Arxiu del blog

dilluns, 16 de maig del 2016

Joan Panyella, Ramón Solsona, Angel Moreno.

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS.

72: JOAN PANYELLA, RAMÓN SOLSONA, ANGEL MORENO

                                              Joan Panyella i Farreras.

El 22 de juny de 1953, cap a quarts de dotze de la nit, 5 guàrdies civils assassinaren a trets i bombes de mà a 3 joves maquis militants del PSUC, a qui havíen parat una emboscada: 2 enllaços i un guía; 2 catalans i un madrileny: Joan Panyella Farreras, Ramón Solsona i Angel Moreno, a la Font dels Planells, en el terme de Besalú.

“Havien detingut un noi d’una masia a la qual, els tres joves assassinats s’hi paraven a l’anada o a la tornada. Algú havia denunciat a la gent de la masia. Aquell noi, salvatgement torturat i apallissat degué explicar als Guàrdies Civils l’itinerari que seguien els enllaços i el guia. No visqué gaire temps, morí amb els pulmons completament desfets. Això ens ho explicaren la gent de Besalú.
Cal dir que la Guardia Civil no fou felicitada per l’heroïcitat de l’assassinat dels tres joves. La gent de la Brigada Político-Social (BPS) els hauria volgut agafar vius. Per fer-los parlar, per torturar-los.
Les forces “vives” de Besalú no volien que els tres morts fossin enterrats al cementiri. Fou el capellà de l’època que insistí per què se’ls donés sepultura on avui encara són. Argumentava que algun dia els familiars trobarien la tomba. Un o dos dies després d’enterrar-los, efectius de la policia especial vingueren a Besalú i els desenterraren. Els hi regiraren els doblecs dels pantalons, les solapes de les guerreres, els talons de les sabates, tots els replecs de la roba, a la busca d’indicacions per tal de continuar la cacera d’antifranquistes.
La gent ens explicà que, des del primer moment, a la tomba hi hagué poms de flors. Les autoritats prengueren la decisió de tancar el cementiri per tal d’evitar-ho. Per anar-hi s’havia de demanar la clau.
Malgrat això, les flors continuaren sent-hi. Sempre. Quan localitzàrem, -després de molt buscar- la tomba, l’herba havia estat dallada. L’encarregat del cementiri ens confessà que mai no hi havia deixat créixer l’herba.”

De Francesc Panyella i Farreras: “1933-1953. Notes històriques a l’entorn d’un dietari”.

Deia el telegrama de la Comandància de la Guàrdia Civil de Besalú adreçat a Girona:
Besalú, 23 de junio de 1953, a las 17/20.
“Ocho veinte horas hoy instruyo diligencia caràcter urgente con motivo muerte tres bandoleros armados encuentro sostenido fuerza unidad sin bajas propias”.

Des de fa molts anys, el PSUC, ICV i altres formacions germanes reten homenatge i record als 3 guerrillers abatuts a la població de Besalú per les forces represores de la dictadura.

Per saber-ne més:

Revista 'Front': Homenatge als 3 de Besalú.

El Punt-Avui: 'Endavant camarades'

ICV: homenatge als companys assassinats a Besalú.

'A fer punyetes': bloc d'en Marc Vidal

Maquis, combatents per la llibertat. Xavier Valeri.

dissabte, 14 de maig del 2016

Frederic Olivé Mañas

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

71: FREDERIC OLIVÉ MAÑAS


Frederic Olivé Mañas, nació en Barcelona el 17 diciembre de 1918; sus padres se llamaban Federico y Ramona. Miembro del PSUC, se exilió en Francia al final de la guerra civil después de haber prestado sus servicios como soldado republicano en el aeródromo de Sabadell. Recluido en el campo de concentración de Argelers, ingresó en la Unión Nacional de Monzón y en el PSUC, participando en la invasión del Valle de Aran con la 404 Brigada, siendo detenido en un pueblo de Huesca y condenado a veinte años de prisión. Liberado en 1952, volvió a Barcelona, trabajando en el taller mecánico de su hermano. A principios de 1956 contactó con Senserrich quien lo incorporó al partido y lo relacionó con Antonio Arenas Arenas –de la empresa CARIM- i con Ramón Rius Muñiz –de Lámparas Z- para dinamizar la formación de células de empresa en el sector del metal y ser el responsable de enlazar con estas dos células de empresa. 


Así pues, el PSUC llegó al año 1956 con una organización muy recuperada y en expansión, aunque las estructuras de las células de las empresas eran muy débiles y la capacidad de organización de protestas laborales precaria. Aún así, en abril de 1956, varias empresas del metal y del textil catalán fueron a la huelga siguiendo el ejemplo de los mineros asturianos, lo que tuvo como consecuencia las detenciones de los incipientes líderes obreros entre los cuales estaban los que formaban las células de ENASA y de La Maquinista Terrestre y Marítima lo que a su vez provocó la huida a Francia de Senserrich, que mantenía las relaciones orgánicas con las células de estas dos empresas. Para sustituirlo, Núñez incorporó a la dirección local a Martínez Arcos a quien responsabilizó de la propaganda y del contacto con la organización local de Terrassa. Fue a partir de este momento que el PSUC consiguió la máxima expansión en la ciudad de Barcelona. Por una parte, se produjo un incremento de los militantes de las células de empresa: a la célula de la España Industrial se incorporaron Andrés Vera Guerra –como responsable a partir del verano de 1956- y Serafín García Guía, contando además con el anteriormente citado Antonio Fernández González. En la empresa Vila S.A., José Bravo era el responsable de la célula y contaba –además de los ya citados Lloret y Bonet- con Francisco Pastor Francés, Francisco Costa Ribas –responsable de propaganda-, Josep Saura Capell y Francisco Balaguer Blanxart, éste último director de la empresa que tenía contacto directo con Miguel Núñez quien les pasaba para repartir ejemplares de TREBALL y MUNDO OBRERO que venían de Francia. Tenían además una multicopista con la que editaban propaganda, opúsculos, octavillas, etc. La célula de Can Batlló creada por Felipe Cruz se había ampliado con Mariano Vives Esteve –que era su responsable-, Lucas Morales García, Ángel Sancho Espallargas, Carlos Pérez Pons, Telesforo Zabala Hortas y Atilano García Martín que era Vocal de Jurado de su empresa.
            Keyer consiguió formar un comité del textil con Atilano García, José Bravo y Andrés Vera. Keyer y García se ocupaban de la organización y Bravo y Vera de la propaganda. Tenían como punto de reunión el piso de Keyer y el de otros colaboradores como Andera Pereiro, Pura de la Aldea, Margarita y Raquel Bonet o Enriqueta Montoro. Keyer además era el enlace entre el comité de dirección del textil y la dirección política del partido.
            En el sector del metal, las detenciones a raíz de las huelgas de abril de 1956 frenaron el progreso de la organización. En ENASA, el relevo lo cogió Albert Badia Mur quien únicamente sufrió una detención administrativa de cuarenta días ya que fue considerado un simple huelguista sin ninguna militancia política demostrable, juntamente con Pedro Lara Moreno, Vicenç Faus Abad, Daniel Arnau Torres, Pompeu Galindo Nieves y de nuevo Antonio Mullor después que fue liberado en noviembre de 1956. Por su parte, Martínez Arcos responsabilizó a Ángel Lopezosa de las relaciones con la célula de La Maquinista Terrestre y Marítima cuyo responsable era desde el mes de abril de 1956 Julián José Piñero –incorporado por Badia después de haberlo conocido en la cárcel- y estaba formada por José Botía Rodríguez, Angel Dolera Ibáñez y Francisco Vallejo Otón.
            No sólo se organizaron células de empresa, si no que la labor de captación fue eficiente y en cada una de las empresas en las que había organizada una célula existía también un numero indeterminado de afiliados que cotizaban al partido y recibían la prensa clandestina.
            Además durante el verano de 1956, el partido amplió su organización a los estudiantes universitarios formándose una célula del PSUC en la universidad de Barcelona con personas como Octavi Pellissa, Lluís Goytisolo o Jordi Solé Tura y otra entre los sectores intelectuales con el abogado Francesc Vicens, el ingeniero óptico Cristóbal Garrigosa o los escritores Víctor Mora y Juan José Mira. Además, existía otro grupo de gente que ofrecía su apoyo al partido imprimiendo la propaganda, repartiéndola, haciendo de enlace entre los diferentes grupos organizados y la dirección o poniendo a disposición del partido sus viviendas para celebrar reuniones clandestinas
            A causa de una enfermedad, la dirección del partido en el exilio, decidió que Miguel Núñez abandonara Barcelona y fuera sustituido por Emilià Fàbregas que llegó a la ciudad en noviembre de 1956. Núñez le puso en contacto con el resto de la dirección política del partido –Joan Keyer y Manuel Martínez Arcos- y con toda la organización de la ciudad, estableciendo relaciones directas con los miembros del comité del textil –Andrés Vera, Atilano García y José Bravo-, con Frederic Olivé .responsable de las empresas del metal y a quien Fàbregas incorporó a la dirección política- y con Francesc Vicens, Víctor Mora, Cristóbal Garrigosa y Francisco Balaguer.

dijous, 12 de maig del 2016

Angel Huerga Fierro

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

70: ANGEL HUERGA FIERRO.





Hijo de Alfonso Huerga y de Sofía Fierro, Ángel Huerga Fierro nació en León el 6 de agosto de 1903. Joven ingeniero agrónomo, domiciliado en Madrid, residía en la calle Pablo Olavide nº 12, decidió comprometerse en los servicios secretos a inicios de la guerra civil. Luego, sirvió como instructor político de división. Miembro del PCE, exiliado a Francia, fue detenido en 1940 e internado sucesivamente en la prisión de Montauban (Tarn y Garona), en el campo de Septfonds y en la 535ª Compañía de trabajadores extranjeros de Caussade. El 6 de enero de 1942, el tribunal militar de la 17ª región le condenó a 10 años de trabajos forzados por detención y distribución de octavillas de inspiración extranjera así como por actividades comunistas. Fue traslado a Eysses el 15 de octubre de 1943 (matriculado con el número 374).

La reseña individual de su expediente de detención en Eysses nos proporciona las siguientes aclaraciones en cuanto al motivo de su condena: “A finales de junio de 1940, el fiscal del Estado francés ante el tribunal de primera instancia de Montauban solicitó que se abriera una investigación en cuanto a sus actividades comunistas. Se trataba de la constitución de células reagrupando en su mayoría a españoles miembros del PCE y del PSUC que pertenecían a los grupos de trabajadores extranjeros que residían en Septfonds con el pretexto de establecer una lista de extranjeros que querían embarcar en dirección de México. HUERGA ha participado activamente en la reconstitución de estos partidos; además recibía por parte de su jefe TURIEL disposiciones y octavillas que difundía a los jefes de células bajo su mando."  

En Eysses, formó parte del triángulo directivo de la organización clandestina española, que organizó el motín del 19 de febrero de 1944, finalmente sofocado por las fuerzas colaboracionistas francesas y del que resultó la ejecución de 12 prisioneros acusados de participar en la sublevación. De los 12 ejecutados, 2 de ellos eran miembros del PSUC: Jaume Seró Bernat y Domènec Serveto Bertrán, ambos amigos y camaradas de Angel. de El 30 de mayo de 1944, Ángel Huerga fue linchado por las SS Das Reich en el camino a la estación de Penne d’Agenais, en dirección de Compiègne para su deportación a Dachau; André Lecuyer fue testimonio de tal asesinato:

“Como yo también formaba parte de la centena de detenidos forzados, por falta de camiones, a andar a pie, fui testigo de la matanza. Yo estaba unas filas por detrás, frente a la ametralladora de las SS, y Ángel debía estar en medio de ese grupo. Por cierta razón que desconocía, Ángel fue sacado de la fila – no faltaban los pretextos para apalear a uno o a otro- y violentamente proyectado en el arcén de la carretera, donde 3 o 4 SS se ensañaron contra él. Le dieron golpes con la culata del arma, patadas, bastonazos, golpes de machete y me quedo corto. No fue antes de la llegada, en el vagón parado en Penne d’Agenais, cuando nos enteramos de que su cinturón, que había conservado a pesar de los cacheos, era el origen de este drama. Era un cinturón como los que llevan los scouts, con un escudo, pero en vez de la flor de lis, tenía grabado una hoz y un martillo. Sabíamos que Ángel no había podido sobrevivir al ensañamiento feroz de esos animales de SS, cuyas hazañas no fueron más que atrocidades: Oradour, Tulle…” (Ruán, 3 de septiembre de 2001).

Herido de extrema gravedad, Huerga falleció de un tiro en la nuca disparado por un SS en el convoy hacia Compiègne. Fue inhumado en el cementerio de esta localidad del distrito de Lot-et-Garonne, donde descansa para siempre este ingeniero leonés, militante comunista del PCE y del PSUC, resistente antifascista ejecutado por los nazis el 30 de mayo de 1944 en la deportación a Dachau. En el cementerio de Compiègne, tumba 4471, sección 23, reposa bajo una lápida con la inscripción: 'Mort pour la France', honor póstumo que le fue concedido por las autoridades francesas el 27 de diciembre de 1948.
Su pequeña hija fue criada y encomendada a un senador francés.

Eduard Pons Prades menciona a Angel Huerga Fierro en las páginas 179 y 192 de su libro: 'Republicanos españoles en la segunda guerra mundial'.

Per saber-ne més:

Musée de la Resistance: Angel Huerga Fierro.

Los españoles encarcelados en Eysses.






dimecres, 11 de maig del 2016

Josep Moix i Regàs

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

69: JOSEP MOIX I REGÀS






Josep Moix i Regàs (Sabadell, 28 d'octubre de 1898 - Praga, 3 de setembre de 1973) fou un dirigent polític comunista català, secretari general del PSUC del 1956 al 1965, alcalde de Sabadell, director general de Treball de la Generalitat de Catalunya i ministre de Treball al Govern Espanyol de la Segona República presidit pel Dr. Juan Negrín.

Moix era teixidor d'ofici i fou dirigent del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell dins la CNT. El 1926 hagué de marxar exiliat a l'Argentina, per la persecució de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sabadell.
En el Congrés de la CNT del juny del 1931, celebrat a Madrid, s'alineà amb la posició trentista, oposada a la tendència anarquista sostinguda per la FAI. Així el maig del 1932, la Federació Local de Sabadell deixà de pagar la seva contribució a la direcció confederal, per la qual cosa Moix fou expulsat del sindicat. El maig del 1933 participà en la constitució dels anomenats Sindicats d'Oposició (dissidents de les tesis de la FAI), però també xocà contra les idees anarco-sindicalistes d'aquests. Participà en els fets del sis d'octubre de 1934, i s'hagué d'exiliar de nou. En tornar ja s'havia arrenglerat amb el socialisme, s'afilià a la UGT i al Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Dins la tasca sindical aconseguí que moltes agrupacions locals s'incorporessin a la UGT, de forma que durant la guerra, el sindicat va experimentar el seu major creixement a la regió barcelonina. Fou president del Comitè Local de les Milícies Antifeixistes de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l'alcaldia de Sabadell de 1936 al 1938. Fou també director general de Treball a Catalunya i l'abril del 1938 fou nomenat ministre de Treball al Govern Espanyol dirigit per Juan Negrín.
El febrer del 1939, acabada la guerra civil espanyola, marxà a Alacant i d'ací a França, d'on, en arribar l'ocupació nazi, s'exilià a Mèxic. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949, després de l'expulsió de Joan Comorera com a Secretari General del PSUC, Josep Moix assumeix la direcció del Partit col.legiadament amb Pere Ardiaca i Rafael Vidiella. 
Josep Moix fou elegit secretari general del PSUC en el primer congrés del Partit celebrat el 1956. El segón congrés va nomenar Moix, el 1965, President del Comité Central, càrrec per al qual fou reelegit en el tercer congrés celebrat el 1973 i al que ja no pogué assistir perquè estava greument malalt. El 3 de setembre d'aquell mateix any 1973, Josep Moix, l'obrer tèxtil de Sabadell que en fou alcalde i que fou ministre de la República, va morir en l'anyorança de la seva terra a l'exili de Praga. 
La ciutat de Sabadell, a proposta de l'alcalde comunista Antoni farrés, va donar el nom de Josep Moix i Regàs a una de les principals avingudes de la ciutat. 
En paraules de Gregorio López Raimundo: "El llarg exili, l'enyorança de la terra -especialment de la seva Sabadell natal, la vida de la qual seguía molt de prop malgrat la distància- i la impossibilitat per a ell de tornar clandestinament a causa dels seus trets físics incomfusibles i de la seva gran popularitat, van fer avançar la mort d'en Moix." 

Per saber-ne més: 

Josep Moix: diccionari biogràfic del moviment obrer dels països catalans. 

Carrers amb història: Alcalde Josep Moix. Ajuntament de Sabadell

Homenatge a l'Alcalde Josep Moix; AAVV de Sabadell. 

diumenge, 8 de maig del 2016

Joan Blázquez Arroyo

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

68: JUAN BLÁZQUEZ ARROYO.


Ofrena floral als maquis caiguts a Toulousse. Joan Blázquez és el nº 2.


Joan Blázquez Arroyo (Bossost, Val d'Aràn, 1914 - Rabat, Marroc, 1974) fou un activista, comunista, maquis, doctor en Dret, lluitador antifeixista contra els nazis a França i com a Cap Guerriller a l'Espanya franquista. Militant del PSUC des del dia de la seva fundació fins la seva mort a l'exili al Marroc en 1974.

Fill d'un enginyer de mines andalús que havia anat a treballar a la Vall d'Aran, inicià la seva militància comunista en els anys 30. Intel·lectualment superdotat, féu estudis de batxillerat a Girona i es doctorà en dret a Madrid el 1936. President de la Mancomunitat de Municipis de la Val d'Aràn i alcalde de Bossost en representació de la UGT i el PSUC a l'esclat de la Guerra Civil, s'allistà a la 27 Divisió de l'Exèrcit republicà, dins el qual arribà al grau de coronel, passant després a ocupar el càrrec de comissari general de la 60 Divisió.
Exiliat el 1939 a França, a finals de 1942, acusat d'activitats terroristes, fou detingut i empresonat a Tolosa de Llenguadoc, d'on passà als camps de Noé i Vernet d'Arieja. L'octubre de 1943 aconseguí fugir i s'integrà immediatament a la Resistència contra els alemanys, amb el sobrenom de Cèsar.
Membre de la comissió política i militar dels aparells del PCE i el PSUC a França, fou comissari polític i instructor de l'Agrupació Guerrillera Espanyola (1943-1944), dins la 1a Divisió desplegada a la zona de Gers, els Alts Pirineus i l'est dels Baixos Pirineus. Arribà a Cap d'Estat Major dels guerrillers espanyols i general en el moment de l'alliberament de França per les tropes aliades, durant el qual fou ferit en un braç. Entre el desembre de 1944 i el març de 1945 actuà com a Cap d'Estat Major del Grup dels Batallons de Seguretat i l'estiu de 1946 rebé la distinció de Cavaller de la Legió d'Honor de la República i la Medalla de la Resistència Francesa.
Fundà l'Amical des anciens FFI (Forces Franceses de l'Interior) et résistants espagnols (1945). Mantingué la seva militància política comunista en el PSUC a l'exili i fou membre del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc.
Durant els anys d'exili féu estudis de lletres a París i d'enginyer agrònom a Praga. Entre 1948 i 1959 residí a Txecoslovàquia, enviat pel PCE, que li encomanà la representació al Consell Mundial de la Pau, a Viena (1959-1960). Aquell darrer any fou expulsat de França en compliment d'un ordre dictada deu anys abans i s'establí al Marroc fins a la seva mort, al servei del govern en les explotacions forestals entre Rabat i Casablanca. Políglot, parlava Català, Castellà, Aranès, Francès, Anglès, Txec, Rus i Àrab.
La seva companya, Lola Clavero maestro (1914 - 2004), retornà a Espanya el 1976. Joan Blázquez i Lola Clavero foren parella des de molt joves. Ambdós eren aranesos de Bossost, i tots dos foren un Resistents. Varen resistir amb fermesa i coratge tots els embats amb els que s'hagueren d'enfrontar en els diferents exilis que els hi tocà viure en la seva condició de partisans antifeixistes: França, Txecoslovàquia, Marroc, però sempre amb l'Aràn en el cor i la seva militància comunista en el cap.



El fons personal de Joan Blázquez Arroyo es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons aplega la documentació generada i rebuda per Joan Blázquez en el desenvolupament de la seva activitat militar i política a l'exili i la resistència, així com l'aplegada per Melquíades Calzado sobre la figura del general. Inclou la documentació identificativa, salconduits, permisos de residència i ordre d'expulsió de França, els carnets d'afiliació política i sindical i com a membre de les associacions d'antics combatents de la resistència, d'estrangers i d'internats en camps de concentració. Entre la documentació militar, destaquen les certificacions emeses per diversos comandaments de l'exèrcit francès, que acrediten els seus serveis a la resistència; de la seva estada a Praga, la documentació acadèmica, diplomes i retalls de premsa que testimonien les seves activitats polítiques. Dins la documentació relativa a les associacions d'antics combatents, el fons inclou un llistat de morts al camp de concentració de Vernet d'Arieja, circulars, correspondència i publicacions. El fons conté finalment diversos treballs sobre el general aplegats per Melquíades Calzado de Castro.

Per saber-ne més: 

El XIV cuerpo de guerrilleros españoles.

Juan Blázquez 'General César' y Lola Clavero.

dissabte, 7 de maig del 2016

Herminio Almendros Ibáñez

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

67: HERMINIO ALMENDROS IBÁÑEZ. 









Herminio Almendros Ibáñez. (Almansa, Albacete, 1898-La Habana, Cuba, 1974)
Pedagogo, regeneracionista, comunista, seguidor de los postulados emanados de la Institución Libre de Enseñanza, Herminio Almendros Ibáñez es una de las figuras clave en la historia de la educación española del siglo XX.
Hijo de un empleado ferroviario y maestro de obras, Herminio Almendros nació en la albaceteña ciudad de Almansa el 9 de octubre de 1898. En 1912 la familia se traslada a Albacete y dos años más tarde se matriculó en la Escuela Normal de Alicante, en la que obtuvo el título de maestro con brillantes calificaciones en 1918.
Realiza el servicio militar en Alicante y África, donde vive el conflicto con Marruecos. Al finalizar este periodo, logra matricularse en 1921 en la elitista Escuela de Estudios Superiores del Magisterio en Madrid, donde se formaban los profesores de las Escuelas Normales y los futuros inspectores de Educación. Aquí conoció a un personaje de gran influencia en su vida, Alejandro Casona (Besullo, Asturias, 1903-Madrid, 1965) y también a quien habría de ser su esposa, María Cuyás Ponsa. Frecuentó el Ateneo y se relacionó con Bartolomé Cossío, impregnándose de los ideales de la Institución Libre de Enseñanza. Obtuvo el número uno de su promoción.
Entre 1926 y 1928 fue director del Centro de Formación Agrícola e Industrial «Sierra Pambley» de Villablino (León), y en 1928, casado con María Cuyás y recién nacida su hija María Rosa, fue destinado a Lleida como inspector de Enseñanza Primaria. En esta ciudad, el profesor de la Escuela Normal Jesús Sanz, recién llegado de la Universidad de Ginebra donde había conocido los métodos pedagógicos del francés Célestin Freinet, lo puso al corriente de este novedoso sistema de enseñanza que utilizaba la imprenta en la escuela. Almendros quedó impresionado.
La proclamación de la República en abril de 1931 propició la creación de las Misiones Pedagógicas en las que Herminio Almendros intervino con su gran amigo Alejandro Casona, director de «El Teatro del Pueblo». Ambos llevaron libros, discos y cine hasta el Valle de Arán y el alto Aragón, entre otros destinos. El curso 1931-32 fue destinado como inspector a Huesca –vivió en la calle Costa–, donde conoció a Ramón Acín y al maestro de Plasencia del Monte Simeón Omella, a quienes introdujo en el método Freinet que caló rápidamente en los dos avanzados maestros. Almendros y su esposa, María Cuyás, se relacionaron rápidamente con Ramón Acín y Conchita Monrás, hasta el punto de que las hijas de Acín, Katia y Sol, educadas al margen de la escuela oficial, recibieron clases particulares de María Cuyás. En 1935, en Huesca, tuvo lugar el Segundo Congreso de la Imprenta en la Escuela. «Freinet es Mahoma en esto de la imprenta escolar, –escribió Acín en el Diario de Huesca en julio de este año– y Almendros, capitán de esta expedición, es su profeta aquí en España».
Almendros marchó destinado a Barcelona, donde nacerían sus otros dos hijos, Néstor y Sergio; (su hijo Néstor fue uno de los mejores directores de fotografía del cine moderno), y fue nombrado Profesor Encargado de Curso del Departamento de Técnica y Organización Escolar en la Universidad.
Pasó la Guerra Civil en la Ciudad Condal, donde se afilió al PSUC, y a finales de enero de 1939 atravesó la frontera con Francia camino del exilio. Le acompañaba en este viaje sin retorno el filósofo y gran amigo José Ferrater Mora. En primera instancia Almendros buscó protección en casa de Freinet, pero las condiciones de subsistencia eran tan precarias que obligaron a Herminio a buscar un acomodo más seguro. Alejandro Casona, desde Cuba, le envió un pasaje para la isla, donde se establecería desarrollando una brillante carrera hasta su muerte, sobrevenida por paro cardiaco el 12 de octubre de 1974. La familia Almendros no se pudo reunir al completo en Cuba hasta 1950. 
 El trabajo incesante de Herminio Almendros y del también miembro del PSUC el profesor Ramón Costa Jou (exesposo de la conocida maestra comunista catalana exiliada en Chile Dolors Piera Llobera) en la planificación de la enseñanza a partir del minuto 1 de la Revolución cubana no fué la única aportación de los comunistas catalanes exiliados en la isla: El capitán Albert Bayo Giraud como instructor y estratega militar; Francesc Fàbregas actuando en la reforma urbana de La Habana y de las principales ciudades cubanas, o Marino Carrera, antiguo responsable del PSUC en la Hispano Olivetti... el PSUC saludó con entusiasmo la Revolución Cubana, y muchos de sus militantes trabajaron para asentarla con éxito: así, inspirados en la legislación catalana de la República, educación, salud pública, urbanismo, agricultura, etc, fueron ámbitos en los que la aportación de miembros del PSUC tuvo gran relevancia, tal como explicaban, orgullosos, el propio Fidel Castro o Ernesto Ché Guevara.
Herminio Almendros publicó decenas de artículos periodísticos y colaboró en las más importantes revistas especializadas, igualmente escribió casi medio centenar de obras a lo largo de su vida: ensayos, literatura infantil o divulgación de la figura de José Martí, destacando por su interés, entre otras, La imprenta en la escuela. La técnica Freinet (1932), A propósito de la Edad de Oro de José Martí (1956), Cosas curiosas de la vida de algunos animales (1964) o Nuestro Martí (1965). 
Per saber-ne més:




 

diumenge, 1 de maig del 2016

Octavi Pellissa Safont

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS. 

66: OCTAVI PELLISSA SAFONT



Octavi Pellissa Safont, (Barcelona 1935 -  Barcelona 1992). Militant del PSUC; fundador de la primera organització clandestina del Partit Socialista Unificat de Catalunya a la Universitat de Barcelona, juntament amb els germans Goytisolo, Manuel Sacristán, Francesc Vicens, Josep Fontana, Francesc Vallverdú, Jordi Solé-Tura, Manuel Vázquez Montalbán, etc. Detingut en diverses ocasions per la policía franquista, torturat, empresonat, va viure a l'exili a França i a la RDA.
Fundador del Centre de Treball i Documentació, va impulsar desenes d'activitats culturals i polítiques. Escriptor, pensador, crític, fou guinista de cinema en les obres de Pere Portabella: 'Informe General' i 'El pont de Varsòvia', entre d'altres.
Va morir prematurament l'agost de 1992 a causa d'un infart, en plena eufòria olímpica a Barcelona. Els reconeixements -com sol passar- li arribaren de forma pòstuma.

En motiu del traspàs inesperat d'Octavi Pellissa, el seu amic i company de militàncies Xavier Folch va publicar aquest article a 'El País' el dissabte dia 1 d'agost de 1992:
 
"Octavi Pellissa ha muerto de infarto a los 56 años. Ingresó en el PSUC en 1955: entonces, el primer militante de una organización universitaria que tendría continuidad hasta la dictadura; y le acompañó siempre, para los que le conocimos entonces, la leyenda de ser el primer rostro público de los comunistas en la Universidad de Barcelona. Detenido en 1956, tuvo que exiliarse a París, primero, y a Leipzig, después. Regresó en diciembre de 1966 y fue protagonista de excepción de casi todas las batallas de la resistencia política y cultural frente al desarrollo de la Asamblea de Intelectuales de Montserrat, en diciembre de 1970, durante el consejo de guerra de Burgos. Fue detenido en octubre de 1973 con los 113 de la Asamblea de Cataluña. Más tarde, fundó el Centre de Treball i Documentació, desde donde impulsó decenas de iniciativas culturales y fue el centro de coordinación de las actividades por el no a la OTAN y, más tarde, contra la guerra del Golfo.Octavi Pellissa ha nadado siempre contra corriente. De origen social modesto, lector voraz y cultísimo, es una de las personas más inteligentes que he conocido. Conversador inigualable, usaba siempre la ironía y el sarcasmo como armas demoledoras. Y cuando el conformismo es ley general y el sentido crítico ha desaparecido, él conservaba intacta su capacidad de indignación contra toda injusticia. Se malganó la vida con traducciones y guiones cinematográficos. "Par déficatese j'ai perdu ma vie -, escribió Rimbaud. Por delicadeza fue incapaz- de aceptar las servidumbres y violencias que esta sociedad impone a sus súbditos. Pero, a cambio supo abrazar siempre las causas más nobles, o tal vez esas causas nos parecían nobles porque Octavi Pellissa las hacía suyas. Octavi Pellissa es muy representativo de un grupo humano que luchó -en su caso, con imaginación e inteligencia- sin pedir nada a cambio. Muchos le añoraremos siempre".


Per saber-ne més:

Contra el olvido, la actividad politico-cultural de Octavi Pellissa.

Sobre Octavi Pellissa (1935-1992). Entrevista.

'La carta: história de un comisario franquista'.

La Fundació Nous Horitzons participa en els actes d'homenatge a Octavi Pellissa.