Arxiu del blog

dimarts, 9 de febrer de 2016

Marina Ginestà Coloma

MEMÒRIA HISTÒRICA

FITXES DE MILITANTS

10: MARINA GINESTÀ I COLOMA




Marina Ginestà i Coloma (Tolosa, 29 de gener de 1919 - París, 6 de gener de 2014)) fou una periodista i traductora antifeixista catalana. Destacà com a model d'una fotografia icònica de la Guerra Civil Espanyola que li féu Hans Gutmann (Juan Guzmán) el 21 de juliol del 1936 la terrassa de l'Hotel Colón de Barcelona quan ella tenia 17 anys, en el paper de miliciana antifeixista i revolucionària, militant del PSUC i les JSUC.
Durant la Guerra Civil va treballar com a periodista de diversos mitjans de comunicació republicans, així com de traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda, Mikhail Koltsov.
Ginestà va néixer el 29 de gener de 1919 a la ciutat occitana de Tolosa. Pertanyia a una família obrera de llarga trajectòria reivindicativa. Era filla de dos sindicalistes: Bruno Ginestà Manubens, secretari del comitè d'enllaç CNT-UGT de Catalunya, i Empar Coloma Chalmeta, membre de l'Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista. La seva àvia materna, Micaela Chalmeta, va ser una pionera del feminisme i del ccoperativisme a Catalunya. El 1930 la família es va traslladar a Barcelona i Marina aviat va entrar a formar part de les joventuts comunistes.
El 1936 era militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), formades per la fusió de les organitzacions juvenils comunistes i socialistes de Catalunya l'abril d'aquell any. Al costat d'altres companys de les JSUC, va col·laborar en l'organització de l'Olimpíada Popular, jocs esportius que s'havia de celebrar com a resposta als Jocs Olímpics de Berlín, organitzats per Hitler al juliol d'aquest any. Va participar en els combats que van tenir lloc a Barcelona, amb el seu germà Albert, durant la revolta fallida de la guarnició barcelonina el 18 i 19 de juliol. Durant els combats, els revoltats es van atrinxerar a l'Hotel Colón, situat a la plaça de Catalunya. Després de la seva rendició, les JSUC van confiscar l'edifici, que posteriorment va ser la seu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat el 23 de juliol. És en aquest edifici on Juan Guzmán va prendre la fotografia que li va donar rellevància.
Ginestà no va entrar en combat durant la guerra. Va treballar com a periodista i traductora. Després de l'arribada a Barcelona de Mikhail Koltsov, corresponsal del diari soviètic Pravda i agent de Stalin a Espanya, a primers d'agost, el secretari general del PSUC, Joan Comorera, la va assignar a Koltsov com a intèrpret per assistir a l'entrevista entre el periodista i el dirigent anarquista Buenaventura Durruti, que va tenir lloc a Bujaraloz al front aragonès el 14 d'agost. Diverses fotografies de Guzmán mostren Ginestà, identificada com «Jinesta» al costat de Koltsov durant la trobada amb el líder anarquista. Segons Ginestà, el to de l'entrevista va ser crític amb Stalin i aquest fet hauria estat la causa de la mort de tots dos. Durruti va morir en circumstàncies no aclarides al novembre, a Madrid, durant el setge a la ciutat; Koltsov va ser cridat a Moscou el 1937, denunciat durant la Gran Purga de 1938 i executat el 1940. En l'obra que va publicar sobre la guerra civil, Diario de la guerra de España, Koltsov va citar Ginestà com un dels exemples de l'emancipació de la dona espanyola: «Marina Ginestà, callada, atenta, amb els cabells tallats com un noi, combatent a les barricades de la plaça de Colón, conscienciosa mecanògrafa i traductora».
Durant el seu període com a periodista a la rereguarda, Ginestà va definir la seva tasca de la següent manera:
« Érem periodistes i la nostra professió era que no decaigués mai la moral, difoníem el lema de Juan Negrín: «amb pa o sense pa, resistir». I ens ho crèiem. »

L'entusiasme de lluita i victòria va quedar reflectit en les seves paraules, en una entrevista realitzada l'any 2008 per l'agència EFE:
« La joventut, les ganes de guanyar, les consignes... jo me les prenia seriosament. Creia que si resistíem guanyàvem. Teníem la sensació que la raó estava amb nosaltres i que acabaríem guanyant la guerra, mai no vam pensar que acabaríem les nostres vides a l'estranger ... / ... La decepció de la derrota, el record "dels companys que es quedaven enrere, molts d'ells afusellats", es barrejava llavors amb el somni que les democràcies europees vencessin al feixisme en la recentment iniciada Guerra Mundial. »

El final de la contesa la va sorprendre al port d'Alacant, i va ser reclosa en un camp de concentració. Després de dos mesos d'empresonament, va aconseguir fugir de l'Espanya franquista. Va arribar amb el canell ferit a Montpeller on va rebre tractament. En el pas dels Pirineus va morir la seva parella, pocs dies abans que Ginestà es retrobés amb els seus pares. Amb l'ocupació nazi de França va abandonar Europa rumb a Mèxic. No obstant això, el seu destí final va ser la República Dominicana on es va casar amb el seu primer marit, que va conèixer en el viatge. El 1946 es va veure obligada a abandonar el país per la persecució del dictador Rafael Trujillo. Després de recalar a Veneçuela amb els seus pares, el 1952 es va casar en segones núpcies amb un diplomàtic belga amb el que va tornar a Barcelona a la dècada de 1960, on romandria fins a començaments dels setanta, quan es va traslladar a París, romanent allí fins al dia de la seva mort, el 6 de gener de 2014.


Hotel Colón de Barcelona el 1916. A la seva terrassa es va prendre la icònica fotografia on apareixia Marina Ginestà.
Al juliol de 1936, durant la fallida revolta a Barcelona, unitats militars arribades a la Plaça Catalunya es van atrinxerar a l'Hotel Colón. Després de la seva rendició el dia 19, només el personal va romandre a l'hotel (els clients, estrangers en gran part, havien abandonat l'establiment), el qual van confiscar les JSUC. Tal com va narrar Ginestà en una entrevista a TVE, durant els primers dies, els nous ocupants de l'edifici van viure «d'una manera burgesa» a l'hotel fins que es van acabar les provisions. Fins l'Hotel Colón va acudir el fotògraf Hans Gutmann, que va castellanitzar el seu nom a Juan Guzmán. En el moment en què es va prendre la foto, el 21 de juliol, Ginestà tenia 17 anys. Li van dir que pugés amb el fotògraf a la terrassa de l'hotel acompanyada amb un fusell, prestat per a l'ocasió, que havia de tornar un cop s'haguessin pres les fotos. Tal com va assenyalar Ginestà, «als 17 anys no estava en condició de fer la guerra». Excepte en aquesta foto, no va tornar a empunyar una arma. En paraules de la pròpia Ginestà:

« És una bona foto, reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment [...] Diuen que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper. »

Ginestà no va conèixer l'existència de la foto fins a pocs anys abans de morir. Després de ser adquirida, juntament amb la resta de l'arxiu de Juan Guzmán sobre la Guerra Civil Espanyola, Teresa Miranda, vídua del fotoperiodista germano-mexicà des de 1987, la foto va romandre sense més senyes als arxius de l'agència. El 2002 es va utilitzar per il·lustrar la portada del llibre Trece rosas rojas de Carlos López Fonseca. El 2006, un documentalista d'EFE, Julio García Bilbao, va aconseguir descobrir la identitat de la miliciana després d'analitzar el Diario de la guerra de España, de Koltsov, i investigar a l' Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. Fou García Bilbao qui l'any 2008 va localitzar i es va posar en contacte amb Ginestà, la qual tenia llavors 89 anys d'edat.
Marina Ginestà va mantenir sempre contacte amb la organització francesa del PSUC, partit al qual pertanyía. 

Per saber-ne més:

Marina Ginestà: genealogía d'una dona revolucionària. -ginesta-obrera-antifascista-y-revolucionaria/

Marina Ginestà: la joven revolucionaria de mirada arrebatadora.

Passió per Barcelona: Marina Ginestà. Apunt biogràfic

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada