Joan Hernández Lizán

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

24: JOAN HERNÁNDEZ LIZÁN

Joan Hernández Lizán era comunista, del PSUC. Havia nascut el 1911 al Palmar (Múrcia) i aviat es va traslladar a treballar a Barcelona. Era peixater i vivia a Santa Coloma de Gramenet. Després de participar activament a la Guerra Civil en diferents fronts, el 1939 surt cap a l'exili a França, on aviat participa en les activitats dels maquis en la Resistència. El desembre de 1944 travessa la frontera amb el Grup d'en Francesc Serrat i participa en nombrosos atacs i sabotatges. El seu grup forma part de la 204 Divisió de l'AGE (Agrupación de Guerrilleros Españoles), i també de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, impulsada pel PSUC.
Arrel de la detenció i caiguda del grup és empresonat, jutjat a primers de febrer de 1946 pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo i condemnat a mort juntament amb 3 companys més: Manuel Donaire Moreno, de 35 anys, Joan Arévalo Gallardo, de 27 anys, i Francesc Serrat Pujolar, de 23 anys. En el moment de l'execució, el 25 de febrer de 1946, el peixater murcià de Santa Coloma de Gramenet i Maquis comunista combatent contra el nazi-feixisme Joan Hernández Lizán, tenia 35 anys.
Val a dir que a altres 3 membres del Grup Guerriller d'en Joan Hernández Lizán que també foren condemnats a mort en el mateix Consell de Guerra, Josep Travé, Joan Fortuny i Eduard Segrià Domènech, els hi fou commutada la sentència de mort per una condemna perpètua.

Per saber-ne més:

Los de la sierra.

Colomencs executats al Camp de la Bota.

ICV ret homenatge als executats del PSUC.

Ramón Mercader del Río

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

23: RAMÓN MERCADER 

La història del PSUC és plena de militants que en la lluita per la defensa dels valors de la Llibertat, la Justícia social, la Democràcia, la República i el Socialisme, hi van perdre la llibertat, la salut o la vida. Anys de presó, exili, tortures, clandestinitat, represió, mort i misèria. Anys de llum i dignitat enmig de la foscor. La història, però, conté també capítols amargs; històries de militants que en algun moment ho van ser i que amb les seves accions han embrutat un patrimoni històric inversemblant, colossal. N'hi ha més d'un i més de dos; son producte d'un temps i d'unes circumstàncies molt concretes. Sovint s'ha remarcat el valor doble de l'heroïcitat dels militants del partit: entre Franco i Stalin, entre l'espasa i la paret. Enmig de la represió sanguinària del feixisme triomfant a Espanya, i el dogmatisme estalinista guardià de les essències del comunisme. Molts militants hagueren de dur el pès del combat contra Franco havent sent expulsats del Partit per sospites de deslleialtat envers les directrius que emanàven de Moscou. La fe totalitària no és la que tanca els ulls davant una ideologia, sinó la que segueix fidelment els passos del profeta. I Stalin va ser l'últim profeta europeu. Un temps terrible, de plom i de por, d'ombres i de sospites; delacions i assassinats ordenats pel mateix partit. Terrible. Ramón Mercader del Río, l'assassí del piolet, és un exemple de militant no il.lustre. Veiem-lo:

En Ramon Mercader va viure una vida de novel·la. Mundialment famós per ser l’assassí de Trotski, la història d’en Ramon Mercader no s’entén sense contextualitzar a fons el temps, l’espai i les relacions familiars que li va tocar viure. Convé remarcar que la seva mare era només dinou anys més gran que en Ramon i que sempre  van mantenir una estranya i (gairebé) patològica relació maternofilial.
En Jaume Ramon Mercader del Río Hernández (conegut popularment com a Ramon Mercader) va néixer a Barcelona l’any 1913, fill del matrimoni entre la revolucionaria comunista cubana  Eustaquia María Caridad del Río Hernández i el català Pau Mercader i Marina, que van tenir cinc fills entre 1911 i 1921.

La cubana Caridad del Río Hernández, la mare de Ramón Mercader.

De ben petit, en Ramon va marxar a viure a França amb la seva mare Caridad i els seus quatre germans, després que els seus pares trenquessin la seva relació amorosa. La Caridad, provinent d’una rica família cubana establerta a Barcelona uns anys abans i casada amb en Pau Mercader, provinent de la burgesia barcelonina, anà radicalitzant el seu ideari polític fins al punt de trencar el seu matrimoni i marxar a França.  El jove Ramon va aprendre a parlar el francès i el castellà (a més del català) com a llengües maternes, al viure al país gal els primers setze anys de la seva vida.
El 1929 en Ramon va tornar a Barcelona, la seva ciutat natal, on ben aviat va connectar amb els cercles marxistes i filo-soviètics de la ciutat comtal, per bé que va mantenir-se durant uns quants anys amb un peu a cada cantó dels Pirineus. La seva germana Montserrat, sense anar més lluny, arribà a ser un càrrec important del Partit Socialista Francès durant els anys del Front Popular.
Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’any 1936, en Ramon Mercader va optar per posar-se al servei del partit comunista hegemònic en aquell moment a Catalunya, el PSUC, per combatre el feixisme, al igual que el seu germà gran Pau Mercader, que va morir en acció armada durant la defensa de Madrid. El propi Ramon fou ferit a Osca durant els primers mesos de la guerra al capdavant d’un batalló de milicians del PSUC (Juliol-Agost de 1936).

En Ramon Mercader al front d'Osca l'estiu de 1936.

L’orientació filo-soviètica d’en Ramon (inculcat per la seva mare Caridad), les ferides de guerra patides al seu braç i el seu domini nadiu del francès i el castellà va facilitar que els serveis secrets soviètics (la temible NKVD) el reclutessin per combatre els focus i grups crítics amb la direcció de Iosif Stalin al capdavant de la Unió Soviètica tant a Espanya com a França. La última peça de l’engranatge va ser la relació afectiva de la seva mare, Caridad Mercader, amb l’agent de la NKVD i home de confiança de Bèria, en Leonid Eitington. El jove Ramon Mercader (que llavors tenia uns 23 anys) s’havia convertit en un membre dels serveis secrets soviètics.
Durant la Guerra Civil en Ramon Mercader va marxar a Paris amb una missió concreta: infiltrar-se en els cercles trotskistes per tal d’apropar-se a la figura de Lev Trotski, considerat un traïdor i un element subversiu per part del Kremlin.
L’any 1938 a la capital francesa en Ramon Mercader va fer-se passar per un estudiant belga de la Sorbonne anomenat Jacques Mornard, suposat fill d’un diplomàtic belga. A la Sorbona en Mercader va conèixer a la americana Sylvia Ageloff, assistent personal de Trotski i que estava temporalment a la capital gala. La feina de Mercader començava a donar els seus fruits: l’any 1939 va ser nomenat membre de la Quarta Internacional (contrària a la tercera, encapçalada per la Unió Soviètica).

La senyoreta Sylvia Ageloff, seduida per en Mercader per arribar a contactar amb Lev Trotski.

El setembre de 1939 la senyoreta Ageloff va tornar al seu Brooklyn natal, i en aquesta ocasió, ho va fer acompanyada de Ramon Mercader, amb qui mantenia algun tipus de relació personal afectiva. Als Estats Units, en Mercader es va fer passar per un ciutadà Canadenc francòfon anomenat Frank Jackson, tot aprofitant el passaport d’un combatent canadenc de les Brigades Internacionals. En Mercader va explicar-li a la seva companya que aquest canvi d’identitat tenia la finalitat d’evitar ser cridat a files per l’exèrcit belga durant la Segona Guerra Mundial.
Al mes d’octubre d’aquell 1939 en Mercader es va traslladar a Ciutat de Mèxic, ciutat on s’hi exiliava Lev Trotski, i va utilitzar a la senyoreta Ageloff per tal d’accedir-hi tot presentant-se com un gran admirador i seguidor de les seves idees. Durant la seva estança a Mèxic en Ramon va reunir-se de nou amb la seva mare Caridad i el seu enllaç de la NKVD i alhora company sentimental de la mare revolucionària, Leonid Eitingon.
A Mèxic en Mercader va guanyar-se la confiança dels cercles Trotskistes i va començar a guanyar-se la confiança del cercle més íntim del líder rus. Aprofitant aquest fet, en Mercader va sol·licitar una reunió en privat amb el propi Trotski sota el pretext de consultar-li un seguit de documents. Després d’un temps, el propi Trotski va accedir a rebre’l a casa seva el 20 d’agost de 1940.
Mercader va anar a la seva cita amb Trotski acompanyat de la seva mare i d’en Eitingon. El pla era senzill: desplaçar-se a la casa que Trotski tenia a Coyoacán (al sud de la capital asteca), infiltrar-se en el despatx de Trotski, eliminar-lo sense cridar massa l’atenció i fugir de la seva finca en un cotxe on l’esperaven la seva mare i l’enllaç soviètic.
Tot anava segons el pla i en Trotski va rebre a Mercader al seu despatx. Amb l’excusa de consultar amb més llum els documents que en Mercader li havia portat, el líder rus va aproximar-se a la finestra del seu despatx, i quan aquest li va girar l’esquena, en Ramon Mercader li va clavar un cop sec al cap amb un piolet de muntanya. Els crit de dolor de Trotski van ser espectaculars (el propi Mercader va afirmar que mai fou capaç d’oblidar-ho), per bé que l’estocada no va ser mortal, i de fet, el líder rus no va arribar a perdre la consciència.
Alertats pels crits de dolor i l’enrenou procedent del despatx, els guardes personals de Trotski van entrar a la cambra i al veure l’escena, van llençar-se sobre en Mercader, per bé que el propi Trotski, encara conscient, va exclamar: “No el mateu! Aquest home té una història que explicar!”. Mentrestant, a les afores de la finca, el cotxe ocupat per la Caridad i en Eitingon va marxar del lloc dels fets sense esperar la tornada d’en Ramon Mercader.
Malferit, en Trotski fou enviat a un hospital, on va morir al dia següent a causa de greus lesions cerebrals i una abundant pèrdua de sang. Al conèixer els fets, la senyoreta Sylvia Ageloff va intentar suïcidar-se.

En Trotski, ferit de mort a l'hospital després de l'acció de Mercader.

Ramón Mercader, àlies “Jacques Monard”, fou detingut per les autoritats mexicanes i posteriorment condemnat per assassinat a vint anys de presó. Malgrat els dubtes sobre la seva veritable identitat, no fou fins a l'agost del 1953 que es va saber la seva veritable identitat arran que les empremtes dactilars foren contrastades amb les empremtes de Ramon Mercader d'un empresonament que havia sofert a València abans de la Guerra Civil.

Va sortir de la presó l'any 1960, d'on viatjà a Cuba per traslladar-se a Txecoslovàquia, i més tard a laUnió Soviètica, on fou condecorat amb el títol d'Heroi de la Unió Soviètica el 1961. S'instal·là aCuba i hi treballà per al govern de Fidel Castro on va morir el 18 d'octubre del 1978 a causa d'un càncer ossi. Va ser traslladat a Moscou, on va ser enterrat amb el nom de Ramon Ivànovitx López (Рамон Иванович Лопес), al cementiri de Kuntsevo i on disposa d'un lloc d'honor al museu dedicat al KBG. 

El 1977 va demanar-li a Santiago Carrillo que volia tornar a Espanya però aquest li va demanar que primer edités les seves memòries deixant clar qui li havia encarregat el crim. Ramón Mercader, lleial fins l'últim dia a Stalin mai ho va fer, i mai va tornar a Barcelona. Va morir a Cuba l'octubre de 1978. 

Per saber-ne més: 

Notícia Ramón Mercader El País.

Ramón Mercader. Diari Clarín.

Ramón Mercader: El Mundo

Notícia a Cuba

Caridad del Río: la mare

Entrevista a Mercader.

Sin Permiso: 'El sicario de Stalin que tenia perros'. ermiso.info/textos/el-sicario-de-stalin-que-tena-perros

Joan Arévalo Gallardo

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

22: JOAN ARÉVALO GALLARDO

Joan Arévalo Gallardo. Nació en Barcelona el año 1917; vecino de Barcelona. Carpintero de profesión. Militante de las JSUC primero y del PSUC después, formó parte de uno de los primeros grupos de la Agrupación Guerrillera de Cataluña puesta en marcha por el PSUC, el dirigido por Francesc Serrat “Cisquet”, representante de Joventut Combatent, rama juvenil de UNE en la 204ª División de la Agrupación de Guerrilleros Españoles. El 19 de diciembre de 1944 pasaron a España por los Pirineos gerundenses para preparar la “insurrección nacional”. Autor material de la muerte del falangista Camilo Morales Cortés, el 4 de marzo de 1945 en la carretera que une Ulldemolins (Tarragona) con la Pobla de la Granadella (Lleida), y de otras acciones armadas y sabotages. Detenido en junio de 1945, junto con otros Maquis del PSUC ingresó en la cárcel Modelo de Barcelona el 8 de julio de 1945. Juzgado por un Tribunal Militar el 1 de febrero de 1946 (Procedimiento SO 33830, TMTT 60511. Filiación: PSUC; acusación: robo a mano armada, rebelión y bandidaje ), siendo fusilado la madrugada del 25 de febrero de 1946 junto a “Cisquet”, Juan Hernández Lizán y Manuel Donaire Moreno. 
De la ejecución fueron testigos forzados más de 400 soldados de reemplazo a los que se obligó a formar en la arena de la playa y presenciar la escena.
Los cuerpos de los ejecutados fueron enterrados en un descampado fuera del Cementerio de Montjuïc, con una botella de vidrio atada a los pies con un papel y su nombre dentro. Ese basurero es actualmente el 'Fossar de la Pedrera', está dentro del recinto funerario y cada més de febrero, Dirección y militantes del PSUC y de ICV rinden homenaje a los camaradas que entregaron su vida por un mundo mejor. 

                    Presos formant en una galería de la Presó Model. 1945

Per saber-ne més:

Los de la Sierra

Informació Tribunal Militar

Manuel Donaire Moreno

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS. 

21: MANUEL DONAIRE MORENO.

 

 

Manuel Donaire Moreno, jornaler i ferrer; comunista, membre del PSUC (La Atalalla, minas de Riotinto, Huelva, 1911- Camp de la Bota, Barcelona, 25 de febrer de 1946).
Després de la caiguda de la direcció del PSUC de l'interior el 1940, la direcció del partit a França decidí enviar-lo a Barcelona amb l'objectiu de muntar una altra vegada una nova estructura organitzativa. Membre del Comité Executiu de l'interior del PSUC, en fou secretari d'organització. Detingut el setembre de 1941, amb altres companys, mantingué la militància a la presó Model, on s'hi amuntegaven més de 5.000 presos, uns 500 dels quals eren membres del PSUC, partit que hi tenia organització interna pròpia. Donat que les presons estaven abarrotades, alguns presos havien de fer tasques administratives i de neteja. Així, Josep Solé Barberà, per exemple, va aconseguir editar alguns números de 'Treball' des de la impremta de la pròpia presó, on s'editaven els butlletins de Falange Española. El 20 de juny de 1943, Manuel Donaire s'escapa de la Model juntament amb Albert Assa i Antoni Pardinilla, sortint per la porta principal amb un document falsificat de presó atenuada. En sortir marxa cap a França però torna novament el juny de 1944 i s'incorpora a un grup guerriller del PSUC format pel mateix Manuel Donaire Moreno i Francesc Serrat Pujolar 'Cisquet', Joan Arévalo Gallardo, Joan Fortuny, Eduard Segrià Domènec i Joan Travé. Inicialment actúen a la Garrotxa, però la pressió de la Guàrdia Civil és molt dura i baixen fins a la zona de Manlleu, St. Hipòlit de Voltregà i Aiguafreda, on duen a terme diferents accions de sabotatge. També s'instalen un temps a les muntanyes de Tarragona, on fan un cop mediàticament molt potent i que desconcertà el Règim franquista: l'assassinat del Cap de Falange Espanyola a Reus el divendres Sant en plena Processó del Silenci.
A principis de 1945 la direcció del partit decideix transferir el Grup de Serrat i Donaire a Barcelona per reforçar la guerrilla urbana, però no duren gaire temps. Després de l'atracament a l'Hotel Magòria de la capital catalana, són detinguts, torturats i empresonats. La caiguda d'aquests guerrillers va anar acompanyada de nombroses detencions de membres del partit.
A primers de febrer de 1946 se celebra el Consell de Guerra i se sentencíen 4 condemnes a mort que són executades la matinada del 25 de febrer de 1946 al Camp de la Bota de Barcelona.
Juntament amb Manuel Donaire Moreno, de 35 anys, aquell 25 de febrer varen ser afusellats acusats de delictes de 'comunisme', rebelió i bandidatge els també membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Francesc Serrat Pujolar (22 anys), Joan Arévalo Gallardo (27 anys), i Joan Hernández Lizán, de 35 anys.

Per saber-ne més:

Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans.

Mort al Camp de la Bota

Todos los nombres: Manuel Donaire Moreno

Jaume Girabau Esteve

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

20: JAUME GIRABAU ESTEVE

                                              Jaume Girabau i Esteve

Jaume Girabau i Esteve (Sabadell, 22 d'abril de 1914 - Madrid, 21 de gener de 1942) fou un militant comunista català, membre del PSUC, executat per la dictadura franquista.

Va fer els estudis primaris a l'escola del pedagog i destacat sindicalista Ricard Fornells i completà la formació a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis. Treballador del tèxtil, s'afilià al Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil, de la Federació Local de Sindicats de sabadell, que lideraven Josep Moix, Miquel Bertran, Josep Rosas i Jaume Camps Illa i, a l'inici dels anys 30, ingressà a les Joventuts Comunistes de Catalunya. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1934, Girabau, amb altres companys sabadellencs que havien participat en la revolta, va ser empresonat al vaixell-presó Uruguai juntament amb altres 2.400 presos més, inclòs el Govern complet de Catalunya, amb el President Companys i el Conseller d'Economía Joan Comorera entre d'altres. Alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, va participar en el procés constituent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s'incorporà al Partit Socialista Unificat de Catalunya el 1936. Declarada la Guerra Civil, es va incorporar a l'expedició que tractava d'alliberar Mallorca dels revoltats feixistes al comandament del capità Alberto Bayo Giroud. Després va lluitar al front d'Aragó i va ser comissari de la 30a Divisió.
Va passar a França al final de la guerra i es traslladà després a Cuba.  El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per reforçar a Isidoro Diéguez Dueñas i el seu grup: Jesús Larrañaga, Eladio Rodríguez, Francisco Barreiro Barciela i Manuel Asarte Imaz. Havien estat enviats a Espanya per Jesús Monzón Reparaz, exgovernador civil republicà d'Alacant, qui va reorganitzar a França el PCE i un exèrcit de guerrillers espanyols format per antics militars lleials a la República, exguàrdies d'assalt i guerrillers comunistes a les zones ocupades per lluitar contra el nazisme. Aquests guerrillers espanyols varen alliberar 18 Departaments francesos l'estiu de 1944. A França eren herois reconeguts, però per Franco eren una amenaça al seu poder.
Monzón va organitzar la invasió comunista a la Vall d'Aràn la tardor de 1944. Fou frenat per almenys 10 Divisions de l'Exèrcit de Franco a càrrec de 3 capitans generals: Moscardó, Yagüe i Monasterio. La invasió va fracassar i el mateix Santiago carrillo n'ordenà la retirada el 22 d'octubre. Molts membres del PSUC varen participar en aquesta acció.


Tots els militants comunistes enviats per reorganitzar el Partit arribats a Lisboa en vaixell via Cuba, van ser detinguts per la policia portuguesa i lliurats a les autoritats franquistes; en cercles dels presos comunistes es parlava que la causa d'aquesta caiguda hauria estat una delació d'un infiltrat a l'estructura americana del PCE. Jaume Girabau i Esteve va ser jutjat en un Consell de Guerra (causa nº 108289, lligall 7519) pel 'Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo', condemnat a mort i executat el 21 de gener de 1942 al costat de 7 camarades més: Isidoro Diéguez Dueñas, Jesús Larrañaga Churruca, Manuel Asarte Imaz, Joaquin Valverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro barciela i Eladio Rodríguez González. Tenia 27 anys.

Posteriorment, altres membres del PSUC organitzaren la Brigada Guerrillera Jaume Girabau, en honor al company assassinat. Numen Mestres en fou el seu Cap.

Jaume Girabau té una plaça que duu el seu nom a la seva ciutat natal, Sabadell; aquesta inclusió en el nomenclàtor de la capital vallesana la va dur a terme molts anys més tard un camarada d'en jaume Girabau: l'alcalde comunista de Sabadell, Antoni Farrés Sabaté.

Jaume Girabau, com la resta de militants executats i assassinats pel franquisme, és recordat cada 17 de febrer en el cementiri de Montjuïc per la militància i la direcció d'ICV, una de les branques -potser la principal- del gran arbre que fou el PSUC. 

Per saber-ne més:

Fitxa encausat Jaume Girabau

Testimoni Maria Salvo.

Lluís Fernández 'Roca'

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

19: LLUIS FERNÀNDEZ 'ROCA'.

Lluís Fernàndez, conegut com en 'Roca' en els temps de la clandestinitat més tenebrosa -1939 i primers anys 40s-, fou un dels dirigents de la Delegació del Comité Central del PSUC a l'interior després de la caiguda de l'anterior, la que formàven Pardinilla, Donaire i Assa.
Vicente Peñarroya, Lluís Fernàndez 'Roca', Ramón Oró i Angela Santamaria constituïren la nova direcció que substituïa a l'anterior, detinguda i empresonada. Tots ells sospitaven de l'enllaç enviat des de França per Olaso, que pensaven que podria tractar-se d'un infiltrat de la policía. Així ho creien la Teresa Hernández i l'Alejandro matos, el ferroviari secretari general del PSUC a Barcelona assassinat a Jefatura. L'atmòsfera de la delació i l'ombra de la sospita era molt present en l'activitat clandestina dels anys de plom de la postguerra. La detenció de Ramón Oró va desencadenar la caiguda del grup de Lleida (amb en Fèlix Monge i Joan Carulla), i el de Reus (amb l'Àngel Olaya al capdavant), i va deixar molt compromesos a Peñarroya i 'Roca', objectiu prioritari del Comissari Polo i els seus homes. 2 mesos després, la caiguda s'amplía a Barcelona i especialment a la direcció de les JSUC, l'aparell d'impressió i altres membres de la delegació, entre els quals Lluís Fernàndez 'Roca' que n'era el responsable d'organització. Un dels detinguts fou en Josep Fornells, secretari general de les JSUC (que era el company sentimental de Soledad Real, militant també de les JSUC). L'acarnissament del Comissari Polo i els seus 'Gestapos' fou tal que Josep Fornells va morir a 'Jefatura' al cap de 3 díes.
Lluís Fernàndez 'Roca', anava caminant pel carrer Pelai de Barcelona (agost de 1942) per assistir a una cita del partit quan va veure alguna cosa que no li va agradar. En l'intent de fugida i per tal de desorientar al policía que el seguía, va voler pujar a un tramvia però va caure sota les rodes del vehicle en marxa, situació que li va causar la mort. Les circumstàncies son extranyes, atès que els companys d'en Roca diuen que fou empès sota el tramvia per un altre policia que hi anava a dins. Fora com fos, el cert és que l'organització del PSUC a l'interior tornà a quedar molt debilitada, però només per poc temps, perquè les organitzacions de Manresa, Reus, Tarragona i Barcelona tornaren a posar-se en funcionament amb altres companys, esdevenint novament un malson per l'aparell repressor del Règim.
Lluís Fernández 'Roca', un dels artífex de la creació de les JSUC, fou un militant compromès i disciplinat que quan va haver d'anar-se'n a l'exili el 1939 fou reclòs per les autoritats franceses al castell-fortalesa de Cotlliure, una autèntica presó especial per dirigents comunistes espanyols considerats 'perillosos' pel Govern francès. Del Fort de Cotlliure no se n'ha parlat massa, però el 1939 fou habilitat com a  camp de càstig per als combatents de l'exèrcit republicà espanyol, especialment pels seus quadres comunistes. Fou un lloc terrible, considerat pels propis oficials francesos com el penal més dur i denigrant del país. Allà hi anaren a parar nombrosos membres del PSU de catalunya, com el propi Lluís Fernàndez 'Roca', Miquel Valdés, Miquel Ferré, García Lago, Jaume Girabau, Pere Valverde, Manuel Trueba, Àngel Estivill, Vilella, Pere Pujol, Josep Serradell, Quílez, Brunet, Panicello, Picanyol... i tants d'altres.  
'Roca' forma part de la llarga llista de militants del partit que varen perdre la vida en les circumstàncies de la lluita i el combat contra la dictadura del General Franco. Mai va delatar a cap company i mai el varen detenir.

Per saber-ne més:

Memòries de Soledad Real.

Conferència Gregorio López Raimundo.

Tomàs Pons Albesa

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

18: TOMÀS PONS I ALBESA.

Tomàs Pons i Albesa va néixer a Barcelona el 1912 i hi va morir executat per un escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil en el Camp de la Bota el 14 de maig de 1941, juntament amb Otili Alba Polo, a l'edat de 29 anys. Era membre del PSUC i Secretari general de Socors Roig Internacional, l'organització que es dedicava a ajudar els presos i refugiats comunistes, així com a les seves famílies. SRI tenia com a membres de la seva organització a Barcelona, a més d'en Tomàs Pons, a Arturo Tomás Torres, Isabel Vicente García, Maria González Vidal i Antónia Hernández Segués.
L'activitat del Partit i les organitzacions satèlits, com SRI, era trepidant i feia anar de corcoll la policía franquista. I estem parlant de 1939, 1940, 1941... moments de màxima represió en els que el Règim feixista de Franco executava diàriament a desenes de condemnats a la pena capital.

Tomàs Pons va aconseguir moure's amb certa llibertat pels ambients falangistes arrel de posseïr un carnet fals de FE y de las JONS, que li havia proporcionat l'organització del PSUC a França, perquè tenia alguns militants infiltrats a l'estructura falangista. Pons fou un actiu activista que formà part del grup de l'Alejando matos, l'Otili Alba i la Teresa Hernández, militants del PSUC que organitzaren i dugueren a terme desenes d'accions de sabotatge i propaganda contra la Dictadura.

A primers de febrer de 1941 es produeixen unes primeres detencions que encadenen una caiguda de 40 militants. En el Consell de Guerra Sumaríssim dut a terme pel Tribunal Militar tercer (causa 21062 de Barcelona), es demanen 5 condemnes a mort: Tomàs Pons, Otili Alba, Joaquin Navas, Julio Montes y teresa Hernández, 12 condemnes a 30 anys i la resta (fins a 45) condemnes d'entre 12 i 30 anys. Finalment 3 de les sentències a mort foren commutades i Tomàs Pons Albesa i Otili Alba Polo foren afusellats la matinada del 14 de maig de 1941 en el Camp de la Bota a Barcelona, amb el so de fons de les ones del mar, els seus cants revolucionaris, visques al PSUC, La URSS i la República i el so dels trets disparats pels Guàrdies Civils. En aquesta 'caiguda de militants', cal afegir-hi la mort d'Alejandro Matos Herrero, el Secretari general del PSUC a l'interior, mort d'un tret a l'esquena i dels cops de culata al cap quan intentava escapolir-se de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, prop de l'actual plaça de Francesc Macià.

Aquestes 3 morts, i moltes d'altres foren un dels primers tributs de sang de la resistència del PSUC a la dictadura franquista. En vingueren molts més.

Per saber-ne més:

Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes.

Memòries de Soledad Real

Consells de Guerra Sumaríssims a Catalunya. Tomàs POns, pàgina 187

Alejandro Matos Herrero

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

17: ALEJANDRO MATOS HERRERO.

Alejandro Matos Herrero fou un militant del PCE que va intentar fugir cap a França poc després d'acabar la Guerra Civil. En el seu camí -clandestí- cap a l'exili va trobar-se a Barcelona a un antic company de partit amb qui havia compartit presó a valència, Daniel Núñez Rioja. Es van conjurar per quedar-se a Catalunya i contactar amb antics companys del Partit per tal de restablir una nova estructura a la ciutat. La feina donà els seus fruits i en poques setmanes ja havien sumat a l'estructura de l'organització a unes quantes desenes de militants, especialment dels procedents de les JSUC i de l'organització de Socors Roig Internacional.
A la tardor de 1939 havien contactat amb la direcció del Partit a França i ja comunicaven les diferents accions clandestines que duien a terme, que tal com recull el Tribunal Militar tercer, en la seva Causa 21062 de barcelona, eren nombroses i posaven molt nerviosos els jerarques de Falange. Fins i tot tenien planejat volar l'embassament de Camarassa per tal de crear una situació d'impacte internacional que fés actuar als països que combatíen el nazisme a Europa.
Alejandro matos fou nomenat per la Direcció del Partit a França Secretari General del Partit a l'interior, amb la següent direcció: Teresa Hernández, Secretària de finances; José Navas Arbonès: agitació i propaganda; Otili Alba Polo: organització; Julio Montes Santodomingo, secretari de masses. L'organització clandestina del PSUC a Barcelona comptava a finals de 1939 amb més de 200 militants organitzats en 20 cèl.lules de 5 membres cadascuna, 5 de les quals en empreses.
S'editava un butlletí i es feien reunions setmanals amb els Caps de cèl.lula per repartir la propaganda, enviar consignes i recollir informació. Des de França s'enviaven adreces i contactes de militants als quals poder captar. En poc temps l'organització va créixer exponencialment i hi havia contactes diaris amb els empresonats a la Model i a la Presó de dones de les Corts. Des de Socors Roig Internacionsl, que dirigía Tomàs Pons, s'enviaven ajuts als presos i als seus familiars, sempre de forma clandestina.
Una de les militants, Rosa Vives, era mecanògrafa de Falange i podia sustreure carnets del Partit Únic i del Movimiento per falsificar-los a França. Això va permetre moure's amb certa llibertat a nombrosos activistes i obtenir valuosa informació, fins que finalment es va produïr una primera detenció, la de maria Domènec, que tornava de França amb diferents cartes de la direcció del Partit per a Matos. Aquesta detenció, les tortures i la documentació incautada,  va propiciar una caiguda en cadena fins arribar a la direcció de barcelona, amb la captura d'Alejandro matos, que fou assassinat a trets a la Jefatura Superior de Policia, a la Via Laietana de Barcelona. 
El Règim, eufòric per la 'desarticulación total' del PSUC, no podia sospitar que l'endemà, 2 nous camarades - Antoni Pardinilla i Manuel Donaire- agafarien el relleu d'Alejandro matos Herrero i continuarien provocant continus maldecaps a la fèrria i sanginària estructura de l'Estat feixista.

Per saber-ne més:

Antoni Lardí i Oliver: Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes.

Otili Alba Polo

MEMÒRIA HISTÒRICA. FITXES DE MILITANTS.

16: OTILI ALBA POLO.

Otili Alba Polo (Barcelona, 1916 - Camp de la Bota, 18 de març 1941), va ser un destacat dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant els primers anys de la dictadura franquista al costat del seu secretari general a Barcelona, Alejandro Matos, mort a mans de la policía en dependències de 'Jefatura'. Contable de professió, Otili Alba es va refugiar a França després de la Guerra Civil. Nebot de Felip García 'Matas', responsable de les relacions del PSUC amb els militants reclosos en els camps. El maig de 1939 torna a Barcelona, junt amb altres joves militants seleccionats per Joaquín Olaso, amb l'objectiu de reorganitzar el Partit. Secretari d'organització del PSUC a Barcelona -amb l'Alejandro Matos 'Júlio' de Secretari General, constituïren la primera direcció a l'interior. Immediatament editen un butlletí  el primer número del qual apareix la setmana del 7 al 14 d'octubre de 1939. El primer número surt en castellà i els successius ja apareixen en català, reafirmat-se la personalitat pròpia del PSUC.
El 5 de febrer de 1940 la policia duu a terme una redada massiva, capturant en els seus domicilis a una vintena llarga de militants. Les detencions continúen fins el 22 de febrer, data en que la policía dona per acabada l''operació i per desarticulat el partit. En total foren processats 52 militants, 13 d'ells dones, el que significava una quarta part del total de militants a Barcelona-ciutat. Tots els detinguts acabaren en els locals de la Brigada Politico-Social a la Jefatura Superior de la Policia, a la Diagonal. el 17 de febrer, Otili Alba fou traslladat a la presó Model. El Consell de Guerra contra els 52 inclosos en el Sumari 21.062 de 1941, va dictar 5 sentències de mort: Otili Alba, Tomàs Pons, Navas, Julio Montes i Teresa Hernández, tots ells integrants del Comité del PSUC a Barcelona. Finalment, 3 de les penes de mort foren commutades per penes de 30 anys de presó, però Otili Alba i Tomàs Pons foren executats en el Camp de la Bota el 14 de març de 1941. Les seves famílies aconseguiren enterrar-los clandestinament en el Fossar de la Pedrera a Montjuïc.


Per saber-ne més: 

Diccionari biogràfic del moviment obrer a Catalunya.

Francesc Boix Campo

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

15: FRANCESC BOIX CAMPO

Francesc Boix i Campo (Poble-Sec, Barcelona, 14 d'agost de 1920 - París, 4 de juliol de 1951) fou un fotoperiodista català, militant del PSUC i de les JSUC que va passar a la història com el fotògraf de Mauthausen.

El seu pare era sastre al Poble-sec i a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que despertà l'afició del Francesc. Amb catorze anys, va entrar d'aprenent a la casa de fotografia Romagosa. Dos anys després, va treballar a la revista Juliol de les Joventuts Socialistes Unificades, que va dirigir Teresa Pàmies.
A finals del 1937 es va incorporar a la 30a Divisió per combatre a la Guerra Civil Espanyola a les zones del front d'Aragó i del Segre en el bàndol republicà. Els negatius de les fotografies que va fer en aquest període els han digitalitzat i documentat un equip de professionals de l'associació Fotoconnexió, posteriorment, la Comissió de la Dignitat, propietària del fons fotogràfic, les entregarà a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Ernst Kaltenbrunner amb Heinrich Himmler en una visita al Camp de concentració de Mauthausen, en una de las fotografies fetes per Boix que varen servir de prova de càrrec en els judicis de Núrenberg.

Un cop acabada la guerra, amb 19 anys, es va haver d'exiliar. Va passar pels camps de Vernet d'Ariège i Sètfons. D'aquest últim va sortir cap al nord el setembre de 1939 juntament amb excombatents republicans enquadrats en la 28 Companyia de Treballadors estrangers. Al maig de 1940 les línies defensives franceses són destrossades per la Wehrmacht. La nit del 20 al 21 de juliol de 1940 Boix és capturat pels alemanys com a soldat del Vè Exèrcit francès. Classificat com a "Unter Mensch" (home subdesenvolupat) és traslladat a Mulhouse i posteriorment al camp d'extermini austríac de Mauthausen, juntament amb més de 7.000 republicans espanyols, on arriben el 27 de gener de 1941. Boix va rebre el número 5185.
En el camp, Boix és destinat a l'Erkennungsdienst (servei d'identificació del camp) gràcies als seus coneixements de fotografia. Oficialment era un laboratori fotogràfic destinat als retrats policials d'identificació dels presos, encara que en la pràctica es feien fotografies de morts per arma de foc, suïcidis, accidents, assumptes de naturalesa mèdica i esdeveniments diversos del camp, com les visites d'altes jerarquies, per exemple les de Himmler i altres alts càrrecs de les SS. Amb la Leica del laboratori va captar la barbàrie quotidiana. Amb la col·laboració d'altres presos, com el fotògraf tortosí Antoni Garcia Alonso, (també com Francesc Boix, membre de la cèl.lula clandestina del PSUC a Mauthausen), que treballava a la mateixa oficina, van ordir un pla per amagar i sostreure en secret del camp unes 20.000 fotografies i negatius. Per fer això, es posaren en contacte amb espanyols que treballaven en l'anomenat Bahnhofkommando, un grup de treball que sortia diàriament des del camp fins a l'estació de Mauthausen. Jacint Cortés, natural del Prat de Llobregat, i altres presos d'aquest kommando havien fet una certa amistat amb una família del poble. Va ser Jacint el que li va demanar a Anna Pointner que ocultés el paquet de fotografies i negatius que havien robat als SS al camp.
Quan Mauthausen és alliberat, Boix marxa a París. Allí dona a conèixer algunes de les fotografies del camp de concentració a periòdics i revistes pròximes al Partit Comunista Francès. Ràpidament es van publicar diversos llibres i les autoritats franceses es van interessar en veure que podia ser un testimoni de gran valor en els judicis contra els criminals de guerra que s'estava preparant.

Aquell dia, a Nuremberg, el braç estès de Francesc Boix, la seva mà acusadora, va servir per acabar amb l'arrogància, amb la supèrbia i amb el menspreu que fins aleshores havien demostrat l'opulent Göring, el cínic Himmler... i tots aqueslls criminals de guerra que es feien l'orni davant els testimonis dels supervivents de l'holocaust. La força acusadora de Francesc Boix no foren les paraules sino un munt de fotografíes. Boix, malgrat la precarietat de recursos econòmics, rebutjà una temptadora oferta d'una important agència informativa nord-americana i lliurà les fotografíes al Tribunal de Nuremberg i a l'Amical de Mauthausen. 

Boix va ser l'únic testimoni català dels judicis de Núrembeg i Dachau. Les fotografies de Boix van ser proves gràfiques concloents que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.
A París, Boix va treballar com a reporter gràfic en diverses publicacions, entre elles L'Humanité, òrgan del PC francès. Va escriure un llibre sobre la seva estada a Mauthausen, que va titular Spaniaker, la forma despectiva amb què es referien als espanyols alguns SS, i va fer arribar el manuscrit a l'escriptor André Wurmser. Quan en els setanta l'escriptora catalana Montserrat Roig es va interessar pel text, Wurmser li va dir que l'havia deixat a Pierre Courtade, mort uns anys després que Boix. Encara avui es desconeix el parador d'aquest llibre.
Va morir a París, a l'edat de 30 anys, l'any 1951 de tuberculosi.

Al febrer del 2013 la Comissió de la Dignitat adquirí, amb el suport financer de prop de mig centenar de particulars, unes 1.400 fotografies i negatius dels anys de la Segona República i la Guerra Civil, de les quals s'havia apropiat un soldat francès al camp d'Argelers. Després d'un estudi de les imatges i dels peus de foto manuscrits, es va atribuir l'autoria a Francesc Boix i al seu pare. Considerades d'un gran valor documental, foren cedides a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Francesc Boix, el fotoperiodista català nascut en el Poble Sec de Barcelona, militant de les Joventuts Socialistes Unificades i posteriorment del PSUC, l'home -el noi- de l'etern somriure, forma part de l'incalculable patrimoni del PSUC, com tants d'altres camarades. Va lluitar i va sobreviure dues guerres i la barbàrie dels camps d'extermini, però no va poder superar la tuberculosi, malaltía que arrossegava des del maleït camp.

La Biblioteca pública del Poble Sec porta el seu nom, així com també un carrer de Barcelona, en el barri de la Zona Franca. 

Per saber-ne més:

Francesc Boix: un fotógrafo en el infierno.  

Fons fotogràfic Francesc Boix.

Rescatat l'arxiu dels fotògraf Francesc Boix i Campo. m/es/noticias/ocio-y-cultura/rescatado-archivo-francesc-boix-mauthausen-2528370

Las 2 guerras del fotógrafo Boix. RTVE

Los ojos de Boix en Mauthausen.

Francesc Boix: 2.000 negativos como prueba del horror.

Francisco Boix, el fotógrafo del infierno.

Francisco Boix: Article diari ABC.

Passió per Barcelona: Francesc Boix.

Angel Carrero Sancho

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS:

14: ANGEL CARRERO SANCHO.

Angel Carrero Sancho Villaverde (Madrid), 1917 - Barcelona 17 de febrer de 1949. fou un guerriller comunista català. Treballà com a obrer metal·lúrgic i mecànic ajustador i militava al PSUC. En esclatar la guerra civil espanyola s'allistà a l'exèrcit republicà i lluità com a oficial alfront d'Aragó. En acabar la guerra es refugía a França i participa en actes de sabotatge de la Resistència contra els hitlerians. Posteriorment és nomenat Cap de l'Estat major de la 204ª Divisió Guerrillera comandada per Vicente López Tobar, creada per dur a terme l'anomenada Invasió de la Vall d'Aràn en 1944 on hi participaren uns 1.500 guerrillers -entre els quals Angel carrero Sancho-, amb l'objectiu de situar a Viella un Govern Provisional de la República Espanyola que pogués ser reconegut pels aliats. La resposta del Règim franquista fou brutal i d'una enorme superioritat militar, amb l'ús d'artilleria pesada i la mobilització de desenes de milers milers de Caçadors de muntanya, Legionaris i Regulares i  que va fer 588 baixes entre els Maquis i unes 200 entre els franquistes. La retirada dels guerrillers supervivents de la presa de la Vall d'Aran va fer replantejar la lluita armada i a partir d'aquí s'inicíen les accions més selectives dutes a terme per organitzacions guerrilleres més petites i àgils.

                  Guerrillers espanyols s'endinsen a la Vall d'Aràn el 1944.

Amb el sobrenom d'Alvaro, Angel carrero passa a dirigir la segona Brigada Guerrillera, atès que la primera -la Jaume Girabau- era comandada per Numen Mestre Ferrando.

Angel Carrero fou capturat després d'una acció guerrillera el1947, i tot i que mantingué durant un temps en secret la seva identitat, finalment fou reconegut per un altre detingut. Jutjat per un consell de guerra, fou condemnat a mort juntament amb Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre Ferrando i Pere Valverde Fuentes sota l'acusació d'haver posat una bomba el 29 de novembre de 1946 als locals dels diaris Solidaridad Nacional i La Prensa, d'haver atemptat contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d'alta tensió de Montcada i Reixac. Fou afusellat al camp de la Bota el 17 de febrer de 1949.

A tres quarts d’una de la matinada del dia 17 es tragué els condemnats de

les seves cel·les –la de Joaquim Puig era la 308– i refusaren de confessar-se amb

el capellà de la presó. Els quatre condemnats cantaren la Internacional, la Marsellesa, els Segadors, l’Himne de l’Exèrcit Popular, l’Himne dels Guerrillers, la JoveGuàrdia, amb visques al PSUC, a Catalunya, a la Unió Soviètica, al PCE i laRepública.

A les sis del matí, emmordassats i emmanillats, se’ls lliurà a un escamot de

la guàrdia civil. A tres quarts de set arribaren al Camp de la Bota i allí, amb el

so de les onades de música de fons, foren assassinats els quatre lluitadors

antifeixistes militants del PSUC.

Les seves restes, junt amb les dels companys, reposen al Fossar de la

Pedrera, en el cementiri de Montjuïc, a Barcelona, on cada 17 de febrer són recordats per la dirigents i militànts del PSUC i d'Iniciativa. 

Per saber-ne més:

Les execucions de militants del PSUC de 17 de febrer de 1949 

Documental PSUC (1937) 

Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes durant el franquisme.  

Lluites secretes: testimonis de la clandestinitat antifranquista. 

Pere Valverde Fuentes

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

13: PERE VALVERDE FUENTES

Pere Valverde Fuentes (Malgrat de Mar, 1915 - Camp de la Bota, 17 de febrer de 1949), fou un militant del PSUC, afusellat com a resistent antifranquista.
Era conegut com a ciclista al Maresme pel sobrenom El noi de Calella. Durant la guerra civil espanyola fou condecorat per les autoritats de la Segona República amb la medalla al valor individual.

El 1946 el PSUC el va nomenar responsable político-militar de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya, formada per dues brigades dirigides per Numen Mestre Ferrando i Jaume Valls Sarda. Va encarregar-se de l'edició d'Ejército y Democracia i va engegar una campanya d'atemptats contra locals falangistes, diaris del Movimiento, torres d'alta tensió i restaurants de luxe. 

Quan es va produir “la caiguda dels 80”, l’abril del 1947, que s’inicia amb la detenció d’Àngel Carrero el gener del 1947, el PSUC havia acabat una etapa de reconstrucció de l’organització interior, resultat de la recuperació de militants del període de la guerra i de l’aportació de quadres vinguts de l’exili. El PSUC estava ben implantat a BCN, al voltant d’uns 600 militants, amb nuclis embrionaris a Tarragona i Girona. Ens trobem, doncs, amb un PSUC en ascens, unes JSUC actives, un moviment guerriller estructurat i operatiu i una UGT paralitzada i sense futur.
A la resistència armada dels comunistes, s’hi afegeix la dels anarquistes, amb l’organització, el mateix 1947 del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), vinculat a les Joventuts Llibertàries (JJLL),aquests seguiran la resistència amb el maquis urbà fins a finals dels anys cinquanta.
Aquest seria l’esquema organitzatiu:

S’han fet crítiques a l’estructura d’aquest esquema organitzatiu, en considerar que no quedava prou compartimentada l’estructura militar de la resta de l’organització.
L’organització del PSUC a Barcelona estava formada per 4 sectors, que corresponien als indrets on hi havia més concentració obrera, la Maquinista Terrestre i Marítima, la Hispano-Olivetti, els Tallers Vulcano, la fàbrica Elizalde. Cada sector tenia un responsable polític que feia les tasques de reclutament de militants i de propaganda, difusió de les publicacions Treball, òrgan del PSUC, Juliol portaveu de les JSUC, Les Notícies, de la UGT, i fulls volanders. Aquest material s’imprimia a la impremta dels germans Méndez, al Poble Sec, al carrer Cabanes, número 17.
L’organització guerrillera tenia una estructura independent de la branca política, encara que no sempre prou impermeable. El material per a la guerrilla venia de França, sovint recuperat de la resistència i s’emmagatzemava a Manlleu, des d’allà es distribuïa als distints indrets. El responsable de la Comissió Político-militar era Pere Valverde i Fuentes, contramestre tèxtil. Durant la guerra fou Cap de Brigada li atorgaren la Medalla al Valor de l’Exèrcit Popular. Tot els membres de la Brigada Jaume Girabau eren o militants del PSUC o de les JSUC.

Els objectius militars dels guerrillers eren de caràcter polític i tenien una forta càrrega simbòlica, per tal que les accions fossin enteses per la població i havien d’haver estat aprovats per la Comissió Político-militar.
És a partir del juliol del 1946 que comença l’activitat armada de l’Agrupació de Guerrillers, col·locació d’explosius en centres oficials, oficines de premsa, establiments comercials, vies de tren, col·laboradors del règim.
En destaquem alguns exemples:
19/07/1946. Explosiu plàstic en un WC de la Delegación Provincial de Sindicatos, Via Laietana, 13. Barcelona
31/10/1946. Explosiu al segon pis de la Sección de Racionamiento de la Delegación Provincial de Abastecimientos y Transportes
11/11/1946 Explosius al Restaurante Parellada i Pasteleria Mora, als números 389 i 409 de la Avenida del Generalísimo, que no van explotar.
29/11/1946. A les set de la tarda, càrrega explosiva al transformador elèctric del carrer Consell de Cent, 202, molt a prop de la redacció dels diaris: La Prensa i Solidaridad Nacional, amb el resultat de 3 persones mortes.
En la mateixa data, dos sobres amb material explosiu són dipositats a la redacció de La Vanguardia, un adreçat al seu director, Luis Martínez de Galinsoga, els dos sobres feren explosió en una habitació buida de la redacció.
12/12/1946. Càrrega explosiva en una torreta metàl·lica de conducció d’energia elèctrica de Pedralbes.
03/04/1947. A les 12h càrrega de dinamita als locals de la Falange y de las JONS, al carrer Cros, 5, al barri de Sants
14/04/1947. Càrrega explosiva a les torretes d’alta tensió dels poblets de la Musara i Vilaplana (Tarragonès)
Les detencions
El gener del 1947 és requisat un cotxe necessari per als desplaçaments del grup, per tal de dificultar la seva identificació se li canvia la matrícula i en un garatge es repinta d’un altre color. El propietari del garatge sospita i avisa la policia, la qual deté A. Carrero. Aquest resisteix les tortures de la BPS sense donar cap mena d’informació. A Pere Valverde en les sessions de tortura li trenquen les dents i durant dies perd la visió a causa dels hematomes als ulls. El Cap de la Brigada de Servicios Especiales, Pedro Polo Borreguero, tenia un armari amb porres de distintes mides, segons el moment i la situació n’escollia una o altra, segons les característiques de la tortura que volia infligir al detingut.
En l’operatiu policial és detectat l’aparell de propaganda, que “cau” a mans de la policia junt amb adreces de militants i simpatitzants. Foren detingudes set dones, encarregades bàsicament de la distribució i transport de propaganda i armes, confecció de banderes catalanes, i epublicanes i la reorganització de la Unió de Dones de Catalunya, entre les detingudes hi havia Empar Arranz, Paquita Coronel, Flora Martínez, Dolors Sanz.
Un total de 96 persones, entre militants i simpatitzants són detingudes, ingressades als calabossos dels soterranis de la Prefectura de Via Laietana durant un mes, i sotmeses a tortura per la policia política, la Brigada Político Social (BPS).
El judici
Que en el Sumarísimo del que es juez especial el Sr Comandante de Infanteria D. Joaquin Medina
CERTIFICO: Que en el Sumarísimo número 35.836, instruido contra Angel Carrero Sancho y 95 más, figuran los siguientes particulares
El document té 23 folis, amb l’exposició dels fets i les sentències, porta data del 27 d’abril del 1947. El Consell de Guerra inculpa 77 persones dels delictes de propaganda subversiva i atemptats terroristes. Elaborà la instrucció de l’expedient el tinent coronel d’infanteria, Enrique Lucas Mercader, que es limità a repetir els informes de la policia.
La campanya a favor dels detinguts tingué un notable ressò internacional. La primera notícia pública apareguda a l’exterior fou al número 116 del Lluita del 27 d’agost del 1947. Caps d’estat, governs i partits polítics demanaren la llibertat dels empresonats.
El Consell de Guerra se celebrà a la sala del Govern Militar la tarda del dia 13 d’octubre del 1948, i tot al llarg del dia 14. El fiscal Federico Valenciano Tejerina utilitzà arguments polítics de tipus feixista en l’exposició de l’acusació, no judicials. Els defensors són nomenats d’ofici, sense cap mena de formació jurídica. El resultat del Consell de Guerra fou de 8 condemnes de mort, la resta, entre 30 anys i mig any, 6 persones sortiren en llibertat.
Joaquim Puig manifestà davant del Tribunal militar:
Em nego a respondre a les preguntes del Procurador, perquè aquest tribunal no és res més que una farsa per justificar un munt de mentides de tota mena de la Falange, a fi de donar forma legal a un assassinat col·lectiu.
Desglossant les condemnes tenim:
8 condemnes de mort, 4 són commutades
6 condemnes a 30 anys de presó
2 condemnes a 25 anys de presó
3 condemnes a 15 anys de presó
2 a 12 anys
3 a 6 anys
3 a 4 anys
19 a 3 anys
6 a 1 any i 8 mesos
8 a 1 any
4 a 6 mesos
6 absolucions
Els 73 processats, sumaren un total de 404 anys de presó i 4 condemnes de mort que s’executaren el 17 de febrer de 1949 en el Camp de la Bota de Barcelona. Pere Valverde tenia 34 anys.
Des de fa anys, el PSUC primer i Iniciativa després, homenatja cada 17 de febrer els executats del i pel Partit davant el monòlit que en llur memòria s'erigí en el Fossar de la pedrera del Cementiri de Montjuïc, on són dipositades las seves restes.


Per saber-ne més:

Pere Valverde Fuentes, àlies: 'Manuel Valls Riu'.

Albert Assa Anavi

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS

12: ALBERT ASSA ANAVI (el TURC)

Educador, traductor, escriptor, filòleg i filántrop turc. Va néixer eL 1909 A Haydar Pashá (turc Haydarpaşa )/a), suburbi de la part asiàtica de Constantinopla, l'actual Istambul, enfront del Mar de Màrmara. Va morir a Barranquilla, Colòmbia, el 14 de març de 1996.

Turc d'orígen jueu sefardita, es trasllada amb la seva família a viure a Hamburg (Alemanya), on es forma com a filòleg i lingüista. Viu intensament la desfeta de la República de Weimar i l'ascens del nazisme, i això el duu a militar en el Partit Comunista. Amb l'arribada de Hitler al poder i l'aprovació de les lleis antisemites, la família Assa fa les maletes i se'n torna a Istambul. L'Albert respòn amb entusiasme a la crida de la Internacional Comunista i, l'any 1937, arriba a Espanya com a voluntari de les Brigades Internacionals; molt aviat caurà presoner a la Batalla de Belchite. L'any 1940 és alliberat i decideix romandre a Barcelona participant activament en la reconstrucció del PSUC. Es en el sí de la resistència clandestina que Albert Assa -el Turc- coneix a una jove activista membre de les JSUC, la Núria Munt, qui serà la seva parella per sempre.

Assa arriba a Barcelona a la fi de la primavera de 1940 (juny) i s'incorpora a l'adreça clandestina de Pardinilla i Donaire, adscrita al PSUC, la qual tenia nexos amb el PCE a Espanya. El 20 d'agost de 1941 és detingut al costat de Pardinilla i Donaire. És empresonat en la Presó Model i condemnat a mort, però més tard la pena li és conmutada per 30 anys de presó. Albert Assa era secretari d'informació de l'organització del PSUC, on se'l coneixia com el Turc o Cassandra. El 19 de juny de 1943 surt, juntament amb altres membres de l'Agrupació Robert-Cassandra, per les portes de la presó gràcies a un espectacular ofici judicial falsificat que ordenava presó atenuada. Aquesta operació, coneguda com El Gran Vol, li va causar problemes amb l'adreça francesa del partit comunista, que va intentar assassinar-lo al deduir equivocadament per la facilitat de l'escapada que Assa tenia nexos amb la policia i el règim franquista o havia delatat als seus companys a canvi del seu propi alliberament. 

A finals de 1944, 3 setmanes després del desembarcament de Normandía, l'Albert Assa tornava a ingressar a la presó Model. Condemnat a mort una altra vegada, la pena li fou commutada gràcies a les gestions de la Comunitat Jueva Nordamericana. Fou traslladat primer a la presó d'Alcalà de Henares i posteriorment a la de Las Palmas de Gran Canaria. A les darreries de 1945 la seva companya Núria Munt surt de la presó de dones de Les Corts, amb llibertat condicionada i l'obligatorietat de passar a signar per la comissaria cada 15 díes, fins que va aconseguir l'autorització per traslladar la seva residència a Las Palmas. Quan l'Albert va sortir en llibertat, en els primers anys 50, s'exilíen a Barranquilla (Colòmbia) amb el seu primer fill Albert Assa Munt.

Acabat d'arribar a Barranquilla, on seria conegut com "el professor Assa", aquest home de vastíssima cultura i políglota (turc, hebreu, francès, alemany, espanyol, català, anglès, flamenc), va fundar l'Institut de Llengües Modernes , convertint-se des de llavors en un dels principals impulsors de l'educació i la cultura de la ciutat. Va ser també el fundador de la Fundació Concierto del Mes (1957), de l'Escola Superior d'Idiomes, de la Universitat Pedagógica del Carib, de l'Institut Pestalozzi, de la Facultat d'Educació de la Universidad del Atlántico i de l'Institut Experimental de l'Atlántico (1970), on, en les seves pròpies paraules, intentava proposar una forma de socialisme cristià.

Va ser un dels primers docents del Col·legi Nacional José Eusebio Car, l'any de la seva creació (1952); També va fer de  professor de la Universidad del Atlántico i de la Universitat del Nord.

En la seva columna setmanal El Racó de Casandra (nom amb el qual havia militat en el PSUC, en al·lusió a la sacerdotessa de la mitología grega, encara que també és probable que al·ludeixi a una frase de Rosa Luxemburg), publicada en els diaris El Nacional, del Carib i L'Heraldo, va defensar i va impulsar la cultura i l'educació durant més de 40 anys. Aquestes columnes van ser recollides en dos volums per iniciativa de la Gobernación de l'Atlántico en 1994, dos anys abans de la seva mort.

La seva última voluntat va ser seguir educant després de mort, per a això donà el seu cadàver per a les pràctiques dels estudiants de la Facultat de Medicina de la Universitat Lliure, amb seu Barranquilla.

Com un homenatge a la seva gran personalitat i la seva dedicació a l'educació, diverses institucions educatives de la ciutat de Barranquilla han pres el seu nom. Igualment, pels seus ingents esforços per fer que els estudiants d'escassos recursos accedissin a beques d'estudis en l'exterior, es va crear l'Institut Distrital de Crèdit per a l'Educació Superior-Alberto Assa (Idces-Alberto Assa), establiment públic creat per l'Ajuntament de Barranquilla en 2004, encarregat d'atorgar beques i crèdits educatius per joves estudiants.

El Racó de Casandra va ser també l'escenari per a les seves múltiples traduccions, entre les quals sobresurten:

• Cartes a un jove poeta. (Rainer María Rilke).
• Els ulls del germà etern. (Stefan Zweig).
• Raquel pleitea amb Déu. (Stefan Zweig).
• Les molt belles hores de la beguinita Sinforosa. (Felix Timmermans).
• Història sense paraules. (Frans Masereel).
• Travessies amb do Quixot. (Thomas Mann).
• El llibre de les incoherències.

Albert Assa va ser autor del relat 'Cartes kambules d'Adil Savinkan.'

Albert Assa ha rebut el màxim reconeixement universitari de Colòmbia i civil de la ciutat de Barranquilla. 

Certament, la vida d'Albert Assa és un paradigma absolut d'entrega, valor i coherència; de militància, la qual és subratllada, enaltida i valorada per Gregorio López Raimundo en el llibre primer de les seves memòries: 'G.L.R. Memórias. La caja de Pandora.'  

Per saber-ne més:

El Tiempo: falleció el Profesor Alberto Assa

Profesor Alberto Assa Anavi

'Alberto Assa Anavi: Vida, obra y pensamiento educativo'. Luís Chamartín Amboage; Universidad de Cartagena, Maestría en Educación. Tesis Final de Grado. 

Homenaje al maestro alberto assa anavi. 

Legados que trascienden más allá de la muerte: el Profesor Alberto Assa. 

Núria Munt Tomàs

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

11: NÚRIA MUNT I TOMÀS

 

Nuri Munt i Tomàs, nascuda a Barcelona l'any 1921, va ingressar amb l'esclat de la guerra a les JSUC i va treballar com a secretària d'Hilari Arlandis, el vell dirigent del PCE a Catalunya i aleshores membre de la direcció del PSUC, quan va ser nomenat responsable de l'Escola de Comissaris Polítics de Sant Cugat del Vallès (Rebatejat durant la guerra com 'Pins del vallès').
Els seus dots de taquígrafa la van dur a aixecar acta de nombroses reunions de les JSUC. La seva tossuderia, negant-se a baixar als soterranis, li va fer salvar la vida quan una bomba, que es va escolar pel forat de l'escala, va destrossar el cap de l'Hilari Arlandis, i va matar 12 persones més, en el bombardeig criminal de Figueres, pocs dies abans de creuar la frontera. Després d'un èxode esfereïdor per França, i amb l'ajut dels refugiats, va aconseguir retrobar-se amb la família, menys amb la seva germana petita, l'Angelina, que va morir.
Les coses i la vida encara es van complicar més amb l'ocupació alemanya i la família va decidir tornar a Barcelona, el gener de 1941. Ben aviat la Nuri va entrar en contacte amb la resistència clandestina del PSUC incorporant-se en el grup dirigit per l'Albert Assa Anavi -el Turc-. Pocs mesos després, la Brigada Político-Social va desarticular per segona vegada la direcciuó clandestina del Partit, coneguda també com el 'Grup Assa'.
Una vintena llarga de militants, la majoria forjats durant la guerra, van ingressar a la Model, mentre les dones eren internades a la presó de les Corts, on actualment s'hi ubica 'El Corte Inglés de la Diagonal'; entre d'altras, la Clara Pueyo i la Maria Salvo, detinguda amb el seu germà Ferràn a Madrid.
L'onze de Novembre de 1943 l'Albert i la Nuri baixaven pel carrer balmes, un per cada vorera i a una certa distància, com sempre ho feien per raons de seguretat. La Nuri -de 22 anys- es palpava la panxa discretament per sentir els moviments de la criatura que portava dins del seu cos prim com un llumí. Aquell maleït dia de Sant martí, a la cantonada amb el carrer Provença, un oficial de la Presó Model, que sortia per les escales dels ferrocarrils Catalans, la va reconèixer com la noia que anava a visitar al Turc, i li va barrar el pas tot preguntant-li pel parador del fugitiu. L'albert Assa i altres dirigents del PSUC varen fugar-se de la presó Model en una espectacular fugida anomenada 'Prendre el Vol' i que va consistir en la falsificació de permisos de sortida amb la firma del jutge: dias abans s'havia sabut que es pretenia traslladar-los a Madrid, jutjar-los i condemnar-los a mort per les seves activitats contra el Règim. L'espectacular fugida va fer omplir de ràbia els funcionaris de la Model.
La Nuri va intentar fugir, endebades, però el funcionari la va entaforar dins d'un taxi en direcció a la Model. L'albert va reconèixer el fill de puta del Lara i girà cua serrant les dents i accelerant el pas. Hores després seria traslladada a la Jefatura de Via Laietana i començarien els interrogatoris d'en Creix, que es perllongaren durant 15 dies en un via crucis dolorós, del qual només la va protegir la seva condició d'embarassada. Ni una sola paraula delatòria va sortir de la seva boca.
L'abril de 1944 la Nuri va parir un infant preciós que va omplir de vida i de joia la presó de dones de les Corts. Tot i la seva condició de mare soltera, la directora va comminar-la a batejar-lo en la fe de Crist. El seu pare, un menjacapellans notori, va llogar 4 cotxes per anar a buscar-lo a la presó i porta-lo, acompanyat de tota la família, a la Catedreal. El Turc, d'amagat, va seguir la cerimònia feliç de poder veure -de lluny- al petit Carles i rabiós alhora de no poder-li omplir la cara de petons. Tanmateix, no li faltaria de res, i a finals de juny de 1944, 3 setmanes després del desembarcament de Normandía, l'Albert Assa tornava a ingressar a la presó Model. Condemnat a mort, la pena li fou commutada i va ser traslladat, primer, a la presó d'Alcalá de Henares i, posteriorment, a la de Las Palmas de Gran Canaria. A les darreries de 1945, la Nuri Munt va sortir de la Presó de Les Corts, amb llibertat condicionada i l'obligatorietat de passar a signar per la comissaria de policia cada 15 dies, fins que va aconseguir l'autorització per traslladar la seva residència a Las Palmas. Quan l'Albert va sortir en llibertat s'exiliaren a Barranquilla (Colòmbia) el 1952.
La Nuri Munt i l'Albert Assa varen tenir 2 fills: l'Albert (traspassat fa pocs anys) i la Nuria, actualment professora a la Universitat de Los Angeles-California.

Text: Andreu mayayo i Artal. 'Treball: 1936-2006'.

Per saber-ne més:

Evasió a la presó de dones de Les Corts