MEMÒRIA HISTÒRICA.
FITXES DE MILITANTS.
33: JOSEP BONIFACI MORA.
Josep Bonifaci i Mora va néixer el 20 de juliol de 1895 a Llimiana, Pallars Jussà,
(Lleida), lloc on va realitzar els seus estudis de primer ensenyament. Va
estudiar els tres primers anys del batxillerat en un col·legi de frares
de Tremp i la resta en un col·legi privat de Lleida anomenat Liceu
Escolar, on va despertar la seva inquietud política. Va
estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona entre 1911
i 1916, i es va doctorar a Madrid el 1919. Va prendre posicionament
polític en arribar a Barcelona i es va afiliar successivament a la Unió
Catalanista, el Centre Nacionalista Republicà, i a Estat Català.
Bonifaci
va ser un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya i membre
del comitè de redacció del seu butlletí, del qual va arribar a ser-ne
redactor en cap. Es va especialitzar en la Patologia de l'Aparell Digestiu i en els anys 30 era auxiliar del professor Francesc Gallart Monés, cap del Servei de l'Aparell Digestiu de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Durant l'estiu, deixava l'hospital i exercia com a metge del Balneari de Caldes de
Boí. Es trobava allà quan va tenir lloc la revolta militar de juliol de 1936 i va trigar tres dies a assabentar-se del succés. Es va traslladar a Barcelona i es va reincorporar a l'Hospital de Sant Pau, denominat llavors Hospital General de Catalunya. De seguida es va afiliar al PSUC i a la UGT. A
l'agost de 1938 va ser nomenat director general d'Assistència Social
del Govern de la República pel seu coreligionari Josep Moix, membre també del PSUC i en
aquell temps ministre de Treball i Assistència Social del Govern de la República presidit pel Dr. Juan Negrín.
Per aquestes dates va començar la relació amb un pacient que seria crucial en la seva vida. Es
tractava de José Díaz, secretari general del PCE, que patia una úlcera
gàstrica que ja havia estat operada en 1927 i li havia ocasionat
importants complicacions. Una nova intervenció a París a finals de 1937 no li va produir cap benefici, i el seu estat s'anava agreujant de mica en mica. Bonifaci,
que s'havia convertit en el seu metge personal des de l'estiu de 1938,
el va acompanyar a la Unió Soviètica al gener de 1939. Aquest viatge
també ho va realitzar en missió oficial com a director general d'Assistència
Sanitària del Govern de la República per supervisar la situació dels nens espanyols evacuats a l'URSS
Al gener de 1939 van prendre el vaixell Smolni, que feia la ruta de Le Havre a Murmansk, port del Mar Blanc. Davant la greu situació clínica de José Díaz, la nau va canviar
de rumb a l'altura de Dinamarca i es va dirigir a Leningrad, solcant el mar Bàltic gelat amb l'ajuda de dos trencaglaç. Des d'allà va ser traslladat immediatament
a Moscou en un tren especial. Va quedar ingressat a l'Hospital del Kremlin i el 10 de febrer va ser operat per un equip que dirigia el doctor Spazukikovski. Al començament de març va ser traslladat al Sanatori de Barvija per tal de completar la seva convalescència. Allà
era cuidat per excel·lents especialistes soviètics i pel mateix
Bonifaci, que va ser el seu metge personal fins a finals de 1940
El pacient va millorar de manera transitòria ia finals de 1940 es va tornar a agreujar el seu estat. Al
juliol de 1941 va ser traslladat a la República de Geòrgia buscant un
clima més benigne, primer a Sotxi i després a Tbilissi. El 21de març de 1942, es va precipitar al buit des del quart pis de l'Hotel Tbilisi, morint a l'acte. Es
va acceptar la hipòtesi que s'havia suïcidat a causa dels enormes
sofriments que li provocava la neoplàsia gàstrica de la qual era
portador. El doctor Bonifaci, emparant-se en el secret
professional, no va voler parlar de la malaltia de José Díaz ni de les
causes de la seva mort
Josep
Bonifaci volia emigrar a Mèxic des de l'URSS, però no es va atrevir a
fer-ho davant l'esclat de la II Guerra Mundial i els problemes que li
podrien sorgir durant el viatge. Va aprendre rus i es va incorporar el 1940 a l'Hospital del Kremlin de Moscou com a metge especialista en Patologia Digestiva. S'encarregava de visitar els dirigents comunistes
estrangers que parlaven llengües romàniques. Així
va conèixer a moltes personalitats polítiques i des de llavors arrenca la seva amistat amb Dolores Ibárruri, de la qual va ser metge personal. Va desenvolupar la major part de la seva tasca al sanatori de Barvija, que depenia de l'esmentat hospital. Residia a aquesta població amb la seva esposa Elvira Antonio Deunosajut, que es va reunir amb
ell a Moscou després de fugir d'un camp de concentració per a dones del sud de França.
Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, va ser evacuat a l'octubre de 1941 amb la resta de membres de la Clínica del Kremlin a Kuibyshev, l'actual Samara, ciutat on es trobaven els membres del Govern soviètic. En
aquesta ciutat va treballar com a especialista de l'aparell digestiu
per als membres de la Secció de Llengües Llatines de la Kominterny, i també
per a alts dirigents i comandaments de les Forces Armades Soviètiques. A la capital soviètica, Bonifaci va aprendre les bases teòriques sobre la gestió en salut pública, quasi inexistent a Espanya. Ho explicà en una sèrie d'articles apareguts a l'órgan del PSUC a França, "Lluita", el 1948.
Bonifaci
es va traslladar amb la seva esposa a França el 1946 i van viure
modestament a París fins que es van mudar a Tolosa, on es va incorporar a
l'Hospital Varsòvia, que atenia als espanyols exiliats i es trobava
sota la influència del PCE i el PSUC. El doctor Bonifaci era considerat agent de la Kominformy en alguns mitjans li deien "l'ull de Moscou".
El juliol de 1948 era cap dels Serveis Mèdics de l'hospital i es dedicava a la medicina general i de l'aparell digestiu. Josep Bonifaci, juntament amb els també doctors Bosch i Rovira, membres també del PSUC, fundaren la publicació trimestral "Anales del Hospital Varsóvia". A l'editorial del número primer -juliol de 1948- s'insistía que l'objectiu principal de l'hospital era vetllar per la salut de tota l'emigració republicana espanyola a França. N'aparegueren 9 fascicles en total, que eren d'un gran interès, ja que en ells, tan Josep Bonifaci, com Francesc Bosch, Pau Cirera i altres, analitzaven la patología de la guerra, de l'exili i l'emigració política i econòmica, dels camps de concentració nazis, de les Companyíes de treballs forçats i dels camps de refugiats. En aquest sentit, tenen un alt valor històric i científic.
Sota la direcció del Dr. Carmelo Rico, membre del PCE, l'Hospital Varsòvia tenia organitzats els serveis de la manera següent:
Medicina general i víes respiratòries: Dr. Francesc Bosch.
Medicina general i aparell digestiu: Dr. Josep Bonifaci.
Otorrinolaringología: Dr. Pere Grau Sunyol.
Medicina general i oftalmología: Joaquim Viñas Espín.
Ginecología, pell i malaltíes venèries: Dr. Rovira Luque.
Boca i dents: Dr. P. Germain.
Cirurgía general: Dra. Maria Gómez Álvarez.
Farmàcia: Guillermo Viñas Escuer i Pau Cirera.
Comptabilitat: Fermín Torralba Martín.
Pau Cirera fou un farmacèutic cultivat i militant, que va traduïr directament de l'alemany el 'Manifest Comunista'. Tot l'equip (Caps de servei, metges, infermeres, farmacèutics, i personal administratiu) eren membres del PSUC i del PCE o fins i tot d'ambdós. Aixó va fer que el Govern Francès hi enviés de forma sovintejada inspeccions de tot tipus, que sempre resultaren positives per l'hospital.
El PCE i el PSUC varen ser il·legalitzats pel Govern Francès al setembre de 1950, en el curs de la denominada operació "Boléro-Paprika", i dels acords del Govern francès amb l'Espanya de Franco, en el marc de la lluita contra el comunisme internacional.
Bonifaci
va ser detingut amb la dona i els van deportar a Còrsega (junt amb 250 comunistes catalans i espanyols més) fins a juny de
1951, per traslladar-se posteriorment a Polònia, i poc més tard, a
Txecoslovàquia. Va residir 12 anys en aquest país, exercint la seva activitat a la Universitat, l'Hospital i la Policlínica de Praga.
En els anys cinquanta va ser designat membre del Comitè Central del PCE, en el qual
presidia la Comissió d'Educació Política, i també era membre del Comitè Central i del Consell Executiu del PSUC. El
1956 va assistir al VIII Congrés de Partit Comunista Xinès, en
companyia d'altres alts dirigents comunistes espanyols, entre ells el
seu col·lega el doctor Juan Planelles.
Es va
traslladar a Romania en 1963 per motius de salut i va romandre allà fins
a 1967, any en què va aconseguir tornar a França. Des
d'aquest país va realitzar gestions per poder entrar a Espanya, el que
no va aconseguir fins a 1970 en qualitat de turista, i l'any següent de
manera definitiva, residint entre Llimiana i Barcelona. Des de 1977 fins la seva mort va ser membre d'honor del Comité Central del PSUC i d'Iniciativa per Catalunya. Va morir a Barcelona el 1989 i les seves restes van ser traslladats al seu poble natal, Llimiana, on es recomana visitar la Casa-Museu Josep Bonifaci i Mora.
Per saber-ne més:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada