Arxiu del blog

diumenge, 17 d’abril de 2016

Victòria Pujolar Amat

MEMÒRIA HISTÒRICA.

FITXES DE MILITANTS. 

59: VICTÒRIA PUJOLAR AMAT.



Victòria Pujolar Amat va néixer a Barcelona l'any 1921. Pertany, per tant, a la generació que va fer els estudis en català, primer a l'escola Blanquerna, i després a l'Institut Escola, a la barceloneta, incloent els 3 anys de guerra.
El 1939, a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'exilià a França amb els seus pares. Visqué a Tolosa, i sota ocupació alemanya fou detinguda i deportada al camp de concentració de Recebedou, d'on aconseguí escapar-se.
Retornà a Barcelona i entrà a treballar a la redacció del primer diccionari VOX, publicat per gràfiques Marina, la impremta de l'antic diari El Matí. En aquesta feina hi treballaven persones que havien tornat de l'exili: Pau Romeva, Alexandre Galí, Alexandre Cirici, que feia les il.lustracions del diccionari i que signava amb el pseudònim 'Leo', Carme Picart i algunes persones que treballaven secretament en la resistència a l'interior, com Joan Fortuny, Josep Benet, i la mateixa Victòria Pujolar, que militava a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya.
Després del diccionari Vox, Victòria Pujolar treballà a l'estudi gràfic de l'editorial Bruguera, i fou aleshores quan la brigada políticosocial la va detenir. Després d'un any a la Presó de dones de les Corts, s'escapà a la barcelonina estació de França quan era conduïda a Madrid per ser sotmesa a un Consell de Guerra. Dies més tard travessava la frontera a peu per les muntanyes de Figueres. El volum 2 de la trilogía de Tomasa Cuevas, 'Cárcel de mujeres', fa referència a Victòria Pujolar a la presó de dones de les Corts a Barcelona, i la seva fugida a l'edat de 24 anys. Reproduïm textualment la narració feta en castellà a la seva companya de captiveri, Tomasa Cuevas. A la pàgina 297 del llibre hi llegim:
"Mi detención fue la última de una caída importante de la JSU en Catalunya. Habían detenido en Barcelona a un grupo de guerrilleros recién venidos de Francia, todos jóvenes -aunque no todos de la JSU- cuyo jefe era Francesc Serrat 'Cisquet', JSU de 23 años, que había participado en la resistencia freancesa al lado de Cristino García, en la liberación de pueblos y ciudades del sur de Francia. El grupo había conseguido el 'milagro' de introducirse con armas y estaban en el delicado momento del contacto con la organización política para pasar a las guerrillas de ciudad y a la organización civil, cuando se produjo el fallo. Contactaron con alguien que la policía seguía o bien hubo una delación".
La llarga narració de la Victòria Pujolar que figura en el llibre de Tomasa Cuevas, evoca els fets consecutius a la caiguda que també l'afectaren.
Amb el pseudònim d'Anna, Victòria Pujolar actuava en la clandestinitat protegida, en certa manera, pel seu aspecte de 'noia de l'eixample' que no despertava sospites. Tanmateix la van agafar quan anava a una cita amb el responsable de propaganda de la JSU al vestívol del Tívoli de Barcelona. Una hora després de la seva detenció s'havía de trobar amb en Joaquim Puig Pidemunt, responsable del PSUC i director de 'Treball'. 4 mesos més tard sería afusellat amb els també militants Valverde, Carrero i Numen Mestres.
Al soterrani de jefatura, on fou conduïda a peu Victòria Pujolar, s'efectuaren els interrogatoris dels seus companys i companyes detinguts abans, mitjançant tortura. "Els primers havien estat els guerrillers. A 'Cisquet' li faltaven totes les dents, les hi van fer saltar a cops de puny i mostrava el somrís totalment desdentat".
Un escamot de policíes encapçalats pels germans Creix interrogaren Victòria Pujolar, mentre feien torns per colpejar-la al so dels insults més grollers i humiliants. Com fos que ella no donava els noms i les dades que li exigíen: "Creix va treure de l'armari una porra farcida de plom; em lligaren a una cadira, els ronyons a l'aire i començaren els cops, cops i més cops. Quan de temps? em retornaren al calabós amb l'esquena negra, creuada de canalleres infectades".
El mateix dia que va ser interrogada Victòria Pujolar pel procediment que ella mateixa evoca, (...) havíen ingressat dues dones, una de gran i l'altra més jove, membres del partit de Carrasco i Formiguera. Tenien aspecte de pertànyer a la petita burgesía. No les van pegar i sortiren aviat en llibertat. El que van veure a les masmorres de Vía Laietana les va impressionar visiblement. S'interessaren força per la nostra situació i ens ajudaren. No em van tornar a pegar però encara vaig ser objecte d'interrogatoris molt desagradables. Finalment vaig signar la declaració".
Al cap de 17 díes d'interrogatoris i acaraments a les fatídiques dependències de Vía Laietana, Victòria Pujolar fou traslladada a la presó de dones de les Corts. "Vaig respirar tranquila, no havíen agafat ningú més".
Durant l'any i escaig que Pujolar va estar ingressada a la presó de les Corts, va continuar militant a les JSU de l'interior del penal, i continuà practicant la seva vocació artística, pintant els decorats de les representacions teatrals fetes per les mateixes internes. Ultra l'activitat militant i artística, Victòria Pujolar promogué l'esport -no endebades era una gran atleta- i esdevingué capitana de l'equip de bàsquet de la presó de dones de les Corts.
L'ocasió d'escapar-se -projecte que Victòria i altres companyes seves havien elaborat durant el captiveri- es presentà en comunicar-li el seu trasllat a Madrid per comparèixer davant d'un Consell de Guerra. El moment es presentà a l'estació de França, quan dos guàrdies la conduïen amb dues preses més que coneixíen les intencions de Victòria. Sense una certa confusió provocada per les mateixes detingudes, l'aglomeració de gent i la preparació atlètica de la fugitiva, tal vegada la fuga no hagués reixit. L'ajut d'un company a qui va telefonar li permeté disfressar-se i agafar un tren en direcció a Figueres. Acollida per la mare d'una companya de presó, Victòria Pujolar va poder preparar el seu pas a França.
"Un dia més tard, amb un guía professional, vaig passar a França. Dos dies i dues nits caminat pel Pirineu, en plè més de febrer. Un cop a Toulousse, a casa dels meus pares, els diaris publicaren la notícia: Francesc Serrat havía estat executat. Havíen assassinat al Cisquet".
De Tolosa, Victòria Pujolar va passar a París, i de 1946 a 1949 treballà a la direcció de la JSU de Catalunya i ingressà en el PSUC. L'any 1947 es casà amb Federico Melchor. Tingueren 4 fills entre els anys 1959 i 1966, visqué a Bucarest, on fou la primera veu femenina en català a 'La Pirenaica', retornà a París i definitivament a Espanya el 1976. Actualment viu a Madrid. 
Aquest és el seu testimoni sobre les emissions catalanes a 'La Pirenaica':
"A principis de l'any 1959 tota la meva família, en Federico, jo i els nostres fills, després d'algunes vicissituts per sortir de França, entràrem a Bucarest, doncs en Federico Melchor anava a treballar a la Pirenaica, Radio España
Independiente.  Bucarest em semblà, a més de molt lluny, (la lluita antifranquista estava ja molt avançada i allunyar-se'n era per nosaltres un sacrifici), una ciutat molt oriental i en la qual convivíen molts temps passats i àdhuc es veien en els mercats lliures de pagesos personatges que eren estampes de bandits d'alta muntanya sortits directament dels llibres de Panait Istrati. Ens allotjaren en un pis d'una casa - per cert cèntrica i que havia estat cosntruïda per als oficials de l'exèrcit d'ocupació del III Reich-, habitada, quasi tota per espanyols. Totes les famílies que hi habitaven, menys dues que havíen arribat directament d'Espanya, procedíen de l'exili de la URSS, i en el seu parlar s'intercalaven paraules russes. Emili Vilaseca i la seva muller, la Rosa, també vinguts de la URSS, eren en aquells moments els únics catalans. La Rosa esdevingué de seguida com un familiar pels meus fills, 3 nens i una nena de 12 a 5 anys, els quals, no sols es trobaven de cop i volta traslladats a un altre món, si no que, per primera vegada se'ls explicava que eren espanyols, mig catalans mig madrilenys, i no francesos com la ilegalitat que vivíem a França ens obligava a simular. Hagueren d'aprendre el castellà a casa al mateix temps que el romanès a l'escola. El col.lectiu d'espanyols vinculats a REI devia estar forçosament en circuit tancat.
Els catalans que van estar a Bucarest quan jo hi era foren, a més de la Rosa i en Vilaseca, la Reis Bertral, que coneixía de França de la direcció de 'Mujeres Antifascistas' en la qual jo m'ocupava del periòdic, que vingué amb la seva mare velleta i els seus fills i que marxà aviat a Bulgària. El doctor Josep Bonifaci que vingué a exercir de metge i la seva muller Elvira, amics nostres. Més tard en Jordi Solé Tura i muller, en Marcel Plans, l'Esther -la seva companya- i llurs fills. En unes vacances coincidíem amb la Soledat Real, que feia poc havia sortit de la presó i que era amiga d'en federico de la JSU, i que jo hauría conegut a la presó de Ventas si no m'hagués escapat".
La qüestió del treball a la ràdio i la mateixa existència de l'emissora era un secret absolut. Els qui hi treballàven, periodistes, locutors, tècnics, sortien de casa, pujàven a un cotxe que els deixava a l'interior del recinte de l'emissora (dins del gran complex del Museu d'art de Bucarest) i la tornada era igual.
"Jo em trobava a Bucarest com a familiar d'en Federico melchor, que era redactor-locutor amb el pseudònim de Carlos Alba, però algú va suggerir que provéssin la meva veu i el català (fora del local, per si no servía). Com fos que vaig servir, vaig començar a col.laborar en l'emissora catalana com a militant del PSUC. Així doncs, vaig començar a treballar amb l'Emili Vilaseca, que era el responsable i redactor de l'emissora en català. Un dia a la setmana, els dijous, esperava a casa que m'aviséssin per telèfon, i el cotxe negre em portava al local de la REI; amb el temps just, temps de ràdios i diaris, pujava a l'estudi, el locutor de l'emissió precedent feia d'enllaç, paraven els tècnics romanesos, sortíen i jo feia la presentació: "Aquí ràdio Espanya Independent estació Pirenaica, l'única emissora sense censura de Franco, etc, etc...". Despés, generalment en Vilaseca, llegía l'editorial i a continuació llegíem les notícies alternant la veu femenina i la masculina, notícies que no ens faltaven per la situació de Catalunya. Acabada l'emissió marxàvem a casa amb el cotxe negre de torn, ràpidament per poder atendre els fills, car les escoles romaneses - si més no en aquells anys- no teníen menjadors i tots dinàven a casa. Al cap d'un any d'estar a Bucarest vaig sol-licitar poder seguir les classes de pintura de l'institut Nikolai Grigorescu, de nivell universitari, cosa que em fou concedida previ exàmen d'ingrés. Durant 5 anys vaig assistir tots ela matins a les classes pràctiques. Les tardes les dedicava a les feines de casa, els fills, etc. A més, durant un any, vaig assistir de bon matí a la REI per ajudar a l'escolta (escucha) de Ràdio Nacional de España, per tal que els redactors tinguéssin les notícies abans de començar la jornada, treball dur per mí, atès que patía dèficit auditiu sever, degut als cops del policía Creix.
Els fills anaven a escola en autobús força lluny, i en dos torns, uns de matí i altres 2 de tarda, dons hi havía pocs col.legis hi hi feien 2 torns, matí i tarda. Els autobusos anaven molt plens i els nois s'havien de penjar a la porta. Em feien patir. Quan feia bo, tota la família anàvem els diumenges a banyar-nos a un llac prop de Bucarest; agafàvem un d'aquells tramvíes on s'hi viatjava com sardines en llauna. Bucarest em va oferir l'oportunitat de veure òpera, era molt barata, com el teatre i el cinema, i de qualitat. Recordo la festa que va ser veure amb els fills el conjunt soviètic Petrushka.
Abans de fer de locutora per 'la catalana', havia tingut l'ocasió de tractar bastant Emili Vilaseca; sabia que era un veterà dirigent obrer de Catalunya i que patí força per la seva mutilació física. En tenía bona imatge però em va afectar conèixer el seu final dramàtic. El tracte sempre fou bo, també vaig treballar amb la Reis Bertral i amb en Jordi Solé Tura, que va substituïr Emili Vilaseca.
Solé Tura era un company professional i molt optimista. Finalment vingueren a Bucarest Marcel Plans i l'Esther Berenguer, amb qui vaig col.laborar força temps i amb qui vam teixir bona amistat. L'Esther prestà també la seva veu a l'emissora en català, de manera que quan jo vaig marxar el 1966, no faltava a 'la catalana' la veu femenina. Quan hi havia canvis de responsables, o per vacances o quan Solé Tura va marxar un temps, jo m'encarregava de fer 'la catalana'. No era gens difícil gràcies a les cartes, notícies i el creixent protagonisme del PSUC a l'interior de Catalunya. No em calgué anar a la redacció ni deixar l'Institut; senzillament en Federico em duia a casa els papers corresponents i jo redactava les cròniques en català. El matí següent, en Mendezona, director de l'emissora em preguntava si en Federico ho havia llegit, jo li deia que sí i acte seguit passàvem a gravar. Així, de forma intermitent vam assegurar l'emissió catalana. Els nostres fills ignoràven totalment la feina que fèiem i l'existència de la REI a Rumanía. Només sabíen que el pare era periodista i la mare estudiava a l'institut Grigorescu. Vull remarcar que aquest institut era una escola d'art molt competent en la qual professàven els grans mestres de la pintura romanesa; no s'hi ensenyava l'anomenat realisme socialista. En aquells anys a Rumanía hi havia un ambient cultural i intelectual interessant: bones exposicions, revistes, llibres, traduccions, etc. També es projectàven películes occidentals. Els nostres fills no anàven a l'escola russa de Bucarest si no a l'escola pública rumanesa".

Victòria Pujolar signava les seves cròniques radiofònique de la REI amb el pseudònim de 'Montserrat Canigó'. A Victòria Pujolar la va substituïr, anys més tard, com a veu femenina catalana Esther Berenguer, la companya de Marcel Plans; el pseudònim de Berenguer era 'Montserrat Roig' i no hi ha cap coincidència amb la coneguda escriptora comunista catalana que també fou membre del PSUC, autora d'una gran obra literària i d'un magne treball d'investigació: 'Els catalans als camps nazis'; fou una pura casualitat. Les emissions en català a la REI es feien els dilluns i els dijous i els divendres es feien en Euskera: 'Antena Euskadi'. Els dimecres o dissabtes es feien emissions per Galícia, no sempre en gallec. La llengua catalana fou la única -juntament amb el castellà- que tingué continuitat des del primer dia (Juliol de 1941) fins l'últim dia de la REI (Juliol de 1977).
Victòria Pujolar i la seva família es varen traslladar a París quan Federico melchor fou cridat per dirigir l'órgan del PCE 'Mundo Obrero', el setmanari 'Informaciones' i l'oficina de Premsa del Partit Comunista d'Espanya a París, on hi residia exiliat el seu secretari general Santiago carrillo. A principis de 1976 la familia es va traslladar a Madrid on Melchor passà a ser el director de Mundo Obrero ja editat íntegrament a Espanya i amb forta difusió d'exemplars. Més tard va dirigir 'Mundo Obrero diario'.
Victòria Pujolar és una pintora destacada, llicenciada en Belles Arts, ha exposat la seva obra a la llibreria Blanquerna a Madrid i a moltes altres galeríes i sales d'art. Victòria Pujolar, continúa la seva miltància comunista en el PCE i el PSUC.

Per saber-ne més:

Història de les emissions en català a Ràdio Pirenaica.

Bloc 'Memória viva': Victòria Pujolar Amat.

Testimoni de Victòria Pujolar, captiva a les presons franquistes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada