Joan Pagès i Moret

MEMÒRIA HISTÒRICA. 

FITXES DE MILITANTS.

82: JOAN PAGÈS MORET

Fill de Jaume i Màxima, nasqué en una família de pescadors, Can Jan del Mut, a Palamós l'ú d'abril de 1917. Instal·lat a Barcelona, on exercí l'ofici de barber, esdevingué president del Sindicat de barbers de la UGT i va ser un dels joves fundadors del PSUC, partit del qual fou membre fins el dia de la seva mort, el 23 de desembre de 1978.
Durant la guerra fou comissari polític d'aquest partit a la 32ena divisió, als fronts d'Aragó i Catalunya.
El 13 de febrer de 1939 travessà la frontera pel Coll d'Ares i després de l'internament a diversos camps francesos, va ser capturat pels alemanys el 26 de juny de 1940 al sud de la Côte d'Or, quan intentava passar a la zona no ocupada. Des de l'stalag VI C fou deportat al camp de Mauthausen el 24 de gener de 1941, on rebé la matrícula 4238; allà, la seva experiència organitzativa i la destinació com a barber de barracot li van facilitar tenir un paper destacat en els cercles d'informació i resistència, a partir de 1942. Una de les accions en les que va intervenir fou la negativa dels barbers a dutxar amb aigua gelada, fins a la seva mort, a un grup de deportats arribats des d'Auschwitz; quan l'endemà van haver-los d'afaitar, dels 300 arribats sols en romanien vius 27.
Després de l'alliberament, la seva amistat amb Émile Valley influí en les negociacions d'aquest amb De Gaulle per obtenir l'acollida dels republicans a França. Pagès fou repatriat, el 4 de juny de 1945, i prosseguí la seva activitat política en els cercles d'exiliats, que el portaren a participar activament en la lluita antifranquista. El 1951, junt a altres militants del PSUC, entre ells Gregorio López Raimundo, fou detingut a Barcelona, arran de la vaga de tramvies del mes de febrer. En el Consell de Guerra celebrat el 4 de juliol de 1952 contra els 26 processats, acusats d'associació il·legal, propaganda clandestina i activitats contra el règim, el fiscal li demanà 15 anys de presó, però la sentència els reduí a 3, que complí a la presó . En les acusacions contra Pagès es resseguia la seva trajectòria durant la guerra civil i se l'imputava ser un dels caps comunistes a Barcelona que havien arribat des de França, tot complint ordres del Comitè Central. La seva esposa, Felisa Girbau Arro, també fou detinguda i jutjada en el mateix procés i condemnada a 2 anys de presó, sota l'acusació d'actuar com a  enllaç i de repartidora de propaganda.
Un cop en llibertat no defallí en el seu compromís i s'esmerçà en agrupar els antics deportats que romanien a Espanya, tot impulsant, l'any 1962, una associació germana a les que existien a altres països, l'Amical de Mauthausen i altres camps. En estret contacte amb supervivents de França i altres països, dotà l'organització de les bases que havien de garantir la lluita per la defensa dels drets morals i materials dels deportats i les seves famílies. L'obstinació d'aquells homes i dones no els lliurà d'haver de moure's en la clandestinitat, ateses les reiterades negatives de les autoritats franquistes a la  legalització de l'entitat. Una de les proves dels eixos de solidaritat fou la seva intermediació per fer arribar als damnificats de les inundacions del Vallès ajuts recollits entre els antics deportats exiliats a França.
A Barcelona, residí al carrer Horitzontal amb la seva esposa Felisa Girbau i treballà com administratiu. La seva salut, malmesa a causa de les seqüeles de l’ internament, rebé un greu cop, amb un atac d'embòlia el desembre de 1971, que el submí en un estat molt delicat, que requeria un repòs total d'uns quants mesos. La situació era prou delicada perquè els companys de l'Amical endeguessin gestions amb Émile Valley per aconseguir el seu ingrés a l'hospital Fleury, als afores de Paris, especialitzat en la cura dels antics deportats. Durant la seva convalescència mantingué una extensa i regular correspondència 
amb els companys barcelonins, que li permeté el contacte i els consells entorn la dinàmica de l'associació.
Força recuperat, el mes d'octubre de 1972 pogué assistir a un acte cabdal per al futur de la memòria de la deportació, la presentació del llibre Los SS tienen la palabra de Vicenzo i Luigi Pappalettera, publicat per l'editorial Laia, on coincidiren antics deportats i gent destacada de la lluita antifranquista, entre elles Montserrat Roig, que concebé justament, la seva obra cabdal, 'Els catalans als camps nazis', després de la seva coneixença i tracte amb Pagès i altres deportats.
Durant els darrers anys del franquisme, en mig d'una dinàmica moguda entre la prohibició i la tolerància, no defallí la seva activitat en actes a parròquies, centres... per a difondre la memòria de la deportació republicana i en gestions internacionals per aconseguir per als republicans la indemnització que les víctimes del nazisme d'altres països ja havien rebut des d'anys enrere. L'any abans de la seva mort pogué gaudir d'unes vacances a Romania, convidat pel Comitè d'Antics Combatents Antifeixistes.
El 8 de febrerde 1978 es legalitzava, finalment, l'Amical de Mauthausen i altres camps, però a Pagès li quedaven pocs mesos de vida per gaudir de la situació tan desitjada, ja que va morir als 61 anys, el 23 de desembre de 1978. El seu traspàs tingué un fort impacte a nivell nacional i internacional, i el seu enterrament, a Montjuïc, el dia de Nadal, esdevingué un acte d'afirmació dels lluitadors per la democràcia, des de Josep Benet, Josep Andreu Abelló, Gregorio López Raimundo, Miquel Núñez, Josep Sugranyes... La premsa fou el mitjà de reconeixement a Pagès de Teresa Pàmies, Eduard Pons Prades, Montserrat Roig... i les cartes de condol arribades d'arreu, mostraren la faceta internacionalista dels deportats republicans.

Per saber-ne més: 

Teresa Pàmies: 'La victòria de Joan pagès'.  

El País: notícia de la mort de Joan Pagès.  

'Obrers comunistes: el PSUC a les empreses catalanes'.  

Bloc de Carlos Agaton: 'Barcelona en la deportació nazi'.