb altres forces polítiques antifranquistes.
o Actes de les reunions
o Declaracions.
o Manifestos.
• Relacions amb sectors de l’església.
Informes, en definitiva, sobre tot el que se li podia acudir a un militant del PSUC que podia interessar a la seva direcció per al seu treball. Molts d’aquests documents són xifrats, però es guarda la clau que permet interpretar de qui o de què s’està parlant. També força d’aquests informes porten al marge superior esquerra l’anotació «Enviat per a REI», és a dir eren les informacions que els militants enviaven donant compte de les activitats antifranquistes desenvolupades a Catalunya, per tal que la Pirenaica els radiés
Durant les reunions, Francesc Vicens, tenia el costum de prendre apunts de les diferents intervencions i això constitueix una altre valuosa informació sobre la que no hi ha cap més notícia que les seves àmplies notes manuscrites.
Cal assenyalar també l’important fons d’arxiu de la gestació i desenvolupament dels primers quatre anys de la revista Horitzons/Nous Horitzons, amb detall dels seus col•laboradors. La primavera del 1960 el Comitè Executiu encarregà a Francesc Vicens la confecció d'una revista cultural i política que fos l'expressió de les forces de progrés de Catalunya. Nous Horitzons (els primers quatre números Horitzons) tenia com a precedent immediat la publicació entre 1957-1960 de Quaderns de Cultura Catalana impulsada pel Comitè d'intel•lectuals del PSUC i coordinada per Josep Fontana. Possiblement, la recent aparició de Serra d'Or serví d'estímul a la direcció del PSUC per impulsar una publicació que, des de l'esquerra, disputés l'hegemonia cultural sobre el creixent sentiment nacional català.
L’arxiu conté també tots els exemplars de la premsa, tant del PSUC com del PCE, del període que Vicens passà a l’Executiu del PSUC.
Francesc Vicens explica com va anar constituint el seu arxiu: «Vull explicar-te com treballava el Comitè Executiu. El Comitè Executiu treballava en reunions que tenien lloc un cop per setmana, alguna vegada dos cops per setmana però no era normal. Aquestes reunions tenien lloc a cases de camarades que vivien legalment a París amb la seva família, tenien un domicili legal i treballaven com treballadors residents. Eren sempre domicilis situats a la banlieu, a la banlieu Nord o a la banlieu est, és dir St. Denis, Stens, La Courneuve, Bobigny, Vincennes i alguna vegada cap al sud a Ivry però poc, és on hi havia els companys que prestaven els seus domicilis per les reunions de l'Executiu. Anàvem cadascú pel seu compte a la casa amb un horari establert, amb pocs minuts de diferència i de seguida que arribava l'últim començàvem la reunió.
Les reunions era freqüent que duressin tot el dia, de manera que dinàvem plegats a la casa on teníem la reunió. Si la dona del company no treballava ens preparava el dinar i dinàvem amb ella, s’interrompia la reunió i després del cafè continuava la reunió. Sempre d'una manera molt disciplinada aquestes reunions, eren reunions en les que s'intervenia per torns, sense interrompre'ns mai l'un a l'altre i si era necessari fer dues voltes en les intervencions, doncs fèiem dues voltes.
Aquestes intervencions sempre tenien com origen un informe presentat per algun dels membres de l'Executiu sobre la matèria de la seva competència o bé en casos de viatges aquí a Barcelona per accions concretes, el que havia fet el viatge, per exemple jo era el m'ocupava de les relacions amb altres forces polítiques, doncs al tornar a París era jo el que m'ocupava de fer l'informe de tots els contactes que hagués tingut. Quan es tractava de qüestions genèriques, situació política aquí a Catalunya, o moviments de masses, una vaga important, etc. acostumava a ser Gregori qui feia l'informe d'introducció i els demés interveníem sobre l'informe del Gregori. Aquestes reunions del CE doncs eren del CE real, que no era el formalment existent. El CE real era el López Raimundo, Roman, Ardiaca, ells tres era com si fossin el secretariat, Roman d'organització i Ardiaca de propaganda, Margarita Abril, Leonor Bornau, Arrom i jo, aquest era el CE durant tots aquests anys.
La convocatòria per les reunions tenia lloc disposant de la documentació que corresponia al que s'havia de discutir, de manera que hi havia un correu, Josep Maria Clariana, que portava a tots els membres del CE al seu domicili, gairebé diàriament o com a màxim cada 48 hores. Eren uns informes mecanografiats en paper de seda. Hi havia dues camarades, eren dones, que escrivien molt bé a màquina i transcrivien tots els documents aquests, feien sis còpies amb paper carbó. En Clariana, recollia els sis exemplars i ens donava un exemplar a cadascú, i no sols hi havia el paper seda, sinó que hi havia, també, els textos amb multicopista.»
Les ordres eren, per mesures de seguretat no s’ha d’oblidar que el PSUC era il•legal a França, destruir els informes després d’haver-los llegit i discutit, però Francesc Vicens no ho va fer. Durant els cinc anys que va ser membre del Comitè Executiu guardà tota la documentació que va arribar a les seves mans, així com les seves notes personals.
La història d’aquest Fons s’acaba al mateix temps que la de Francesc Vicens com a militant del PSUC a finals de 1964. Ell fou, junt amb Jordi Solé Tura, expulsat del PSUC amb motiu de la crisi que enfrontà el PCE entre Santiago Carrillo i Fernando Claudín.
Cap a finals de novembre de 1964, les llargues discussions entre Vicens i l’Executiu del PSUC, recollides en pàgines de notes manuscrites, s’acaben. Vicens és apartat del Comitè Executiu, després vindrà la seva expulsió del partit. «Aleshores em van enviar el Josep Maria Clariana a casa a recollir tots els materials del partit que jo tingués. Entre la meva suspensió del Comitè Executiu i la visita del Clariana van passar 3 dies, durant aquests 3 dies tot el material que jo tenia, que és el meu arxiu actualment, el vaig treure de casa i el vaig portar a casa de l'únic militant del PSUC que em va sostenir, que em va donar el seu recolzament i en el que jo tenia una confiança total. D'aquesta manera es va salvar tot el material, ell ho va guardar religiosament fins que fa uns 7 o 8 anys li vaig dir "mira m'ho emporto tot cap a Catalunya, ho guardaré a la casa de Fontanilles" »
Aquest militant que es convertí en el guardià de la documentació de l’Arxiu de Francesc Vicens era Joan Martorell. «Durant la Guerra Civil ell era un dirigent de les joventuts, va passar la frontera amb l'exèrcit de la República, de seguida va entrar a la Resistència, la Gestapo el va detenir portant una maleta plena de dinamita, el van portar al centre d'interrogatoris de Vincens i li van trencar la columna vertebral a garrotades, ara és un geperut, s'ha quedat petit així, es va quedar fotut per tota la vida. En aquesta situació el van portar al camp de concentració de Dachau un dels pitjors, va lograr sobreviure per un procediment que sembla de novel•la, a l'arribar al camp els hi feien la fitxa, una de les coses que posaven era la professió. Martorell era un home de procedència obrera va pensar "jo aquí estic perdut, passo a la càmara de gas directament" el va salvar la imaginació, perquè va dir "jo sóc barber" va pensar aquesta gent s’afaiten tots, no portaven barba els SS, i va pensar o s’afaiten ells o tenen un barber que els afaita, i quan va dir "barber" immediatament el van selecciona i el van posar en un grup separat dels demés i es va passar 2 anys i mig afaitant diàriament a tots els oficials. Després de la guerra va tornar a França, militava a les organitzacions del PSU, es va casar amb la filla d'un intel•lectual francès del PCF. El Joan Martorell va quedar separat del partit per ajudar-me a mi, ell em va guardar tots els meus papers i en gran part em va fer viure perquè clar allà jo tenia un plat a taula. Aquest home un militant realment extraordinari, va acceptar quedar-se aïllat i separat del partit per ajudar-me a mi, un tipus fantàstic.»

Carme Cebrián i Serret.

Després de ser expulsat del Partit, Francesc Vicens va continuar la seva activitat política, cultural i professional, i després de passar pel Parlament de Catalunya com a Diputat d'ERC el 1980, va 'reingressar' a ICV provenint de l'Entesa dels nacionalistes d'Esquerra. Vicens va ser regidor per Iniciativa a l'Ajuntament de Barcelona entre els anys 1991 i 1995 i membre del Consell Nacional d'ICV fins l'actualitat. 

Per saber-ne més:

La organización clandestina del PSUC en los años 50.

Enciclopèdia Catalana: Francesc Vicens

Josep Solé Barberà

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

37: JOSEP SOLÉ BARBERÀ

Josep Solé Barberà (Llívia, 1913 - Barcelona, 1988), va presidir la formació de les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC), fou membre del Comité de Milícies Antifeixistes, i jutge de primera instància de Reus i comissari polític de l'Exèrcit Popular. Va ser condemnat a mort per la República (per haver allargat uns díes un permís per un afer sentimental, posteriorment commutat x una pena de 20 anys), i també condemnat a mort per Franco el 1941. Va patir presó i desterrament a la Mancha. L'any 1958 va defensar Miguel Núñez davant el Consell de Guerra. Durant molts anys fou la veu pública del PSUC i el seu representant en els organismes unitaris. L'any 1965 esdevé membre del Comité Central del PSUC, i el 1977 va sortir elegit diputat al Congrés per Tarragona, escó que revalidaria a les eleccions de 1979 i fins el 1982. Solé Barberà esdevingué el símbol de l'advocat dels treballadors i dels represaliats del franquisme ostentant el récord de defenses (207 processos), davant el Tribunal de Orden Público. Va viure el trencament del Partit el 1982 amb incomoditat, doncs es considerava un militant 'tradicional' del PSUC, allunyat del 'prosovietisme', va romandre lleial a les sigles històriques del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

"El dia del funeral de Solé Barberà, el 5 de gener de 1988, celebrat a la parròquia de Santa Joaquima de Vedruna, les mostres de reconeixement van ser explícites. Com explica la crònica de La Vanguradia de l’endemà: «Sobre el fèretre [que havien entrat a pes Gregorio López Raimundo, l’home de la “bondat a la cara”, per dir-ho a la manera de Raimon; Rafael Ribó, Ramon Espasa i Cipriano García], hi havia, a més del crucifix, unes roses vermelles. En arribar al carrer va ser rebut amb aplaudiments pels assistents. A l’interior de l’església, completament plena, hi havia unes 500 persones, entre les quals molts “històrics” de la política catalana». Certament, entre els assistents hi havia la plèiade de personalitats que s’havien conegut entre reixes o en les reunions clandestines d’oposició al franquisme: Jordi Pujol, en aquell moment president de la Generalitat, el president del Parlament, Miquel Coll i Alentorn; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; i els consellers Josep Manuel Basàñez, Joaquim Molins, Josep Miró, Joaquim Ferrer, Oriol Badia, Agustí Bassols, Josep Laporte i Joaquim Xicoy, a més dels diputats o senadors Raimon Obiols, Lluís Armet, Justo Domínguez, Joan Colomines, Marc Aureli Vila, Jordi Maragall, Ramon Trias Fargas, Isidre Molas, Jordi Solé Tura, José Luis López Bulla. Joan Reventós i Josep Benet, entre altres. Després d’aquell funeral a Barcelona, oficiat pel monjo benedictí Marc Taxonera amb tres capellans més, l’enterrament va tenir lloc a la Secuita, d’on era originària la seva dona. Davant el panteó familiar, ens explica qui fou diputat i deixeble, Maties Vives, “el plor de la gent de la justícia […] era un “fins sempre” al mestre de tants de nosaltres; els llavis mossegats de molts pagesos davant la seva tomba, expressió de la ràbia impotent davant la mort d’un company; els punys serrats dels treballadors davant les despulles, eren reproducció del puny del Josep enlairat al cant de la Internacional, la fermesa de la Maria, el millor rebut a tots els “segadors” que l’acompanyàvem en aquells moments”.
La vida de Josep Solé i Barberà podia semblar tràgica, atès que fou condemnat a mort dues vegades —pels republicans i pels franquistes— i va passar més d’una dècada a la presó. Però les circumstàncies de la primera condemna ja demostren quin era el seu tarannà. Un cop va ser cridada a files la seva lleva, la de 1934, cessà com a jutge de Reus per incorporar-se a l’Exèrcit republicà. Va participar en diverses accions de guerra fins que un dia, quan estava de permís, no es va reincorporar al batalló del qual era comissari: “Per raons amoroses s’està a Reus més temps de l’estipulat…”, diu el sumari de la seva condemna. Sí, la República va condemnar-lo a mort, condemna que li fou commutada per vint anys de presó, quan ja era un dirigent del PSUC i un heroi de la batalla de Santa Quitèria, perquè el jove Solé es va quedar a Reus al costat de la seva promesa d’aleshores, Carmen Punyed, una germana de la qual estava casada amb Eduardo Serrano Suñer, germà de Ramón, el cunyat de Franco. Una condemna per amor en temps de guerra! La relació amb Carmen Punyed, i indirectament amb el cuñadísimo de Franco, va servir-li de molt quan, un cop acabada la guerra, va ser condemnat novament a mort, aquesta vegada pels franquistes, per la seva militància comunista. No va estalviar-li la presó ni tampoc que aquell amor de joventut s’esgotés, però va salvar-li la vida.
Josep Solé i Barberà era un home alt, de braços llargs i càlids, a qui la bonhomia se li reflectia als ulls que el gruix de les ulleres ressaltaven encara més. Era un personatge d’una vitalitat contagiosa, de verb fàcil i punyent, sense ser mai ofensiu. Va ser la veu pública dels comunistes de Catalunya a finals del franquisme. Va acceptar el repte amb decisió a pesar dels riscos: se li va prohibir exercir d’advocat, se’l va detenir i se’l va empresonar. Per això mateix el 1958 va assumir la defensa de Miguel Núñez. I per això, també, el 1969 va anar a Burgos a defensar la gent d’ETA. Per això, el més de juny de 1975 va participar en el cicle de conferències Les terceres vies a Europa que serví per presentar públicament els líders dels partits encara il·legals. Aquell cicle va ser un èxit total, fins al punt que es va haver de canviar de local per poder acollir el nombrós públic. Solé hi va representar els comunistes catalans perquè el Secretari General del partit, Gregorio López Raimundo, encara vivia en la clandestinitat.
El règim s’esfilagarsava però els riscos d’aquell moment eren evidents. La dictadura va començar a desfer-se (que no vol dir que caigués) amb la mort del general Franco. Aleshores va començar una llarga transició de la qual avui dia encara queden pendents moltes coses, sobretot la gestió de la memòria històrica. Tanmateix, la mort del dictador va obrir la porta per bastir la democràcia espanyola i catalana. El dia que feia 64 anys, el 15-J de 1977, Solé Barberà va ser elegit diputat a les Corts que es convertirien en constituents. Va repetir com a diputat el 1979. I fou un parlamentari actiu. També va participar en aquella “Comissió dels Vint” que es va reunir al Parador de les Masies de Roda, per redactar l’avantprojecte d’Estatut de Catalunya de 1978, altrament conegut com l’Estatut de Sau. Els set pares de la Constitució espanyola han tingut sempre un reconeixement especial, en canvi els redactors de la llei constitutiva catalana, per insuficient que ara ens pugui semblar, també l’haurien de tenir.
“Catalunya té un deute amb Josep Solé Barberà”, va dir Miquel Roca i Junyent el dia de la presentació de la biografia feta pel professor Andreu Mayayo Artal. L’oblit, diu el títol d’un conegut poemari de Mario Benedetti, és tanmateix ple de memòria. I la memòria, quan no esdevé venjança, és el millor antídot per combatre la impunitat i el revisionisme historiogràfic, que és el que avui propicien a Espanya algunes fundacions de pensament extremista que dirigeixen persones de posat molt agre. Josep Solé i Barberà era un home “feliç i victoriós”, per dir-ho amb paraules del seu biògraf, que al llarg dels 74 anys de vida va compaginar el compromís de viure amb la necessitat de viure, fins al punt de no recar-li el fet de combinar la defensa de presos i sindicalistes davant el TOP i la Magistratura de Treball amb la gerència d’un dels locals nocturns més coneguts de la Rambla de Barcelona, el Panams. Fou un advocat una mica anàrquic, potser perquè va començar com a passant de Josep Andreu i Abelló que també ho era, però les seves defenses van ser d’una eficàcia provada. Dels 1.407 advocats que van representar les persones jutjades pel TOP en el conjunt de l’estat, Josep Solé i Barberà fou un dels que va defensar més casos, juntament amb els també catalans Montserrat Avilés i Albert Fina (el despatx dels quals acaba de tancar fa ben poc), Luis Salvadores, Francesc Casares, Josep Maria Guasch, August Gil Matamala, Magda Oranich, Enric Leira i Agustí de Semir. L’enyorada Montserrat Roig, a qui la Comissió de Memòria Històrica de Barcelona ha decidit honorar amb un placa que es col·locarà dijous vinent al domicili on va viure, al carrer Bailèn 37, va dir de Solé Barberà «A vegades pensava que mentre hi hagués persones com Solé Barberà, aquest país semblaria una mica més habitable».
Potser és que l’advocat Solé era un home d’una pasta especial. ¿Qui, si no és un home especial i de caràcter, pot esperar a la nevera de la Model durant 157 dies l’execució de la condemna a mort marcant cada jorn en què la seva vida va estar en suspens en un calendari de l’any 1941? Al revers dels fulls anotava els noms dels companys de galeria que eren portats al patíbul, els dies que havien passat en capella i la cel·la on havien estat reclosos. L’horror, l’espera i l’esperança, tot junt en un full de calendari. Però tots el que vam conèixer Josep Solé i Barberà sabem que aquell home alt i amb bona planta era un personatge coratjós, hàbil i de vegades impertinent que sempre creava expectació. Va néixer circumstancialment a Llívia en el si d’una família de mestres d’escola i va esdevenir un cavaller de Reus per mor d’una humanitat que commovia l’ànima. Ell era també un italià frustrat, com es diu que un dia va definir els catalans. I ho era per la personalitat versallesca que tenia i pels enrevessats procediments que gastava pel salvar els seus clients, com quan per defensar Miguel Núñez va llegir sencera al tribunal que el jutjava una revista clandestina que es va treure de la butxaca i que parlava de la reconciliació nacional.
En fi, Josep Solé i Barberà era un home bo, fi en el tracte, divertit i trapella. Difícil de dominar fins i tot pels seus companys de files, dels quals va discrepar sense deixar de ser-los lleial. Era un home rialler en “Tiempos tristes —com els que descriu Rafael Alberti en un delicat poema—, feroces, de condenas a muerte/ Tiempos en que es casi un delito contemplar las flores…”. Josep Solé i Barberà va superar l’escull de les dues condemnes a mort i va delinquir tant com va poder per aconseguir contemplar les flors cada dia".
Article d'Agustí Colomines publicat a El Punt-Avui.

Josep Solé Barberà, un home 'feliç i victoriós' com el defineix Andreu mayayo, va tenir la gran satisfacció d'abolir la pena de mort com a diputat constituent el 1978, ell, que n'havia estat condemnat a dues.
L'advocat, el militant, el dirigent comunista, va ser militant del partit des de la seva fundació fins el darrer dia de la seva vida, quan aquest ja s'havia transmutat en Iniciativa, amb el suport del propi Solé Barberà, que havia entès perfectament que 'els temps, estan canviant'.

Josep Solé Barberà rebé la Creu de Sant Jordi el 1987, i 2 carrers porten el seu nom a Barcelona i Reus. 

Una biografía recupera la figura de Josep Solé Barberà.

Vikipèdia: Josep Solé Barberà.

Andreu Mayayo: 'La República también condenó a muerte a Solé Barberà'.

Ficha Congreso de los Diputados: Josep Solé Barberà.

Agustí Vilella

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

36: AGUSTÍ VILELLA

Homenatge a un gran militant.

"Ha mort a Reus Agustí Vilella, després de sofrir els estralls d'una llarga malaltia. Poc temps ha pogut gaudir de la llibertat retrobada, després d'un llarg exili a la Unió Soviètica.
Agustí Vilella, que fou un destacat militant del PSUC, potser no suscitava l'interès de les noves generacions, llevat del dels estudiosos de la història del partit, ni l'afecció en el record, com els qui foren els seus companys de lluita.
En nom de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya va participar en el Comitè d'Enllaç que va abocar a la constitució de la JSU a Catalunya i del seu Comitè Executiu, del qual va formar part.
Al juliol va participar en la lluita en defensa de la República i quan el PSUC va organitzar la columna Del Barrio en va formar part i de seguida es revelaren en ell condicions militars que el portaren a assumir el comanament al llegendari Batalló Roig, més tard d'una Brigada, i finalment d'una Divisió.
Internat després de la desfeta, ai camp de concentració de Saint Cipriaine a França, prengué la iniciativa de construir un grup, que devia fugar-se del camp, retornar al Pirineu i començar la guerrilla. Fou detingut i enviat al castell de Colliure, el centre de càstig més dur i cruel de França, on s'hi trobaven companys catalans, espanyols i de les Brigades Internacionals. La seva rebel•lia innata li valgué un tracte d'excepció, fins que pogué exiliar-se a la Unió Soviètica.
Un cop es va produir l'agressió nazi a aquest país es va incorporar, amb altres camarades del PSUC, com a voluntari a l’Exèrcit Roig i va participar en la defensa de Moscou i el Càucas. Després de la victòria contra els invasors alemanys s'incorporarà de nou a la vida activa i la seva sòlida cultura li donà accés a Ràdio Moscou en les emissores en català i també com a traductor oficial al Ministeri d'Afers Estrangers a la Unió Soviètica.
Somniava amb el retorn a Catalunya i al seu poble natal. Parlava d'avellanes i de caça i al Baix Camp amb avidesa i no podia amagar el seu disgust davant de l'estrepitós fracàs de la Unió Soviètica.
La seva malaltia i la manca de sensibilitat política col•lectiva el conduïren a un replegament d'ell mateix, amb insistència amarga.
Agustí Vilella mereix el record i l'homenatge d'un gran militant, fundador del PSUC. Els qui l'hem conegut sabem de la seva contribució a la lluita contra el feixisme, de la seva integritat i intel•ligència. Aquest homenatge el volem expressar els teus companys que queden, de la 27 Divisió, al 18è. cos de l'Exèrcit i els militants del PSUC".

Article publicat a 'Treball', número 898, any 1992, per Sebastià Piera i  Llobera

 

 

Miquel Serra Pàmies

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

35: MIQUEL SERRA PÀMIES

D’ideologia marcadament catalanista i d'esquerres, Miquel Serra i Pàmies, (Reus, 17 de gener de 1902 - Ciutat de Mèxic, 14 de juny de 1968)  va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos d'Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.

© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.

El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937, a proposta d'en Joan Comorera. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques. Miquel Serra Pàmies fou Conseller del Govern del President Companys en representació del PSUC, com també ho foren altres membres del Partit, com Joan Comorera i Soler (Economía i serveis públics), Miquel Valdés i Valdés (Treball i obres públiques), Rafael Vidiella i Franch (Dret i justícia), Pep Miret i Musté (Proveïments) i Antoni sesé i Artaso.

Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió d'Espanya. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.

Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín.

© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.

El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, per així culpabilitzar davant la Internacional Comunista el Partit Socialista Unificat d'haver abandonat la ciutat a la seva sort.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa.

Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.

Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se, argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de defensa de Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat dels càrrecs de que se l'acusaven, igualment també per en Josep del Barrio.

A Partir d'aquí, Miquel Serra Pàmies rep l'encàrrec de crear el Partit entre els exiliats a Xile. Atès que Europa era ocupada pels nazis, el viatge cap a Amèrica fou llar i penós: Vladivostok, el port més oriental de la URSS, Japó, i en vaixell fins a Los Angeles, i d'aquí a Xile. Finalment, però, Serra Pàmies va refer la seva vida a Mèxic, on també s'hi havia instal.lat una important colònia catalana de l'exili republicà. 

© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.

Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i deportar-lo. Finalment, van aconseguir, a través del Partit, documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar, estimat Josep, és que no he estat un covard.”

Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. Miquel Serra Pàmies va ser expulsat del PSUC en els anys en que el Partit vivia una deriva Stalinista. Malgrat aquest amarg tràngol, Serra Pàmies va continuar sent lleial a les seves idees catalanistes i comunistes.

En els darrers temps s'ha publicat una gran quantitat d'articles en relació a una suposada acció d'en Miquel Serra Pàmies per tal de desobeïr unes ordres de la Internacional Comunista per volar i destruïr Barcelona abans que caigués en mans dels nacionals. Segons aquesta literatura, Serra Pàmies seria una espècie d'heroi que hauria salvat la vida de centenars de milers de barcelonins que haurien mort sota les runes de milers d'edificis col.lapsats per les voladures dels túnels del metro. He de dir que en cap moment he trobat ni un sol document i ni una sola declaració o escrit d'en Miquel Serra Pàmies en aquest sentit. Així que de destruïr Barcelona, res de res. Barcelona la van destruïr i assassinar els centenars de bombardejos dels avions italians feixistes, sobre la població civil, aliats de Franco i finançats pel banquer Juan March. D'això sí que hi ha documents, i fotografíes, i memòria oral.

Miquel Serra Pàmies, comunista català del PSUC, era un defensor insubornable dels drets humans i del país que tan estimava, i és per això que va fer-se del Partit Socialista Unificat de Catalunya, la millor eina -segons el mateix Serra Pàmies- per treballar pels ideals de justícia, igualtat i llibertat.

Per saber-ne més:

Miquel Serra i Pàmies, la història d'un obli. Guillem Martí i Masana.

Miquel Serra Pàmies: 'la huida: 7 meses en Rusia'.

Vikipèdia: Miquel Serra Pàmies