|
|
|
 |
|
Montserrat Roig i Francitorra
neix a Barcelona el juny de l’any 1946. Filla de l’advocat i escriptor
Tomàs Roig i d’Albina Francitorra, qui abans de la guerra havia
treballat de periodista. Sisena de set germans, viu amb la família al
carrer Bailén, al cor de l’Eixample, barri de Barcelona que no
abandonà en tota la seva vida i que la marcà personal i
professionalment. Visqué un ambient intel·lectual des de ben petita, ja
que el pare, president de FESTA (Federación española de sociedades de
teatro amateur), tenia relació amb el món artístic. Inicialment va
rebre una educació catòlica, a les monges del Divino Pastor, situada
davant de casa seva. Una educació que no li agradava i que canvià quan
tenia 13 anys. En aquell moment va ingressar a l’institut Montserrat,
on s’inicià a l’escriptura. Allà, amb un poema dedicat a la Moreneta ,
guanyà el seu primer premi literari. En la adolescència ja mostrava
unes inquietuds intel·lectuals i artístiques molt desenvolupades. Volia
escriure teatre, novel·les i ser actriu. Per això amb 15 anys ingressà
a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada un any abans per Ricard
Salvat I Maria Aurèlia Capmany, que seria una de les seves grans
amigues. Una institució que la marcà molt. Allà, va mantenir un primer
contacte amb el pensament intel·lectual d’esquerres i va conèixer
moltes persones que la influirien i l’acompanyarien al llarg de la seva
vida, com la fotògrafa Pilar Aymerich, l’escriptor Joan de Segarra o
el guionista Josep Maria Benet i Jornet.
El 1963, Roig inicià els estudis de Llengües Romàniques a
la Universitat de Barcelona, on desenvolupà la seva afició per la
literatura i va rebre influències de molts dels seus professors,
especialment del catedràtic Joaquim Molas, a qui ella reconeixia com el
seu principal mestre. A la Universitat començà a implicar-se en
política. Membre destacada del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la
Universitat de Barcelona (SDEUB), participà a la cèlebre caputxinada
del març de 1966, quan es tancà amb unes 500 persones al convent dels
caputxins de Sarrià. Una activitat política molt vinculada als
moviments d’esquerres que la portà, el 1968, a afiliar-se al PSUC.
El 1966, amb 20 anys i quan encara era estudiant, es va
casar amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, que acabà a la presó.
Així, el 1968, es llicencià sent la dona d’un pres polític. Durant
aquests convulsos anys va iniciar la seva carrera com a periodista. I
ho va fer a la revista Serra d’Or, que la premià per un
reportatge sobre les il·lusions de la seva generació. En aquest
reportatge, les fotos eren de Pilar Aymerich qui, en moltes ocasions,
va posar les fotos als treballs de la Roig. Abans però, s’havia guanyat
la vida com a redactora d’enciclopèdies, concretament de la Gran
Enciclopèdia Catalana.
L’any 1970 és molt important per la vida de
Montserrat Roig, ja que és una època de canvis substancials. Aquell any
se separa i neix el seu primer fill, en Roger. Així, es
tanca al monestir de Montserrat per protestar contra les penes de mort
en el procés de Burgos. Va ser allà, en aquella tancada reivindicativa,
quan es va assabentar que li havien donat el premi Víctor Català de
Narració per l’ obra Molta roba i poc sabó...Un primer recull
de narracions que va tenir continuïtat amb tres novel·les més amb les
quals l’autora explicava la història de la petita burgesia de
l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins els anys seixanta
del XX: Ramona, adéu (1972), El temps de es cireres (1977) i L’hora violeta
1980). El 1970, l‘advocat Josep Benet i Morell li encarrega un dels
projectes més ambiciosos de la seva carrera: fer un llibre sobre els
camps de concentració. Roig decideix fer una obra periodística, basada
en testimonis dels supervivents d’aquesta terrible experiència, que
acaba sent un referent històric imprescindible. Un treball que la ocupà
durant anys, com demostra el fet que el producte final, el llibre Els catalans als camps nazis, es publicà l’any 1977.
En aquests anys la Roig va refer la seva vida sentimental i alhora
la seva activitat política, que havia deixat en segón plà. El 1972 comença una relació sentimental amb
el que serà, segons els seus amics, l’home de la seva vida, Joaquim
Sempere. Aquest jove, alias “Ernest Martí”, era director de 'Treball',
l’òrgan central del PSUC. Així, Roig reprèn la militància activa al partit i col·labora en
la publicació, on va escriure alguns articles amb el pseudònim Capità Nemo,
un dels seus personatges literaris preferits. Tot i tornar a la vida
política i està immersa en el projecte sobre els camps de concentració,
Montserrat Roig continuà amb la seva carrera periodística. El maig de
1971 començà a treballar a Tele/eXprés. Una vinculació que va durar fins el març de 1973 i que donà un total de 60 articles en la secció Los miércoles letras. Des del 1975 treballa a Mundo Diario al
servei de les llibertats polítiques i en contra del franquisme. Allà
coincidí amb amics com Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix. En aquest
diari, Montserrat Roig es dedicà a descobrir al gran públic els
personatges que havien jugat un paper important durant la República i
la Guerra Civil, amb l’objectiu de rescatar la memòria històrica. Una
tasca que continuà en la seva experiència televisiva.
En aquest període (1974-77) Montserrat Roig va formar part també de la redacció de les revistes Arreu, l’any 76 i Triunfo,
fins el 1977. En aquestes revistes escrivia articles de temàtica ben
diversa, on sovint es veia la seva tendència d’esquerres i el seu
pensament feminista, un dels trets distintius del seu marcat caràcter.
Però també a nivell personal la vida li somreia. El 1975, any que va
morir Franco, va néixer en Jordi, el seu segon fill. A més, va engegar
un nou camí, el de la televisió, quan de la mà de Joan Anton Benach va
començar a treballar al circuit català de TVE. El seu programa Personatges
li donà una enorme popularitat. En aquest programa entrevistà a
personatges que, fins aquell moment, havien estat vetats. Gent que no
havia tingut veu però que tenia moltes coses a explicar: Antoni Tàpies,
Pau Vila, Joan Fuster, Neus Català o Marta Mata, entre molts d’altres. L’escriptora
donà a l’entrevista televisiva un nou registre. Es preparava molt les
converses, amb cites prèvies amb els entrevistats mentre la seva amiga
Pilar Aymerich els fotografiava. Introduïa els personatges en un ambient
de comoditat perquè els entrevistats es relaxessin i expliquessin tot
allò que volien.
Tot i que la crítica va elogiar el programa, el juliol
de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument
que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges
interessants per a entrevistar. Sembla, però, que el motiu principal de
treure l’espai de la graella va ser la militància política de Roig: en
les primers eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny de 1977,
figurava com a número deu a la candidatura del PSUC. A partir
d'aquí, TVE veta Montserrat Roig, suprimint de la programació els
capítols de la sèrie literària " Encuentros con las letras", que ella havia gravat amb Josep Maria Castellet i Vicent Andrés Estellés.
La gran obra: “Els catalans als camps nazis”.
Una situació que canvià amb l’arribada de Fernando
Castedo el 1981 com a director general de Radiotelevisió Espanyola
(RTVE). Amb ell al capdavant de l’ens públic, Montserrat Roig retorna
amb un cicle d'entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans,
en el programa Clar i català. Aquestes entrevistes, que van
començar amb Josep Tarradellas i van acabar amb el seu substitut, Jordi
Pujol, li van merèixer el premi Òmnium Cultural. Després d’això,
Montserrat Roig es plantejà projectes televisius més enllà de
l'entrevista. Provà altres formats, com els programes Los padres de nuestros padres i Búscate la vida,
dues sèries en què Montserrat Roig va incloure persones normalment
excloses dels mitjans de comunicació. Unes experiències que no van
tenir tant d’èxit com els seus programes d’entrevistes, gènere en que
la Roig realment va brillar en televisió.
Tot i la seva agitada vida professional com a
periodista, Montserrat Roig continuà desenvolupant la seva faceta de
novel·lista. El 1976 guanyà el premi Sant Jordi amb El temps de les Cireres. A més aquell mateix any es gestà el seu llibre Tiempo de mujer,
que sorgí de les Jornades Catalanes de la Dona, història experiència
feminista en què hi va prendre un paper important. El 1977 es publica la seva magna obra Els catalans als camps nazis i s’obre una nova etapa a la seva vida. Arran d’aquest llibre comença a col·laborar a la revista L’Avenç.El 1977, també, forma part de la llista del PSUC per Barcelona a les eleccions generals pel Congrés dels Diputats.
En els inicis dels anys 80 Roig deixa la vida
política desencantada per l'acceptació de la Monarquía per part dels comunistes espanyols i continua desenvolupant la seva faceta literària, amb la
publicació de vàries novel·les. A més, continuarà amb la seva tasca
periodística. Des de l’any 78 escrivia regularment a El Periódico, diari on poc a poc anirà evolucionant fins a tenir una secció fixa a la contraportada, els Melindros. Durant
aquesta època la Roig viatja sovint i, entre d’altres indrets, va a
parar a la URSS, convidada per Edicions Progreso de Moscú. D’aquesta
experiència en sortirà la publicació de L’agulla daurada, un llibre sobre el setge de Leningrad. El setembre de 1990 comença a escriure al diari Avui i ho farà fins el dia de la seva mort. En aquest diari es publicà el seu últim article (Un múscul traïdor), inclòs en un especial que el diari va publicar l’endemà de la seva mort. Malgrat haver 'guardat el carnet del Partit en un calaix', Montserrat Roig se'n reivindicava membre, orgullosa de compartir idees, lluita i 'desencisos' amb la militància del PSUC.
El gener de 1990 marxà als Estats Units convidada per la
Universitat d'Arizona (Arizona State University) per impartir dos
cursos, un sobre novel·la espanyola del segle XX i l’altre sobre
escriptura creativa. Allà es començà a trobar malament i va tornar a
Barcelona. Li van diagnosticar un càncer de mama. Es va operar i se
n’anà a un balneari de Caldes de Malavella per recuperar-se. A l’estiu
de 1991 se’n va anar a la platja, a Fornells, amb els seus fills. Quan
tornà la situació havia empitjorat. Va morir a Barcelona, a la clínica
del Pilar, el matí del Diumenge 10 de Novembre de 1991. Tenia 45 anys.
El seu enterrament va ser multitudinari.
Per saber-ne més:
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada