Tomàs Pons Albesa

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

18: TOMÀS PONS I ALBESA.

Tomàs Pons i Albesa va néixer a Barcelona el 1912 i hi va morir executat per un escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil en el Camp de la Bota el 14 de maig de 1941, juntament amb Otili Alba Polo, a l'edat de 29 anys. Era membre del PSUC i Secretari general de Socors Roig Internacional, l'organització que es dedicava a ajudar els presos i refugiats comunistes, així com a les seves famílies. SRI tenia com a membres de la seva organització a Barcelona, a més d'en Tomàs Pons, a Arturo Tomás Torres, Isabel Vicente García, Maria González Vidal i Antónia Hernández Segués.
L'activitat del Partit i les organitzacions satèlits, com SRI, era trepidant i feia anar de corcoll la policía franquista. I estem parlant de 1939, 1940, 1941... moments de màxima represió en els que el Règim feixista de Franco executava diàriament a desenes de condemnats a la pena capital.

Tomàs Pons va aconseguir moure's amb certa llibertat pels ambients falangistes arrel de posseïr un carnet fals de FE y de las JONS, que li havia proporcionat l'organització del PSUC a França, perquè tenia alguns militants infiltrats a l'estructura falangista. Pons fou un actiu activista que formà part del grup de l'Alejando matos, l'Otili Alba i la Teresa Hernández, militants del PSUC que organitzaren i dugueren a terme desenes d'accions de sabotatge i propaganda contra la Dictadura.

A primers de febrer de 1941 es produeixen unes primeres detencions que encadenen una caiguda de 40 militants. En el Consell de Guerra Sumaríssim dut a terme pel Tribunal Militar tercer (causa 21062 de Barcelona), es demanen 5 condemnes a mort: Tomàs Pons, Otili Alba, Joaquin Navas, Julio Montes y teresa Hernández, 12 condemnes a 30 anys i la resta (fins a 45) condemnes d'entre 12 i 30 anys. Finalment 3 de les sentències a mort foren commutades i Tomàs Pons Albesa i Otili Alba Polo foren afusellats la matinada del 14 de maig de 1941 en el Camp de la Bota a Barcelona, amb el so de fons de les ones del mar, els seus cants revolucionaris, visques al PSUC, La URSS i la República i el so dels trets disparats pels Guàrdies Civils. En aquesta 'caiguda de militants', cal afegir-hi la mort d'Alejandro Matos Herrero, el Secretari general del PSUC a l'interior, mort d'un tret a l'esquena i dels cops de culata al cap quan intentava escapolir-se de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, prop de l'actual plaça de Francesc Macià.

Aquestes 3 morts, i moltes d'altres foren un dels primers tributs de sang de la resistència del PSUC a la dictadura franquista. En vingueren molts més.

Per saber-ne més:

Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes.

Memòries de Soledad Real

Consells de Guerra Sumaríssims a Catalunya. Tomàs POns, pàgina 187