MEMÒRIA HISTÒRICA.
FITXES DE MILITANTS.
47: VÍCTOR MORA PUJADAS
Víctor Mora, o quan Franco descobreix, horroritzat, que el 'Capitan Trueno' és del PSUC.
Nota autobiogràfica del mateix Víctor Mora Pujadas:
"El meu pare, Vicens Mora Alzinella, es va exiliar per
no anar a la guerra del Marroc. A França va aprendre l'ofici de
rellotger amb un català ja instal•lat a París, Joan Massot. En tornar a
Espanya, va ingressar en el policia de la Generalitat de Catalunya.
Durant la guerra civil, va estar destinat en Fronteres i Ports. Ell va
ser un republicà tota la seva vida. Va ser un dels últims republicans
que van deixar Puigcerdà quan ja entraven els feixistes. Va influir molt
en mi per la lectura i l'estudi. Estimava els llibres i me'ls va fer
estimar a mi.
A França, el meu pare em va fer anar a escola, a Llemotges, quan vam arribar exiliats... La République Française es va enfonsar i va arribar l'ocupació alemanya i l'État Français del Maréchal Pétain. Ara manava aquest, més o menys a les ordres de l'Alemanya nazi... No van fer res als refugiats del nostre tipus... Poc abans d'això, a conseqüència dels patiments de la guerra civil, i d'haver estat un any en un camp de concentració, Bram (Agde) en arribar a França, el meu pare –que ja s'obria camí a Llemotges com a rellotger- va caure greument malalt. Jo tenia 10 anys i quelcom més, quan el meu pare em va dir: “Víctor, papà es morirà. Has de ser valent”. Ell em donava l'exemple de no plorar... He plorat temps després, més d'un cop, clar... No em costa plorar per ell. N i per la guerra civil que també el va matar a ell , com a tantíssims altres innocents, i que va durar TRES anys TRES, amb molts culpables, tan tranquils, cuejant per tot el món.
La meva mare, Dolors Pujadas Teixidó, era aparentment una persona senzilla, però amb una força de caràcter sorprenent, capaç de llogar un parada en el mercat de la Boquería, i fer tot el que és necessari per tirar endavant el petit negoci sense deutes i, sobretot, tirar endavant el que ella més estimava en aquest món: el seu Víctor, sempre llegint i carregat de llibres... De vegades, quan la feia enutjar, em deia: ”Víctor, sembla mentida... No sé de que et serveix llegir tant...!” Tenia raó, i sento molt que no visqui, per donar-li la raó en moltes altres coses, a través del temps... T'he estimat més quan has desaparegut, que quan vivies, volgudíssima mare...
En tornar a Barcelona, jo, per sobre de tot, volia treballar i donar sortida a uns grans anhels de sortir endavant amb els pocs coneixements que tenia... Estava permanentment inquiet, angoixat per la nostra situació de dependència econòmica. Llegia molt en castellà i francès, i molt poc en català, la meva llengua natal, maleïda pel feixisme de l'època. Vaig realitzar distints treballs com a aprenent del que fos, sempre llegint pel carrer, i no oblidant mai res del que llegia i aprenia. D'una forma natural, diria, vaig rebutjar el feixisme –incloent el de la Segona Guerra Mundial, clar- i em vaig interessar per tot el que s'oposava a això.
Si em pregunten com vaig passar de nen sense escolaritzar a escriptor, puc dir que va ser llegint constantment... I escrivint, tot seguit. Més tard, vaig tenir la immensa fortuna que el que jo escrivia resultava atractivament llegible per a moltes persones que, a més a més... Volien saber, a tot costa, com continuava...! Jo no vaig fer cap esforç especial per aconseguir allò... A banda d'assentar-me a una taula, i posar-me a escriure, inventant històries, l'una darrere de l'altra, amb gran facilitat. A molts altres escriptors els ha ocorregut el mateix... Escriure, és un regal dels déus, es podria dir. I així, després de llegir i escriure de moltes coses –i de ser pagat pel meu treball -, vaig entrar, a l' Editorial Bruguera, en tant que redactor.
Entrar a Bruguera va ser, per a mi, donar un pas de gegant en els mons que més m'interessaven: el de la Lletra Impresa, i el de les Arts Gràfiques. I vaig continuar sent l'escriptor que ja era –cada cop més segur de mi mateix- i l'aprenent de dibuixant que cada dia es trobava més frustrat... Vaig escollir –no sense raó, ni dolor- entre ser un escriptor o un dibuixant. Des del principi, persones de l'Editorial, sobretot el seu Redactor en Cap, Rafael González, (experiodista, expulsat pels feixistes...) em van impulsar a continuar escrivint. “MORA, vostè és un escriptor”, em deia el Sr. González. La història de l'Editorial Bruguera és bastant coneguda, perquè ara vingui, aquí, a descobrir-la... En les meves novel•les, surt l'Editorial Bruguera, sí, (encara que molt modestament, perquè faria falta un Thomas Mann) sota el nom de l'Editorial Cabot, i tota una sèrie de personatges que, sovint, s'assemblen bastant a la realitat... Però a qui vulgui un llibre on es barregen el realisme més cru amb la més pura poesia, li cal llegir el sensacional llibre de Francisco González Ledesma, que per a mi és una obra mestra: “Las calles de nuestros padres”.
Vaig estar anys i panys ena l'Editorial Bruguera... Allí vaig tenir la fortuna de conèixer a Harmonia Rodríguez, i ens vam casar. Tot això ho he reflectit, ja ho he dit, a la meva manera... En l'Editorial, amb anys i panys, van passar moltes coses: pot dir-se que de tot, com és lògic en una gran empresa capitalista, dirigida per persones que, de vegades, actuaven recordant un passat de gent d'esquerres difícil d'oblidar. Jo vaig entrar sense compromís polític , i em vaig fer comunista amb Harmonia, que ja ho era. Cal dir que ambdós no vam patir mai cap influència de les persones de l'Editorial pròpiament dita: ens vam fer comunistes des de fora, concretament gràcies a l'extraordinari Miguel Nuñez, i a Francesc Vicens, home de formidable memòria, entre d'altres virtuts... I vam ser clandestins, fins a la nostra detenció per la sinistra Brigada Social, que dirigia el Comissari Creix. (Com deia no record qui, fent un "retruécano" en català: “Creix... però no et multipliquis!”).
Vaig ingressar en el PSUC, no sols pel mateix PSUC... Per mi va jugar molt el fet que el comunisme internacional apareixia com una força MUNDIAL extraordinària, capaç de canviar les coses en totes parts, gràcies al “socialisme científic” de l'època... Prometia la fi de l'explotació de l'home per l'home... Seria possible, per fi, que totes les persones indistintament de la seva raça, nació, etc. s'agermanessin, oblidessin les guerres per sempre... Els els somnis de Karl Marx, d'Engels, etc. etc. deixarien de ser una utopia, i es transformarien en realitats tangibles, sobre una mateixa base de germandat... En el segle XX, ja gairebé mig món havia estat guanyat per aquelles idees... La victòria era pròxima...! Tot s'havia previst! Tot...!
El que no s'havia previst era la colossal reacció del vell món i els seus interessos, de les velles idees i la resta de contra les que ja s'havien alçat Marx i Engels... Tot allò es va mobilitzar amb una rapidesa i un dinamisme extraordinaris, valent-se de totes les capacitats (fins i tot les més retorçudes i tenebroses) de l'atacat CAPITALISME... Van anar caient una a una, les conquestes socialistes... El capital no va tardar gaire a guanyar, a cop de milions i milions, i fins i tot més milions, les conquestes que havien suposat tants anys de lluites terribles i de dolors sense nom, a milions d'homes i dones, se'n van anar a pic... Només ens faltava el 2001, amb Bin Laden i el seu Al Qaeda...Tot s'ha destruït com sempre, en nom del benefici d'uns quants. El món d'avui (que podria funcionar raonablement amb un capitalisme com cal, per a moltíssimes persones que no protestarien...), ara no és més que una podridura pestilent, mortífera, on homes i dones, en molts llocs, es pregunten quan els tocarà morir, perquè saben que el món d'avui mata massa sovint. Per a moltes persones prémer el gallet contra això, o allò, s'ha convertit en un acte reflex... Matar, matar, matar...! D'això es tracta constantment! I morir sense defensa, sense saber ni com, ni per què, és el més corrent per a milers d'éssers humans innocents.
Vaig ser detingut i vaig estar en la Model de Barcelona... M'ho vaig prendre amb bastanta tranquil.litat... Era jove i fort, i em sentia invulnerable. La meva preocupació era per Harmonia, que també l' havien detingut. Vaig saber que un... alienat..., de la Brigada Social li havia donat una bufetada... que li va deixar una marca que va durar diversos dies!
Estava convençut que gairebé mig món (segons les meves idees...) estaria amb nosaltres... I de fet, moltes persones es van moure, sí... Érem un noi i una noia que treballaven en llocs claus d'una Editorial important de Barcelona... He de dir que vam rebre moltes amenaces de la Brigada Social en direcció, i a la presó, i malgrat la nostra actitud de mai dir-los una paraula comprometedora, no ens van tocar ni un pèl de la roba (a banda del cop donat a l'Harmonia)... Quan era cert que la Brigada Social tenia una terrible reputació a tot Espanya que va durar MOLTS ANYS: pallisses, tortures, gent que se'ls va quedar entre les potes...Cal destacar que la gent més maltractada durant aquells interminables anys, van ser gent obrera sobretot...
No hi ha dubte que algú es va moure per nosaltres, a banda de les persones corrents... Harmonia només va rebre una bufetada... Jo, res de res... No hem sabut mai tots els detalls del que va ocórrer. El resultat, van ser uns mesos a la presó... Temps després, de tant en tant, la policia vènia a casa de bon matí, a registrar... Era una història de constant sobresalt, de mai acabar...! Ja estava més que cansat.
El 1963 em vaig exiliar a França. Era impossible per a mi tenir una activitat política en aquella situació de persecució i vigilància constant. Vaig pensar (qualsevol s'ho pot imaginar) que necessitava canviar d'aires i tenir l'activitat d'un escriptor antifeixista en llibertat. Estant a França, vaig continuar les meves relacions amb la meravellosa llengua de Molière, sense mai deixar de pensar en Catalunya i en Espanya.
La meva estada a França no va ser permanent... També vaig estar a Andorra (a la que estimo molt, i on vaig fer bons amics, com l'extraordinari Jordi Sasplugas i altres excel•lents persones...) i de tant en tant vaig tornar a Espanya, sempre sota el feixisme, o un règim que se li semblava molt.
Mentrestant, vaig escriure molt en francès i vaig establir solides relacions amb editorials franceses, i amb personalitats d'aquell país, França, que estimo com una pàtria de llibertat i de refugi antifeixista, de la que només he rebut testimonis agradables, i grans honors com ser anomenat Chevalier de l'Ordre donis Arts et donis Lettres.
Si em pregunten perquè vaig tornar he de respondre:
Per que estimo a Catalunya i a Espanya.
He comentat més amunt el meu gran amor per França ... I no voldria deixar de costat uns Estats Units (fantàstics vencedors de la Segona Guerra Mundial amb el gran Roosevelt i altres, contra el nazisme i companyia, no ho oblidem mai...) dels que hem après moltíssim els progressistes... A banda del fàstic que em van produir els polítics nord-americans que es van aliar amb Franco, penso que la història dels EE.UU., (excepte tot allò que una persona de progrés no pot salvar, com per exemple les accions dels Srs. Bush i companyia, que fins i tot portarien, si els deixessin, el món a la catàstrofe, etc.etc.) és una història més aviat de progrés (amb alguna interrupció lamentable... Que país no la té?).
En els nostres temps, ara mateix, qui podria ignorar personalitats, com l'extraordinari Clinton, com la mateixa Hillary Clinton...? Seria magnífic per a la nostra vella i maltractada Terra algú com Al Gore.
Qui podrà oblidar l'esforç formidable que estan fent, a hores d'ara, les grans forces de progrés, en tots els estats-units...? En molts llocs, amb les carències que mai falten, estan salvant la democràcia de demà !
Entre els personatges que he entrevistat més destacats del món ocidental estan els escriptors Louis Aragó, Miguel Angel Astúries, Langston Hughes, Claude Lévi-Strauss, Pablo Neruda, Jacques Prévert... En el meu llibre, en castellà, editat a l'URSS, “La ciencia soviética de hoy” vaig entrevistar diversos savis d'aquelles terres. El Sr. Putin no ho aprovaria...
Quins són els objectius de la “Fundació Victor MORA”...? Això és quelcom que l'Harmonia Rodriguez, la meva esposa, podrà contar millor que jo perquè és qui s'ocupa més de la qüestió. A “grosso modo”, puc comentar que els seus objectius son culturals i de difusió de la Literatura i la creació artística, en general. També constarà de les nostres respectives biblioteques que, en conjunt, poden sumar uns 10.000 volums, alguns molt especialitzats, a més de documents com a fotografies, correspondència, etc. etc. Agraïm a l'Ajuntament de l'Escala el seu gran interès per llançar aquest projecte cultural.
Vaig néixer el 6 de Juny de 1931. (Va haver-hi un altre “6 de juny”, cèlebre: el del Desembarcament de Normandia, durant la Segona Guerra Mundial...). He viscut, d'altra banda, entre lluites i guerres molt sagnants... Només diré que no m'agrada cap guerra! I que crec que cal resoldre tots els problemes, amb una mínima violència, pensant que aquesta SEMPRE és possible. Saber a quina generació literària pertanyo, és un treball que deixo als sempre necessaris estudiosos..."
A França, el meu pare em va fer anar a escola, a Llemotges, quan vam arribar exiliats... La République Française es va enfonsar i va arribar l'ocupació alemanya i l'État Français del Maréchal Pétain. Ara manava aquest, més o menys a les ordres de l'Alemanya nazi... No van fer res als refugiats del nostre tipus... Poc abans d'això, a conseqüència dels patiments de la guerra civil, i d'haver estat un any en un camp de concentració, Bram (Agde) en arribar a França, el meu pare –que ja s'obria camí a Llemotges com a rellotger- va caure greument malalt. Jo tenia 10 anys i quelcom més, quan el meu pare em va dir: “Víctor, papà es morirà. Has de ser valent”. Ell em donava l'exemple de no plorar... He plorat temps després, més d'un cop, clar... No em costa plorar per ell. N i per la guerra civil que també el va matar a ell , com a tantíssims altres innocents, i que va durar TRES anys TRES, amb molts culpables, tan tranquils, cuejant per tot el món.
La meva mare, Dolors Pujadas Teixidó, era aparentment una persona senzilla, però amb una força de caràcter sorprenent, capaç de llogar un parada en el mercat de la Boquería, i fer tot el que és necessari per tirar endavant el petit negoci sense deutes i, sobretot, tirar endavant el que ella més estimava en aquest món: el seu Víctor, sempre llegint i carregat de llibres... De vegades, quan la feia enutjar, em deia: ”Víctor, sembla mentida... No sé de que et serveix llegir tant...!” Tenia raó, i sento molt que no visqui, per donar-li la raó en moltes altres coses, a través del temps... T'he estimat més quan has desaparegut, que quan vivies, volgudíssima mare...
En tornar a Barcelona, jo, per sobre de tot, volia treballar i donar sortida a uns grans anhels de sortir endavant amb els pocs coneixements que tenia... Estava permanentment inquiet, angoixat per la nostra situació de dependència econòmica. Llegia molt en castellà i francès, i molt poc en català, la meva llengua natal, maleïda pel feixisme de l'època. Vaig realitzar distints treballs com a aprenent del que fos, sempre llegint pel carrer, i no oblidant mai res del que llegia i aprenia. D'una forma natural, diria, vaig rebutjar el feixisme –incloent el de la Segona Guerra Mundial, clar- i em vaig interessar per tot el que s'oposava a això.
Si em pregunten com vaig passar de nen sense escolaritzar a escriptor, puc dir que va ser llegint constantment... I escrivint, tot seguit. Més tard, vaig tenir la immensa fortuna que el que jo escrivia resultava atractivament llegible per a moltes persones que, a més a més... Volien saber, a tot costa, com continuava...! Jo no vaig fer cap esforç especial per aconseguir allò... A banda d'assentar-me a una taula, i posar-me a escriure, inventant històries, l'una darrere de l'altra, amb gran facilitat. A molts altres escriptors els ha ocorregut el mateix... Escriure, és un regal dels déus, es podria dir. I així, després de llegir i escriure de moltes coses –i de ser pagat pel meu treball -, vaig entrar, a l' Editorial Bruguera, en tant que redactor.
Entrar a Bruguera va ser, per a mi, donar un pas de gegant en els mons que més m'interessaven: el de la Lletra Impresa, i el de les Arts Gràfiques. I vaig continuar sent l'escriptor que ja era –cada cop més segur de mi mateix- i l'aprenent de dibuixant que cada dia es trobava més frustrat... Vaig escollir –no sense raó, ni dolor- entre ser un escriptor o un dibuixant. Des del principi, persones de l'Editorial, sobretot el seu Redactor en Cap, Rafael González, (experiodista, expulsat pels feixistes...) em van impulsar a continuar escrivint. “MORA, vostè és un escriptor”, em deia el Sr. González. La història de l'Editorial Bruguera és bastant coneguda, perquè ara vingui, aquí, a descobrir-la... En les meves novel•les, surt l'Editorial Bruguera, sí, (encara que molt modestament, perquè faria falta un Thomas Mann) sota el nom de l'Editorial Cabot, i tota una sèrie de personatges que, sovint, s'assemblen bastant a la realitat... Però a qui vulgui un llibre on es barregen el realisme més cru amb la més pura poesia, li cal llegir el sensacional llibre de Francisco González Ledesma, que per a mi és una obra mestra: “Las calles de nuestros padres”.
Vaig estar anys i panys ena l'Editorial Bruguera... Allí vaig tenir la fortuna de conèixer a Harmonia Rodríguez, i ens vam casar. Tot això ho he reflectit, ja ho he dit, a la meva manera... En l'Editorial, amb anys i panys, van passar moltes coses: pot dir-se que de tot, com és lògic en una gran empresa capitalista, dirigida per persones que, de vegades, actuaven recordant un passat de gent d'esquerres difícil d'oblidar. Jo vaig entrar sense compromís polític , i em vaig fer comunista amb Harmonia, que ja ho era. Cal dir que ambdós no vam patir mai cap influència de les persones de l'Editorial pròpiament dita: ens vam fer comunistes des de fora, concretament gràcies a l'extraordinari Miguel Nuñez, i a Francesc Vicens, home de formidable memòria, entre d'altres virtuts... I vam ser clandestins, fins a la nostra detenció per la sinistra Brigada Social, que dirigia el Comissari Creix. (Com deia no record qui, fent un "retruécano" en català: “Creix... però no et multipliquis!”).
Vaig ingressar en el PSUC, no sols pel mateix PSUC... Per mi va jugar molt el fet que el comunisme internacional apareixia com una força MUNDIAL extraordinària, capaç de canviar les coses en totes parts, gràcies al “socialisme científic” de l'època... Prometia la fi de l'explotació de l'home per l'home... Seria possible, per fi, que totes les persones indistintament de la seva raça, nació, etc. s'agermanessin, oblidessin les guerres per sempre... Els els somnis de Karl Marx, d'Engels, etc. etc. deixarien de ser una utopia, i es transformarien en realitats tangibles, sobre una mateixa base de germandat... En el segle XX, ja gairebé mig món havia estat guanyat per aquelles idees... La victòria era pròxima...! Tot s'havia previst! Tot...!
El que no s'havia previst era la colossal reacció del vell món i els seus interessos, de les velles idees i la resta de contra les que ja s'havien alçat Marx i Engels... Tot allò es va mobilitzar amb una rapidesa i un dinamisme extraordinaris, valent-se de totes les capacitats (fins i tot les més retorçudes i tenebroses) de l'atacat CAPITALISME... Van anar caient una a una, les conquestes socialistes... El capital no va tardar gaire a guanyar, a cop de milions i milions, i fins i tot més milions, les conquestes que havien suposat tants anys de lluites terribles i de dolors sense nom, a milions d'homes i dones, se'n van anar a pic... Només ens faltava el 2001, amb Bin Laden i el seu Al Qaeda...Tot s'ha destruït com sempre, en nom del benefici d'uns quants. El món d'avui (que podria funcionar raonablement amb un capitalisme com cal, per a moltíssimes persones que no protestarien...), ara no és més que una podridura pestilent, mortífera, on homes i dones, en molts llocs, es pregunten quan els tocarà morir, perquè saben que el món d'avui mata massa sovint. Per a moltes persones prémer el gallet contra això, o allò, s'ha convertit en un acte reflex... Matar, matar, matar...! D'això es tracta constantment! I morir sense defensa, sense saber ni com, ni per què, és el més corrent per a milers d'éssers humans innocents.
Vaig ser detingut i vaig estar en la Model de Barcelona... M'ho vaig prendre amb bastanta tranquil.litat... Era jove i fort, i em sentia invulnerable. La meva preocupació era per Harmonia, que també l' havien detingut. Vaig saber que un... alienat..., de la Brigada Social li havia donat una bufetada... que li va deixar una marca que va durar diversos dies!
Estava convençut que gairebé mig món (segons les meves idees...) estaria amb nosaltres... I de fet, moltes persones es van moure, sí... Érem un noi i una noia que treballaven en llocs claus d'una Editorial important de Barcelona... He de dir que vam rebre moltes amenaces de la Brigada Social en direcció, i a la presó, i malgrat la nostra actitud de mai dir-los una paraula comprometedora, no ens van tocar ni un pèl de la roba (a banda del cop donat a l'Harmonia)... Quan era cert que la Brigada Social tenia una terrible reputació a tot Espanya que va durar MOLTS ANYS: pallisses, tortures, gent que se'ls va quedar entre les potes...Cal destacar que la gent més maltractada durant aquells interminables anys, van ser gent obrera sobretot...
No hi ha dubte que algú es va moure per nosaltres, a banda de les persones corrents... Harmonia només va rebre una bufetada... Jo, res de res... No hem sabut mai tots els detalls del que va ocórrer. El resultat, van ser uns mesos a la presó... Temps després, de tant en tant, la policia vènia a casa de bon matí, a registrar... Era una història de constant sobresalt, de mai acabar...! Ja estava més que cansat.
El 1963 em vaig exiliar a França. Era impossible per a mi tenir una activitat política en aquella situació de persecució i vigilància constant. Vaig pensar (qualsevol s'ho pot imaginar) que necessitava canviar d'aires i tenir l'activitat d'un escriptor antifeixista en llibertat. Estant a França, vaig continuar les meves relacions amb la meravellosa llengua de Molière, sense mai deixar de pensar en Catalunya i en Espanya.
La meva estada a França no va ser permanent... També vaig estar a Andorra (a la que estimo molt, i on vaig fer bons amics, com l'extraordinari Jordi Sasplugas i altres excel•lents persones...) i de tant en tant vaig tornar a Espanya, sempre sota el feixisme, o un règim que se li semblava molt.
Mentrestant, vaig escriure molt en francès i vaig establir solides relacions amb editorials franceses, i amb personalitats d'aquell país, França, que estimo com una pàtria de llibertat i de refugi antifeixista, de la que només he rebut testimonis agradables, i grans honors com ser anomenat Chevalier de l'Ordre donis Arts et donis Lettres.
Si em pregunten perquè vaig tornar he de respondre:
Per que estimo a Catalunya i a Espanya.
He comentat més amunt el meu gran amor per França ... I no voldria deixar de costat uns Estats Units (fantàstics vencedors de la Segona Guerra Mundial amb el gran Roosevelt i altres, contra el nazisme i companyia, no ho oblidem mai...) dels que hem après moltíssim els progressistes... A banda del fàstic que em van produir els polítics nord-americans que es van aliar amb Franco, penso que la història dels EE.UU., (excepte tot allò que una persona de progrés no pot salvar, com per exemple les accions dels Srs. Bush i companyia, que fins i tot portarien, si els deixessin, el món a la catàstrofe, etc.etc.) és una història més aviat de progrés (amb alguna interrupció lamentable... Que país no la té?).
En els nostres temps, ara mateix, qui podria ignorar personalitats, com l'extraordinari Clinton, com la mateixa Hillary Clinton...? Seria magnífic per a la nostra vella i maltractada Terra algú com Al Gore.
Qui podrà oblidar l'esforç formidable que estan fent, a hores d'ara, les grans forces de progrés, en tots els estats-units...? En molts llocs, amb les carències que mai falten, estan salvant la democràcia de demà !
Entre els personatges que he entrevistat més destacats del món ocidental estan els escriptors Louis Aragó, Miguel Angel Astúries, Langston Hughes, Claude Lévi-Strauss, Pablo Neruda, Jacques Prévert... En el meu llibre, en castellà, editat a l'URSS, “La ciencia soviética de hoy” vaig entrevistar diversos savis d'aquelles terres. El Sr. Putin no ho aprovaria...
Quins són els objectius de la “Fundació Victor MORA”...? Això és quelcom que l'Harmonia Rodriguez, la meva esposa, podrà contar millor que jo perquè és qui s'ocupa més de la qüestió. A “grosso modo”, puc comentar que els seus objectius son culturals i de difusió de la Literatura i la creació artística, en general. També constarà de les nostres respectives biblioteques que, en conjunt, poden sumar uns 10.000 volums, alguns molt especialitzats, a més de documents com a fotografies, correspondència, etc. etc. Agraïm a l'Ajuntament de l'Escala el seu gran interès per llançar aquest projecte cultural.
Vaig néixer el 6 de Juny de 1931. (Va haver-hi un altre “6 de juny”, cèlebre: el del Desembarcament de Normandia, durant la Segona Guerra Mundial...). He viscut, d'altra banda, entre lluites i guerres molt sagnants... Només diré que no m'agrada cap guerra! I que crec que cal resoldre tots els problemes, amb una mínima violència, pensant que aquesta SEMPRE és possible. Saber a quina generació literària pertanyo, és un treball que deixo als sempre necessaris estudiosos..."
Víctor Mora.
Per saber-ne més:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada