Francesc Vicens Giralt

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

38: FRANCESC VICENS I GIRALT

"Francesc Vicens i Giralt va néixer a Barcelona el 19 de juny de 1927, fill d’una família de la burgesia mitjana barcelonina. Quan la guerra civil el pare, un jutge molt conservador, va haver d’amagar-se ja que per dues vegades el van anar a cercar les patrulles de control. Acabada la guerra, estudià als escolapis. Vicens defineix el noi que va entrar a la Universitat com a «un noi catòlic, amb una educació conservadora, d'una família de dretes franquista, perquè és clar la victòria de Franco per nosaltres va significar la vida, l'altre era la mort.» Però aquest estat s’acabà quan el curs 1946-47, fou apallissat pels falangistes del SEU pel sol fet de parlar en català a la Facultat de dret amb en Ramon Folch i Josep Maria Espinàs. Amb aquesta detenció als calabossos de la Universitat, Vicens descobreix «que vivia en un món que no era el que jo m'havia imaginat que era» i se li despertà la vocació política en contra del règim. Un altre fet que l’influí fou la coneixença amb Manuel Sacristán, que en aquells moments ja començava a tenir problemes amb el falangisme.
Però en aquells anys «arribar a travar relació amb la gent amb una finalitat política era no només difícil sinó una aventura perquè no sabies a on dirigir-te, però d'una manera o d'una altra jo vaig anar tractant amb intel•lectuals i professionals que tenien un cert interès per la política, però el seu interès i activitat es reduïa en fer una reunió cada 15 dies a la casa d'un d'ells per tractar de temes polítics.» I Francesc Vicens volia activitat i per això va començar a pensar «d'una forma normal vaig començar a pensar que el Partit Comunista havia d'existir en un lloc o en un altra, i que aquest sí que actuava contra Franco, la prova era que el govern de Franco, tots els ministres, Franco mateix, era "o Franco o el Comunismo" o sigui que era la idea oposada, el que jo havia de buscar, però això com es troba?». Vicens es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona el 1949.
Però un dia, cap a 1955, un dels companys del grup de discussió «va establir un contacte, no tinc una idea massa precisa, però un dels amics que assistia a les reunions per estudiar filosofia marxista, que ara és el president de l'Associació Catalana de crítics d'art, Arnau Puig, va entrar en contacte al Passeig de Sant Joan, davant de l’església de les Saleses, amb gent d'aspecte obrer que acostumaven a reunir-se a l’església per discutir coses diverses. Llavors a base del contacte aquest, doncs hi havia un militant comunista entre aquests individus d'aspecte obrer. Aquest és el que el va posar en contacte amb l’organització del partit.» I de retruc a Francesc Vicens. Pel mateix temps, Manolo Sacristán, que s’havia fet comunista a Münster, camí de Barcelona pren contacte a París amb Jorge Semprún i el PCE, que l’adrecen al PSUC i a Francesc Vicens. Ells dos, junt amb Francesc Rodón, l’esmentat Arnau Puig, i aviat, el doctor Josep Maria Jaén, formaran el nucli embrionari del que anys després esdevindrà la potent organització d’intel•lectuals i professionals del PSUC.
L’estiu de 1956 participà en el I Congrés del PSUC que se celebrà en una municipalitat propera a París. D’allí sortí amb l’encàrrec, compartit amb Sacristán, de posar en marxa l’organització d’estudiants i d’intel•lectuals. «Al tornar Sacristán i jo aquí vam tornar amb consignes concretes, Sacristán de constituir una cèl•lula d'estudiants dintre de la universitat i jo de constituir una cèl•lula de professionals post-graduats. I bueno vam treballar tan bé que quatre mesos després del Congrés del PSU jo ja estava en mans de la policia, en el sòtano de Jefatura aquí a la Via Laietana.»
Vicens, que participà activament en l’organització del boicot als tramvies de 1957 ( ), fou arrossegat per la caiguda d’Emilià Fàbregues i detingut el 26 de gener: «Mare meva, Fàbregas va entregar 6 persones que són els 6 dirigents amb els quals ell tenia contacte, entre ells jo. Però a mi em va entregar de tal manera que quan al cap de 3 dies va venir la policia a casa a les 3 de la matinada, aquesta gent és l'hora en que fan les detencions perquè és quan la tothom dorm i tenen la seguretat de trobar-lo a casa, i a més tenen la seguretat de que ningú se'n entera. Però quan van trucar el timbre a casa, jo vivia a casa dels meus pares era solter, vaig tenir la seguretat, sabia la situació en que estava, a més vivia una situació de nervis i de por horrorosa. Recordo que el dia que va venir la policia a casa, vaig estar a l'Institut Italià a veure Roma città aperta de Rossellini, figura't quina pel•lícula d'anar a veure en aquestes circumstàncies!» Va passar 28 dies a la Jefatura Superior de Policia a la Via Laietana. Ell només va rebre alguna que altra bufetada, recordem que era fill d’un jutge, però encara se li escruixeix la veu quan explica les tortures patides per altres companys que va haver de presenciar.
A la presó Model va conèixer a Joan Comorera, del que recorda la «situació física de Comorera, estava realment molt malalt, feia efecte assegut en el pati un home vell i destruït des del punt de vista de la seva salut, anava amb espardenyes perquè se l'inflaven els peus, tenia una malaltia cardíaca i no podia calçar-se sabates.» La soledat de Comorera l’impressionà profundament, i també l’orgull del vell secretari general expulsat de no haver arrossegat ningú amb ell a la presó.
Al sortir de la presó va passar un període d'inactivitat política, ja que estava pendent d'un consell de guerra i durant un temps no va tenir cap contacte orgànic amb l’organització del partit. El consell de guerra el va absoldre dels càrrecs. I després de l'absolució el primer que va fer va ser reincorporar-se a l'organització clandestina del PSUC a Barcelona. Corria ja l’any 1958, després de la caiguda de Miguel Núñez, que havia estat substituït per Carles Rebellón.
El mes de desembre de 1959 participà en el VI Congrés del PCE celebrat a Praga, però fins poder arribar a la capital Txeca, Vicens, acompanyat d’un jove camperol de Còrdova que li havien encomanat a París, va viure un viatge digne d’una novel•la de John Le Carré: «Recordo que vam agafar el tren a la Gare de l'Est i les instruccions que teníem era abandonar el tren en la primera estació de la República Democràtica i allà presentant-nos al cap de l'estació perquè allà hi hauria la policia de la RDA que ens diria com teníem que fer per continuar el nostre camí. La cosa oferia certes dificultats, perquè la última estació de la línia de tren París-Berlín a dintre de la República Federal era Gellmstet, i nosaltres teníem que baixar a l'estació següent que és després de les alambrades i la policia que és Marienbord la primera estació de la RDA, i per això calia trencar els precintos del tren perquè a Gellmsted el tren era precintat i els precintos no es treien fins a Berlín oest, o sigui tota la travessia que feia el tren per la RD la feia sense parar a cap estació i cap passatger podia baixar, però a Marienbord feia una parada de servei perquè tenia que canviar de maquinista, clar el maquinista de la RF no podia conduir un tren a través de la RDA. Nosaltres teníem que aprofitar aquesta parada de servei, els segons que paraven per canviar de maquinista, nosaltres teníem que aprofitar per sortir del tren. Li vaig explicar (al jove andalús) aquesta és l'última estació de l'Alemanya capitalista i la pròxima estació ja és l'Alemanya nostra, durant uns dos Km veuríem les alambrades del teló d'acer. Quan el tren va començar a parar perquè entràvem a l'andana de Marienborg li vaig dir "ara" i ell va agafar la seva maleta i va saltar, jo vaig saltar després. Vam baixar del tren i vam ser detinguts per la policia, ens van portar a l'edifici de l'estació i allà un oficial amb l'uniforme verd de la policia ens va dir que ens estava esperant i ens va oferir un te i el vam prendre amb gran satisfacció, perquè després de passar això no estàs mai massa tranquil perquè no saps mai com acabarà. Aquest oficial de policia ens va dir que esperéssim una mica que ens vindrien a recollir en un cotxe. I efectivament va venir un xicot jove molt simpàtic que deuria ser un quadro del PC i amb el seu cotxe ens va portar a casa seva a Marienborg on vem sopar i vam dormir, no a Marienborg a Mattienburg que és la primera ciutat de la RDA.» La resta del viatge fins a Praga el va fer, més tranquil, en avió.
El mes de gener de 1960, es produeix una caiguda en cadena del militants que havien participat en el VI Congrés del PCE. Aquesta vegada Francesc Vicens no esperà que l’anessin a detenir, sinó que passà a la clandestinitat. Ell i la seva esposa, doncs feia uns dos anys que finalment s’havia casat, després d’haver-ho d’ajornar per la seva detenció de tres anys abans. Va viure uns mesos amagant-se a cases d’amics personals i cap a finals d’abril va sortir cap a l’exili: «Vaig passar en un autobús d'aquests que feien Barcelona-Perpinyà, amb el meu autèntic passaport, perquè les instruccions que tenia del CE eren de marxar immediatament, que no em quedés més per aquí, que era un moltíssim risc.» Al mateix temps que ell i per un camí similar, també va sortir a l’exili un altre assistent al VI Congrés del PCE, Jordi Solé Tura.
Arribat a París, Francesc Vicens passà a treballar en el Comitè Executiu del PSUC com a col•laborador, fins que va ser cooptat com a membre d’aquest. A partir de la primavera de 1960, Solé Tura i Vicens treballen en el Comitè Executiu ocupant-se de les qüestions de la cultura catalana, dels intel•lectuals i dels estudiants.
D’aquesta manera comença la creació del Fons Personal de Francesc Vicens, PSUC 1955-1964, que es composa dels informes que arribaven al Comitè Executiu per a ésser discutits. Són informes de tota mena:
• Informes sobre la situació política.
• Informes d’organització enviats des de les diferents poblacions de Catalunya on hi havia organització del PSUC.
• Informes sobre la conflictivitat als centres de treball.
• Informes sobre els intel•lectuals i estudiants.
• Informes enviats des de les presons donant notícia de com s’havien produït les diferents caigudes.
• Informes referents a les gestions realitzades pels advocats i les famílies dels presos.
• Informes obre com es repartien els ajuts a les famílies dels presos.
• Informes enviats per diferents militants sobre una mateixa acció.
• Informes de militants sobre el cost de la vida a diferents poblacions de Catalunya.
• Informes sobre les condicions de vida de la població a diferents poblacions de Catalunya.
• Relacions amb altres forces polítiques antifranquistes.
o Actes de les reunions
o Declaracions.
o Manifestos.
• Relacions amb sectors de l’església.
Informes, en definitiva, sobre tot el que se li podia acudir a un militant del PSUC que podia interessar a la seva direcció per al seu treball. Molts d’aquests documents són xifrats, però es guarda la clau que permet interpretar de qui o de què s’està parlant. També força d’aquests informes porten al marge superior esquerra l’anotació «Enviat per a REI», és a dir eren les informacions que els militants enviaven donant compte de les activitats antifranquistes desenvolupades a Catalunya, per tal que la Pirenaica els radiés
Durant les reunions, Francesc Vicens, tenia el costum de prendre apunts de les diferents intervencions i això constitueix una altre valuosa informació sobre la que no hi ha cap més notícia que les seves àmplies notes manuscrites.
Cal assenyalar també l’important fons d’arxiu de la gestació i desenvolupament dels primers quatre anys de la revista Horitzons/Nous Horitzons, amb detall dels seus col•laboradors. La primavera del 1960 el Comitè Executiu encarregà a Francesc Vicens la confecció d'una revista cultural i política que fos l'expressió de les forces de progrés de Catalunya. Nous Horitzons (els primers quatre números Horitzons) tenia com a precedent immediat la publicació entre 1957-1960 de Quaderns de Cultura Catalana impulsada pel Comitè d'intel•lectuals del PSUC i coordinada per Josep Fontana. Possiblement, la recent aparició de Serra d'Or serví d'estímul a la direcció del PSUC per impulsar una publicació que, des de l'esquerra, disputés l'hegemonia cultural sobre el creixent sentiment nacional català.
L’arxiu conté també tots els exemplars de la premsa, tant del PSUC com del PCE, del període que Vicens passà a l’Executiu del PSUC.
Francesc Vicens explica com va anar constituint el seu arxiu: «Vull explicar-te com treballava el Comitè Executiu. El Comitè Executiu treballava en reunions que tenien lloc un cop per setmana, alguna vegada dos cops per setmana però no era normal. Aquestes reunions tenien lloc a cases de camarades que vivien legalment a París amb la seva família, tenien un domicili legal i treballaven com treballadors residents. Eren sempre domicilis situats a la banlieu, a la banlieu Nord o a la banlieu est, és dir St. Denis, Stens, La Courneuve, Bobigny, Vincennes i alguna vegada cap al sud a Ivry però poc, és on hi havia els companys que prestaven els seus domicilis per les reunions de l'Executiu. Anàvem cadascú pel seu compte a la casa amb un horari establert, amb pocs minuts de diferència i de seguida que arribava l'últim començàvem la reunió.
Les reunions era freqüent que duressin tot el dia, de manera que dinàvem plegats a la casa on teníem la reunió. Si la dona del company no treballava ens preparava el dinar i dinàvem amb ella, s’interrompia la reunió i després del cafè continuava la reunió. Sempre d'una manera molt disciplinada aquestes reunions, eren reunions en les que s'intervenia per torns, sense interrompre'ns mai l'un a l'altre i si era necessari fer dues voltes en les intervencions, doncs fèiem dues voltes.
Aquestes intervencions sempre tenien com origen un informe presentat per algun dels membres de l'Executiu sobre la matèria de la seva competència o bé en casos de viatges aquí a Barcelona per accions concretes, el que havia fet el viatge, per exemple jo era el m'ocupava de les relacions amb altres forces polítiques, doncs al tornar a París era jo el que m'ocupava de fer l'informe de tots els contactes que hagués tingut. Quan es tractava de qüestions genèriques, situació política aquí a Catalunya, o moviments de masses, una vaga important, etc. acostumava a ser Gregori qui feia l'informe d'introducció i els demés interveníem sobre l'informe del Gregori. Aquestes reunions del CE doncs eren del CE real, que no era el formalment existent. El CE real era el López Raimundo, Roman, Ardiaca, ells tres era com si fossin el secretariat, Roman d'organització i Ardiaca de propaganda, Margarita Abril, Leonor Bornau, Arrom i jo, aquest era el CE durant tots aquests anys.
La convocatòria per les reunions tenia lloc disposant de la documentació que corresponia al que s'havia de discutir, de manera que hi havia un correu, Josep Maria Clariana, que portava a tots els membres del CE al seu domicili, gairebé diàriament o com a màxim cada 48 hores. Eren uns informes mecanografiats en paper de seda. Hi havia dues camarades, eren dones, que escrivien molt bé a màquina i transcrivien tots els documents aquests, feien sis còpies amb paper carbó. En Clariana, recollia els sis exemplars i ens donava un exemplar a cadascú, i no sols hi havia el paper seda, sinó que hi havia, també, els textos amb multicopista.»
Les ordres eren, per mesures de seguretat no s’ha d’oblidar que el PSUC era il•legal a França, destruir els informes després d’haver-los llegit i discutit, però Francesc Vicens no ho va fer. Durant els cinc anys que va ser membre del Comitè Executiu guardà tota la documentació que va arribar a les seves mans, així com les seves notes personals.
La història d’aquest Fons s’acaba al mateix temps que la de Francesc Vicens com a militant del PSUC a finals de 1964. Ell fou, junt amb Jordi Solé Tura, expulsat del PSUC amb motiu de la crisi que enfrontà el PCE entre Santiago Carrillo i Fernando Claudín.
Cap a finals de novembre de 1964, les llargues discussions entre Vicens i l’Executiu del PSUC, recollides en pàgines de notes manuscrites, s’acaben. Vicens és apartat del Comitè Executiu, després vindrà la seva expulsió del partit. «Aleshores em van enviar el Josep Maria Clariana a casa a recollir tots els materials del partit que jo tingués. Entre la meva suspensió del Comitè Executiu i la visita del Clariana van passar 3 dies, durant aquests 3 dies tot el material que jo tenia, que és el meu arxiu actualment, el vaig treure de casa i el vaig portar a casa de l'únic militant del PSUC que em va sostenir, que em va donar el seu recolzament i en el que jo tenia una confiança total. D'aquesta manera es va salvar tot el material, ell ho va guardar religiosament fins que fa uns 7 o 8 anys li vaig dir "mira m'ho emporto tot cap a Catalunya, ho guardaré a la casa de Fontanilles" »
Aquest militant que es convertí en el guardià de la documentació de l’Arxiu de Francesc Vicens era Joan Martorell. «Durant la Guerra Civil ell era un dirigent de les joventuts, va passar la frontera amb l'exèrcit de la República, de seguida va entrar a la Resistència, la Gestapo el va detenir portant una maleta plena de dinamita, el van portar al centre d'interrogatoris de Vincens i li van trencar la columna vertebral a garrotades, ara és un geperut, s'ha quedat petit així, es va quedar fotut per tota la vida. En aquesta situació el van portar al camp de concentració de Dachau un dels pitjors, va lograr sobreviure per un procediment que sembla de novel•la, a l'arribar al camp els hi feien la fitxa, una de les coses que posaven era la professió. Martorell era un home de procedència obrera va pensar "jo aquí estic perdut, passo a la càmara de gas directament" el va salvar la imaginació, perquè va dir "jo sóc barber" va pensar aquesta gent s’afaiten tots, no portaven barba els SS, i va pensar o s’afaiten ells o tenen un barber que els afaita, i quan va dir "barber" immediatament el van selecciona i el van posar en un grup separat dels demés i es va passar 2 anys i mig afaitant diàriament a tots els oficials. Després de la guerra va tornar a França, militava a les organitzacions del PSU, es va casar amb la filla d'un intel•lectual francès del PCF. El Joan Martorell va quedar separat del partit per ajudar-me a mi, ell em va guardar tots els meus papers i en gran part em va fer viure perquè clar allà jo tenia un plat a taula. Aquest home un militant realment extraordinari, va acceptar quedar-se aïllat i separat del partit per ajudar-me a mi, un tipus fantàstic.»

Carme Cebrián i Serret.

Després de ser expulsat del Partit, Francesc Vicens va continuar la seva activitat política, cultural i professional, i després de passar pel Parlament de Catalunya com a Diputat d'ERC el 1980, va 'reingressar' a ICV provenint de l'Entesa dels nacionalistes d'Esquerra. Vicens va ser regidor per Iniciativa a l'Ajuntament de Barcelona entre els anys 1991 i 1995 i membre del Consell Nacional d'ICV fins l'actualitat. 

Per saber-ne més:

La organización clandestina del PSUC en los años 50.

Enciclopèdia Catalana: Francesc Vicens