Teresa Pàmies Bertran

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

27: TERESA PÀMIES I BERTRAN

Teresa Pàmies i Bertran neix a Balaguer (La Noguera, Lleida) el 8 d'octubre de l'any 1919, i mor a Granada el 13 de març de 2012 als 92 anys d'edat. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, té una formació autodidacta. Als deu anys es dedica a vendre La Batalla, la revista del Bloc Obrer i Camperol, perquè el seu pare n'era un dels dirigents. En el llibre Testament a Praga (1971), diu el següent:

"A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d'un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l'Església de l'Estat, l'escola laica i gratuïta, l'emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l'amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: –Aquí reposen les despulles d'un gran somiatruites–".

Als setze anys comença a militar al partit socialista, i als disset ja parla en un míting a la plaça monumental de Barcelona. Un any després és dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i funda, juntament amb d'altres companyes, l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). En plena Guerra Civil, dirigeix la revista de les JSUC "Juliol" i amb poc temps es converteix en un referent polític de rellevància a Catalunya; tan és així que el 25 d'abril de 1937 participa en un gran míting a la Monumental, organitzat per l'Aliança Nacional de la Dona Jove, al costat d'altres companyes com Margarida Abril, Matilde Muñoz i del President Companys, que clou l'acte de masses.

La Guerra Civil espanyola divideix la seva família. L'any 1939 s'exilia a França amb el seu pare i no torna a veure ni la seva mare ni els seus germans. Passa un temps en un camp de refugiats, treballant en granges a canvi de pa i sostre. Des de l'exili col·labora en les revistes Serra d'Or i Oriflama, i també participa amb la resistència francesa durant la II Guerra Mundial. Pàmies continuà la seva militància en el PSUC, que no abandonarà mai.

Després s'exilia a la República Dominicana, passa per Cuba i finalment a Mèxic, on fixa la seva residència i comença a estudiar periodisme a la Universidad Femenina. A mèxic hi viu durant 8 anys. L'any 1947 torna a Europa, amb 28 anys, i s'estableix a Praga on treballa de redactora i editora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga i Ràdio Pirenaica. A la capital Txeca s'hi va estar 12 anys i va fundar una família amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo; varen tenir 5 fills, un dels quals, una nena, va morir prematurament. Després continuà el seu exili a França on hi visqué 12 anys més fins que el juliol de 1971 torna a Catalunya (després de 32 anys) i inicia la seva carrera literària. Durant anys, no podia veure el seu marit que s'estava clandestinament a Barcelona, tot i viure a molt curta distància de carrers.
El seu primer llibre, Testament a Praga (1971), escrit en col·laboració amb el seu pare, és un gran èxit de crítica i de venda, i guanya el premi Josep Pla (1970) i el Crítica Serra d'Or de prosa narrativa (1972).

La seva obra és de clara tendència documental, un testimoni viu de la guerra civil i de l'exili. Com ens diu Vicenç Riera Llorca: "Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies".

Entre els llibres que escriu cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel·la Ramon Llull. També escriu llibres sobre els seus viatges arreu de l'estat espanyol, com ara Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); i novel·les com La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998), entre d'altres.

Teresa Pàmies realitza nombroses traduccions i col·laboracions en diverses publicacions periòdiques, com Tiunfo, Destino, Serra d'Or y Hogar y Moda. Al diari Avui comença a escriure-hi en els seus inicis i hi col·labora setmanalment durant més de 30 anys. A resultes d'aquestes col·laboracions, l'any 2003 publica el recull d'articles Opinió inconformista: Vuitanta-set dilluns a l'Avui. També col·labora com a tertuliana a les emissores de ràdio Ona Catalana i Catalunya Ràdio, entre d'altres. Les seves col.laboracions i articles a "Treball", "Nous Horitzons", "Mundo Obrero"  i en general la premsa i els mitjans del PSUC fou contínua durant dècades i es compten per milers. 

Teresa Pàmies era militant i dirigent de les JSUC durant la guerra (els nois se n'havien anat al front, diu) i el 1937 es fa també militant del PSUC, segurament com a reacció per la mort d'algun company a les trinxeres. En fou membre durant 75 anys, la majoria en el Partit, i també en les noves propostes en les que l'històric PSUC es transfigurava, com Iniciativa per Catalunya. Les crisis viscudes directament per la militant Pàmies li deixaren empremta, però mai la van fer abandonar, ans al contrari. Així, explica, el 'pacte germano-soviètic' fou una sacsejada difícil de suportar quan les xemeneies de Dachau ja expulsaven el fum dels cossos de camarades comunistes d'arreu d'Europa; o l'excomunió de Tito, saludada amb zel pel partit i per Comorera; el conflicte armat Xina-URSS per qüestions territorials; el XXè congrés del PCUS amb la denúncia dels crims d'Stalin, la invasió militar a Txecoslovàquia o la d'Afganistàn; i també fou dolorosa la ruptura del PSUC en el Vè congrés entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics. 
Pàmies ha estat sempre 'militant de base' i des de 1971 membre activa de la seva agrupació de l'Eixample, però mai ha ostentat cap càrrec de direcció, malgrat ser la parella del secretari general i del president del Partit, situació que ha dut sempre amb discreció i enteresa.


El 1984 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi, i el 1997 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona, a proposta dels regidors del seu PSUC.
L'any 2000 Teresa Pàmies rep la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i un any més tard la seva feina com a escriptora és reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És, després de Mercè Rodoreda, la segona dona distingida amb aquest premi, i sobre això ens diu: "És una llàstima que no s'hagi premiat a més dones. És injust, però no crec que sigui premeditat. És un reflex de la nostra societat". El 2003 és guardonada amb el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, i el 2006 rep el Premi 'Manuel Vázquez Montalbán'. Des del 2011 el Centre Cívic Urgell, a Barcelona, du el nom de Centre Cultural Teresa Pàmies.

Fins al final de la seva trajectòria l'obra literària de Teresa Pàmies continua evolucionant, amb títols com L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) i Informe al difunt (2008), un llibre homenatge al seu marit, mort l'any 2007. 

A continuació, algunes de les obres de l'escriptora Teresa Pàmies:

1. La filla del pres, 1967. Novela.
2. Testament à Praga. Barcelona: Destino, 1971. Novela.
   Ganadora del III Premio Josep Pla 1970
3. Va ploure tot el dia. Barcelona: Edicions 62, 1974. Novela.
   Finalista del V Premio Prudenci Bertrana 1972
4. Quan érem capitans. Barcelona: Dopesa, 1974. Novela.
   Ganadora del Premio Joan Estelrich 0
5. Gent del meu exili. Barcelona: Galba, 1975. Novela.
6. Quan érem refugiats. Barcelona: Dopesa, 1975. Novela.
7. Si vas a París, papá.... Barcelona: Hogar del Libro, 1975. Biografía.
8. Dona de pres. Barcelona: Proa, 1975. Novela.
9. Amor clandestí. Barcelona: Galba, 1976. Novela.
10. Records de guerra i d'exili. Barcelona: Martínez Roca, 1976. Novela.
11. Romanticismo militante. Barcelona: Destino, 1976. Biografía.
12. Maig de les dones. Barcelona: Laia, 1976. Ensayo.
13. Los que se fueron. Barcelona: Martínez Roca, 1976. Biografía.
14. Crònica de la vetlla. Barcelona: Selecta, Editorial, 1976. Novela.
15. Aventura mexicana des noi. Pau: Arizpa, 1976. Novela.
16. La reraguarda republicana. Barcelona: Edicions 62, 1977. Ensayo.
17. Los niños de la guerra. Barcelona: Bruguera, 1977. Biografía.
18. Una española llamada Dolores Ibárruri (La Pasionar. Barcelona: Martínez Roca, 1977. Biografía.
19. Cròniques de nàufrags. Barcelona: Destino, 1977. Novela.
20. Romanticismo militante. Barcelona: Galba, 1977. Ensayo.
21. Aquell vellet gentil i pulcre. Palma de Mallorca: Moll, 1978. Novela.
22. Vacances aragoneses. Barcelona: Destino, 1979. Libro de viajes.
23. Testamento en Praga. Barcelona: Destino, 1980. Novela.
24. Busque-me a Granada. Barcelona: Destino, 1980. Libro de viajes.
25. La mujer después de los cuarenta años. Desconocida: Europa-América, Publicaciones, 1980. Ensayo.
26. Memòria dels morts. Barcelona: Planeta, 1981. Novela.
27. Memoria de los muertos. Barcelona: Planeta, 1981. Novela.
28. Matins de l'Aran. Barcelona: Portic, 1982. Libro de viajes.
29. Rosalia no hi era. Barcelona: Destino, 1982. Libro de viajes.
30. Opinió de dona. Barcelona: Edicions 62, 1983. Ensayo.
31. Massa tard per a Cèlia. Barcelona: Destino, 1984. Novela.
32. Cartes al fill recluta. Barcelona: Portic, 1984. Novela.
33. Camarera de cinco estrellas. Barcelona: Hymsa, Grupo Editorial, 1984. Novela.
34. Obras selectas inéditas. Barcelona: Dopesa, 1985. Miscelánea.
35. La chivata. Barcelona: Planeta, 1986. Novela.
36. Segrets amb filipina. Barcelona: Destino, 1986. Novela.
37. Mascles no masclistes. Santafé de Bogotá: Plaza y Janés Colombia, 1987. Novela.
38. Praga. Barcelona: Destino, 1987. Libro de viajes.
39. Rebelión de viejas. Barcelona: La Sal, 1989. Novela.
40. La primavera de l'àvia. Barcelona: Destino, 1989. Novela.
41. Jardí enfonsat (viatge a Castella-Lleó). Barcelona: Destino, 1992. Libro de viajes.
    Ganadora del I Premio Institució de les Lletres Catalanes 1995
42. Coses de la vida : a ritme de bolero. Barcelona: Empúries, 1993. Ensayo.
43. La Noguera. Barcelona: Dissenys Culturals, S.L., 1994. Guía.
44. Nadal a Porto. Barcelona: Empúries, 1994. Novela.
45. La filla del gudari. Barcelona: Empúries, 1997. Novela.
46. La vida amb cançó : cròniques radiofòniques. Barcelona:Empúries, 1999. Novela.
47. Cròniques de comiat. Barcelona: Empúries, 2000. Artículos.

Per saber-ne més:

Teresa Pàmies i Ràdio Pirenaica

Escritoras: Teresa Pàmies Bertràn

Teresa Pàmies. El País.

Corpus literari: Teresa Pàmies

Muere teresa Pàmies. La Vanguardia