Les hores i els dies: Francesc Boix Campo

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS.

15: FRANCESC BOIX CAMPO

Francesc Boix i Campo (Poble-Sec, Barcelona, 14 d'agost de 1920 - París, 4 de juliol de 1951) fou un fotoperiodista català, militant del PSUC i de les JSUC que va passar a la història com el fotògraf de Mauthausen.

El seu pare era sastre al Poble-sec i a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que despertà l'afició del Francesc. Amb catorze anys, va entrar d'aprenent a la casa de fotografia Romagosa. Dos anys després, va treballar a la revista Juliol de les Joventuts Socialistes Unificades, que va dirigir Teresa Pàmies.
A finals del 1937 es va incorporar a la 30a Divisió per combatre a la Guerra Civil Espanyola a les zones del front d'Aragó i del Segre en el bàndol republicà. Els negatius de les fotografies que va fer en aquest període els han digitalitzat i documentat un equip de professionals de l'associació Fotoconnexió, posteriorment, la Comissió de la Dignitat, propietària del fons fotogràfic, les entregarà a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Ernst Kaltenbrunner amb Heinrich Himmler en una visita al Camp de concentració de Mauthausen, en una de las fotografies fetes per Boix que varen servir de prova de càrrec en els judicis de Núrenberg.

Un cop acabada la guerra, amb 19 anys, es va haver d'exiliar. Va passar pels camps de Vernet d'Ariège i Sètfons. D'aquest últim va sortir cap al nord el setembre de 1939 juntament amb excombatents republicans enquadrats en la 28 Companyia de Treballadors estrangers. Al maig de 1940 les línies defensives franceses són destrossades per la Wehrmacht. La nit del 20 al 21 de juliol de 1940 Boix és capturat pels alemanys com a soldat del Vè Exèrcit francès. Classificat com a "Unter Mensch" (home subdesenvolupat) és traslladat a Mulhouse i posteriorment al camp d'extermini austríac de Mauthausen, juntament amb més de 7.000 republicans espanyols, on arriben el 27 de gener de 1941. Boix va rebre el número 5185.
En el camp, Boix és destinat a l'Erkennungsdienst (servei d'identificació del camp) gràcies als seus coneixements de fotografia. Oficialment era un laboratori fotogràfic destinat als retrats policials d'identificació dels presos, encara que en la pràctica es feien fotografies de morts per arma de foc, suïcidis, accidents, assumptes de naturalesa mèdica i esdeveniments diversos del camp, com les visites d'altes jerarquies, per exemple les de Himmler i altres alts càrrecs de les SS. Amb la Leica del laboratori va captar la barbàrie quotidiana. Amb la col·laboració d'altres presos, com el fotògraf tortosí Antoni Garcia Alonso, (també com Francesc Boix, membre de la cèl.lula clandestina del PSUC a Mauthausen), que treballava a la mateixa oficina, van ordir un pla per amagar i sostreure en secret del camp unes 20.000 fotografies i negatius. Per fer això, es posaren en contacte amb espanyols que treballaven en l'anomenat Bahnhofkommando, un grup de treball que sortia diàriament des del camp fins a l'estació de Mauthausen. Jacint Cortés, natural del Prat de Llobregat, i altres presos d'aquest kommando havien fet una certa amistat amb una família del poble. Va ser Jacint el que li va demanar a Anna Pointner que ocultés el paquet de fotografies i negatius que havien robat als SS al camp.
Quan Mauthausen és alliberat, Boix marxa a París. Allí dona a conèixer algunes de les fotografies del camp de concentració a periòdics i revistes pròximes al Partit Comunista Francès. Ràpidament es van publicar diversos llibres i les autoritats franceses es van interessar en veure que podia ser un testimoni de gran valor en els judicis contra els criminals de guerra que s'estava preparant.

Aquell dia, a Nuremberg, el braç estès de Francesc Boix, la seva mà acusadora, va servir per acabar amb l'arrogància, amb la supèrbia i amb el menspreu que fins aleshores havien demostrat l'opulent Göring, el cínic Himmler... i tots aqueslls criminals de guerra que es feien l'orni davant els testimonis dels supervivents de l'holocaust. La força acusadora de Francesc Boix no foren les paraules sino un munt de fotografíes. Boix, malgrat la precarietat de recursos econòmics, rebutjà una temptadora oferta d'una important agència informativa nord-americana i lliurà les fotografíes al Tribunal de Nuremberg i a l'Amical de Mauthausen.

Boix va ser l'únic testimoni català dels judicis de Núrembeg i Dachau. Les fotografies de Boix van ser proves gràfiques concloents que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.
A París, Boix va treballar com a reporter gràfic en diverses publicacions, entre elles L'Humanité, òrgan del PC francès. Va escriure un llibre sobre la seva estada a Mauthausen, que va titular Spaniaker, la forma despectiva amb què es referien als espanyols alguns SS, i va fer arribar el manuscrit a l'escriptor André Wurmser. Quan en els setanta l'escriptora catalana Montserrat Roig es va interessar pel text, Wurmser li va dir que l'havia deixat a Pierre Courtade, mort uns anys després que Boix. Encara avui es desconeix el parador d'aquest llibre.
Va morir a París, a l'edat de 30 anys, l'any 1951 de tuberculosi.

Al febrer del 2013 la Comissió de la Dignitat adquirí, amb el suport financer de prop de mig centenar de particulars, unes 1.400 fotografies i negatius dels anys de la Segona República i la Guerra Civil, de les quals s'havia apropiat un soldat francès al camp d'Argelers. Després d'un estudi de les imatges i dels peus de foto manuscrits, es va atribuir l'autoria a Francesc Boix i al seu pare. Considerades d'un gran valor documental, foren cedides a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Francesc Boix, el fotoperiodista català nascut en el Poble Sec de Barcelona, militant de les Joventuts Socialistes Unificades i posteriorment del PSUC, l'home -el noi- de l'etern somriure, forma part de l'incalculable patrimoni del PSUC, com tants d'altres camarades. Va lluitar i va sobreviure dues guerres i la barbàrie dels camps d'extermini, però no va poder superar la tuberculosi, malaltía que arrossegava des del maleït camp.

La Biblioteca pública del Poble Sec porta el seu nom, així com també un carrer de Barcelona, en el barri de la Zona Franca.